“El que fan és jugar amb els temps de la manera que més els interessa. No tenen por de ningú, tenen patent de cors, em recorda en certa manera a Turquia. En alguns casos, els processos s’eternitzen perquè no tenen cap intenció d’investigar i les defenses han de recórrer totes les decisions que prenen”. Ho diu Robert Sabata, advocat amb llarga trajectòria i membre de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. Sabata considera que la ideologia majoritàriament conservadora de jutges i jutgesses té una clara influència en com s’instrueixen i es porten a judici les causes contra l’activisme. “El 70 % de la judicatura espanyola està sota el paraigua de l’Associació Professional de la Magistratura, una entitat que, quan fa actes, realitza ofrenes a la Verge i amb alguns dels seus membres de discurs pseudofranquista”, destaca amb preocupació, ja que, segons diu, la deriva reaccionària ha anat a pitjor en els últims anys.
Maria Josep Sànchez, advocada d’Alerta Solidària al País Valencià, afegeix una intencionalitat més concreta a l’acció de dilatar els temps judicials: “El que es pretén és aturar la protesta. Per tant, una vegada aturada la protesta, no hi ha interès a donar impuls al cas i la mateixa dinàmica del jutjat és dilatar-se”. I ho exemplifica amb el cas de les protestes contra l’alta tensió a la Vall d’Albaida: “L’expedient va estar tres anys paralitzat fins que el van enviar perquè es fes el judici”. Sànchez ho atribueix també a una manca de recursos del sistema judicial, però hi veu una part positiva: “No hi ha un sistema eficaç, però bé, això acaba sent un benefici per a les persones acusades”. Positiu, en què? La lletrada Laia Serra explica com “de vegades, es permet demanar l’atenuant de dilacions indegudes de l’article 21.6 del Codi Penal i amb això es pot rebaixar la pena”. El cas extrem de dilació seria quan se supera al llindar de la prescripció i la persona acusada és lliure de la causa. “El termini de la prescripció comença a comptar des del moment en què no hi ha cap moviment a la causa. Per al tipus de delictes dels quals estem parlant normalment es fixa en cinc anys. Si la pena associada als delictes que es jutgen supera el llindar dels cinc anys, la prescripció s’eleva fins als deu anys”, detalla l’advocat Benet Salellas.
“El que fan és jugar amb el temps de la manera que més els interessa”, diu Robert Sabata, de la Comissió de Defensa del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona
Ell hi troba una explicació relacionada, sobretot, amb el col·lapse dels jutjats: “Als d’instrucció, implica que la causa es quedi a les lleixes i no es tramiti. Mentre que et detenen, passes per davant del jutge a declarar i que aquella causa s’enviï al fiscal perquè acusi (cosa que podria ser un tràmit relativament senzill), de vegades poden passar anys”. I en el cas dels jutjats penals, apunta que el col·lapse encara seria major: “Quan el jutge instructor envia la causa per fer judici i ho rep el jutjat penal, normalment no posa data de seguida, poden passar perfectament dos o tres anys fins que no hi ha vista oral, perquè aquell jutjat té milers de causes en tràmit. Ara, amb la pandèmia, això encara s’ha agreujat. Ens estan fixant judicis per l’any 2023”.
Vides condicionades
Des d’Alerta Solidària, l’advocada Sànchez posa el focus en l’impacte que tenen les mesures cautelars associades a les llargues fases d’instrucció. “La presó preventiva pot ser de dos anys, però es pot prorrogar. Anar a signar al jutjat cada mes o cada quinze dies i condicionar la vida, perquè pot perllongar-se durant vuit anys, així com les mesures d’allunyament a determinats llocs o persones. I, com en el cas de Catalunya, prohibir l’assistència a manifestacions”, rebla. I, per la seva banda, l’advocat Eduardo Cáliz –del despatx Arrels i també d’Alerta Solidària– posa en dubte la limitació dels temps d’instrucció: “Avui està regulat, en principi són dos anys i mig des dels fets, però a la pràctica aquest límit no es compleix, perquè es poden anar prorrogant per circumstàncies excepcionals, d’especial complexitat, malgrat que molts dels casos que pateixen dilacions no ho són”.
En el cas Tamara Carrasco, el procés es va dilatar perquè cap jutjat volia instruir la causa rebutjada per l’Audiència Nacional espanyola
I un altre dels factors que fa ballar els terminis i mareja les víctimes és la competència de l’estament judicial. “En el cas de la Tamara Carrasco, no sabien on anaven, quan l’Audiència Nacional va dir que no era terrorisme ningú ho volia agafar. Era tan desfasat el que havien fet que ningú volia agafar el cas”, recorda Sabata, que n’ha vist de tots colors en les causes relacionades amb el procés independentista a Catalunya. “En el cas dels líders del procés, no volien allargar la presó preventiva, perquè Europa els hi podia exigir que els alliberessin. Per això es va convocar el judici tan ràpid. Per contra, en el cas de l’agressió d’un policia de la Prefectura Superior al fotògraf Jordi Borràs, la investigació no avança, no es posa data pel judici, i els fets són de fa tres anys”, puntualitza.
Agilitzar o controlar la justícia
Des del País Valencià, Sànchez veu motivacions poc clares en la recent reforma de la justícia: “És veritat que en els últims anys hi ha hagut canvis per agilitzar les causes, però en la meua opinió, l’última reforma que limitava el temps a sis mesos era per mitigar les investigacions en un context que el Partit Popular o gent del seu entorn tenien moltes causes obertes”. I Sabata està d’acord en el fons de la qüestió. És a dir, que la cúpula del poder judicial actua per biaixos ideològics o partidistes: “El Consell General del Poder Judicial està nomenant gent a dit per als tribunals superiors de justícia, i en algunes ocasions se salta el procediment, col·loca els seus. Des d’un punt de vista democràtic és molt greu”. I no creu que ho facin d’amagat o sentin preocupació per les crítiques. “Tenen un convenciment ideològic que el que fan ho fan bé, que el poder judicial ha de ser instrument repressiu i d’ordre”, conclou.
