Fa un any de l’última imatge de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart en llibertat. Somreien i saludaven la gent solidària que s’havia aplegat davant l’Audiència Nacional espanyola on havien de declarar per les protestes del 20 de setembre de 2017 davant la Conselleria d’Economia. Ja no en van sortir. L’hereu del Tribunal de Orden Público (TOP) franquista, va decretar presó incondicional per als presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural, actualment acusats d’un delicte de rebel·lió, que van ser traslladats aquella mateixa nit a Soto del Real. Múltiples i diverses veus han exigit la posada en llibertat dels Jordis. Des de juristes, passant per diputats, artistes i organitzacions en defensa dels drets humans. Precisament, quan ja fa un any del primer empresonament del procés polític català, Amnistia Internacional ha tornat a demanar la llibertat immediata de Sànchez i Cuixart. Entrevistem el fill de l’expresident de l’ANC i actualment diputat electe, Oriol Sànchez que amb tan sols vint anys, i absoluta serenitat, explica la situació que viu la seva família.
Tens por que amb el pas del temps es normalitzi la situació?
Potser és una de les pors que hem tingut sempre, que una situació tan injusta s’acabi normalitzant. Però com a mínim, pels que ho estem vivint des de dins, els familiars més directes, la normalització és necessària fins a un punt, perquè no pots estar vivint amb una angoixa constant. Potser en part, normalitzem la situació per poder sobreviure. Hem de continuar denunciant la situació, però existeix un cert mecanisme d’adaptació per poder tirar endavant.
Com t’expliques la insistència de l’Estat i determinats partits polítics en què hi va haver violència el 20 de setembre?
“Crec que és l’única manera que tenen per mantenir-los tancats: continuar mantenint aquest relat de violència”
Crec que és l’única manera que tenen per mantenir-los tancats: continuar mantenint aquest relat de violència. L’objectiu era escapçar el moviment i atacar els líders, i tant el Jordi Cuixart com el meu pare en formen part.
Com recordes aquell dia?
Va ser un dia molt mogut. Els escorcolls van començar ben dora al matí. Però mai vaig imaginar que seria un dia que tindria tanta transcendència, bàsicament es recolzen en aquell dia per mantenir-los tancats. No vaig pensar que aquell dia tindria tanta importància.
Com vas viure la preparació del referèndum i el fet que el teu pare tingués un pes tan específic com a president de l’ANC?
En cap moment vaig tenir por, ni vaig témer el que podria comportar-li. Jo pensava que en un estat de dret, una votació mai podria implicar el que estem vivint i veient. El meu pare aleshores feia molts actes i xerrades i jo, com tanta altra gent, estava preocupat essencialment per si hi hauria o no hi hauria urnes.
Com veies la presó abans i com la veus ara?
“Quan veus la presó des de dins, t’adones que el funcionament no és l’adequat i que en lloc de convertir-se en un espai per reinserir el pres a la societat, estan completament destinades a què la persona compleixi condemna”
Quan veus la presó des de dins, t’adones que el funcionament no és l’adequat i que les presons en lloc de convertir-se en un espai per reinserir el pres a la societat i reparar el mal fet, estan completament destinades a què la persona compleixi condemna. Crec que aquesta en general és una situació que tots hauríem d’intentat canviar. És un aspecte que està molt abandonat i fins que no ho veus d’a prop, no te n’adones.
Com és una visita amb el teu pare i què recordes de la primera vegada?
La primera visita és un dels moments més impactants. Coneixes tota aquesta dimensió nova de la que parlava. Fins després de mesos, no ens hem pogut adaptar mínimament. Hi ha molta rigidesa i hi ha formes molt militars de fer dins les presons. A més del cost emocional que implica una visita, al principi s’hi sumava el cansament físic de les vuit o nou hores fins a Madrid, per, com a màxim, fer un vis-a vis de dues hores i si no, 40 minuts amb un vidre pel mig.
De quina manera t’ha ajudat l’àmplia xarxa de solidaritat i el fet d’haver conegut la filla de Jordi Turull i Joaquim Forn?
Sempre estarem agraïts de la solidaritat. Un dels principals temors era que es caigués en l’oblit i la gent deixés de lluitar. Però fa un any i la gent continua al carrer. La relació amb persones que estan passant el mateix que jo, ha estat molt necessària. Els meus amics em podien ajudar, però no sabien ben bé què dir-me. Parlar amb algú que està passant el mateix que tu, ajuda molt.
Fins i tot heu escrit un llibre.
Ho va proposar el periodista Francesc Orteu a la Beta Forn. Al principi jo i la Laura no veiem clar el fet d’obrir-nos i explicar les nostres vivències. Però hem vist que a més d’explicar-ho a la gent, ens ha servit a nosaltres per poder parlar amb tranquil.litat, dir tot allò que pensem i poder expressar-nos. Ha estat una mica terapèutic.
Vas pensar en algun moment que la repressió podria arribar fins aquí?
Sincerament, jo no pensava que la gent entraria a presó. Però sí que vaig adonar-me que amb la violència policial de l’1-O les coses no anaven per bon camí i començava a intuir que estaven disposats a tot i més i que les coses podien anar cap a pitjor.
Quines pors tens i quines esperances?
Crec que tot estarà molt enfocat en el que faci Europa, quan el cas arribi als tribunals europeus. La meva esperança és Europa, però la meva por és que arribi massa tard.
Com afrontes la nova etapa de judici?
Espero que al judici s’hi faci justícia, però no hi ha garanties. Totes les famílies en general i els propis presos i exiliats estem mentalitzats que no hi haurà les garanties suficients. Espero que la gent continuï sortint al carrer i manifestant-se davant de les situacions injustes, que malgrat la repressió de l’Estat, no tinguin por i reivindiquin les causes justes.
En quins aspectes ha canviat l’empresonament del teu pare la teva vida quotidiana?
“Hi ha dos aspectes importants: hem hagut d’assumir un caràcter públic pel qual no estàvem preparats ni mentalitzats, i per altra banda, hem hagut de gestionar l’absència”
Des del nostre punt de visa, hi ha dos aspectes importants: hem hagut d’assumir un caràcter públic pel qual no estàvem preparats ni mentalitzats, i per l’altra banda, hem hagut de gestionar l’absència. Avui calculàvem que durant un any, jo i les meves germanes només hem vist el meu pare dos dies sencers.
Què els diries als responsables polítics que defensen els empresonaments?
M’agradaria saber si opinen el que pensen o ho diuen per acontentar una part de la població. No fa falta ser molt llest per veure que no va haver-hi violència el 20 de setembre. Crec que són opinions amb caràcters electoral, no crec que realment pensin el que diuen.
De fet, vosaltres vau intentar fer una campanya per denunciat la situació que anés més enllà de l’independentisme i no vau poder…
El 95% de les persones a qui vam demanar que hi participessin ens deien que era una bona idea, ens animaven a fer-ho, coincidien amb què era un injustícia, però declinaven la seva participació per no posar en perill la seva feina. Eren actors de primer nivell, presentadors de programes, gent famosa que no ens podíem arribar a imaginar que la tinguessin tan agafada. Volíem que la gent es mullés per la justícia, sortir de l’àmbit pròpiament independentista i trencar els tòpics que hi ha sobre les dues posicions. Trencar amb la idea que tot estava separat per la teva ideologia, però la repressió és tan gran, que no ens en vam sortir.
