Sobre la tauleta de centre hi ha un dossier ben gruixut que només conté una ínfima part dels missatges que la gent li està fent arribar a través de la pàgina web que va obrir la seva família a principis de febrer. Arcadi Oliveres té càncer, però no para de repetir que, malgrat la malaltia, està feliç, i no deixa d’agrair com se sent d’acompanyat. A casa seva, on ja van viure els seus pares, hi ha un intens trànsit de persones que el visiten i amb qui recorda lluites passades i presents; reeixides, perdudes i pendents. El que molts visitants desconeixen és que a la cabana del jardí ha anat creixent un gran tresor: el seu fons personal, que amaga documents històrics com els de la Candidatura Pro-Nobel de Lluís Maria Xirinacs, la Marxa per la Llibertat, l’entitat Pax Christi o els primers cartells de la campanya del 0,7, que reclamava destinar aquest percentatge del PIB a l’ajut als països més empobrits. Gràcies al triatge del documentalista i historiador Jordi Algué, aquesta setmana l’ha pogut cedir a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Economista anticapitalista, abans d’arribar a les econòmiques, Oliveres va desitjar estudiar Ciències Polítiques, una opció descartada perquè només s’impartia a la Universitat Complutense de Madrid i hi havia un catedràtic que es deia Manuel Fraga Iribarne. Implicat en moltes lluites i veu en milers de xerrades, va encetar un tàndem amb Mar Valldeoriola com a editora el 2004 amb Contra la fam i la guerra (Angle Editorial). El que havia de ser un únic llibre va inaugurar un viatge de set volums. Amb la mateixa editorial, l’últim, Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar, ha nascut just ara, com una darrera lliçó: després d’ensenyances de vida, ara ens ensenya una altra manera d’acomiadar-se.
T’has convertit en l’editora oficial d’Arcadi Oliveres. Què és el més rellevant que has descobert d’ell?
Mar Valldeoriola (M.V.): Que és una persona capaç de descobrir-nos totes les desigualtats i injustícies del món amb un discurs molt pedagògic, i descobrir-nos també totes les propostes. En aquests anys, hem anat recollint el seu discurs i les seves paraules, que també són la seva lluita, i actualitzant-los: quines injustícies continuen, què ha canviat, quines lluites persisteixen i quines propostes tenim. El darrer llibre el vam estructurar prenent els conceptes clau que han guiat el seu ideari i ampliant-los en relació amb l’actualitat.
Com va arrencar el vincle?
M. V.: Quan treballava a l’editorial, em vaig atrevir a trucar a l’Arcadi i proposar-li un llibre. Era el 2002 i jo em preguntava com podia ser que una persona que feia tantes xerrades que la gent es dedicava a transcriure perquè encara no es penjaven a la xarxa, no tingués un llibre propi. Hi havia tràfic de les seves xerrades! Ell va acceptar, però em va dir que feia tantes xerrades que no tenia massa temps per asseure’s i escriure. D’aquí va néixer aquesta manera d’acompanyar-lo i conversar per construir els llibres. A partir del seu discurs jo teixeixo les paraules.
A la presentació d’aquest darrer llibre, l’activista Gabriela Serra va dir que l’Arcadi és un bon professor perquè és un bon alumne. Aleshores, quins han estat els teus professors, Arcadi?
Arcadi Oliveres (A.O.): N’hi ha hagut molts, no només en el terreny de l’economia, sinó per comprendre el comportament social. Inclús fent marxa enrere, et diré que van començar a marcar-me en el batxillerat. En ple franquisme, fruit de moltes caramboles, vaig estudiar en una escola religiosa dels capellans escolapis a Diputació. Si bé és cert que d’escolapis n’hi havia que llauraven amb el règim, el meu col·legi era obert, en un sentit amplíssim de la paraula. A finals dels cinquanta, ens van fer cursos sobre marxisme, lluita de classes i sindicalisme. I ho feien uns capellanets escolapis! Quan havia acabat la guerra civil, els professors de la universitat s’havien exiliat i qui, per condicions familiars o econòmiques no podia, es guanyava la vida donant classes en centres privats. Per a mi va ser un secret desconegut fins a sortir de l’escola. El cas és que els meus escolapis van acollir professors represaliats de la guerra civil i vaig tenir el privilegi d’aprendre amb Josep Maria Xirinacs, Francesc Botey o Octavi Fullat, que és viu encara. Això, sumat a la sort de caure en un domicili de l’Eixample de gent oberta, em va marcar i m’ha fet ser com soc.
També has marcat moltes persones, especialment amb les xerrades arreu del país. Al pròleg, Mar, expliques que les seves seguidores s’anomenen “arcadistes”. Com les definiries?
Mar Valldeoriola: “Els ‘arcadistes’ aprenem que hi ha maneres de descobrir que el món funciona injustament i que el món és global i totes les injustícies i les justícies estan connectades”
M. V.: Una arcadista neix el dia que et topes amb l’Arcadi Oliveres en el context d’una xerrada. Quan li vaig trucar per fer el llibre tenia 28 anys i l’havia vist per primera vegada als 17, mentre feia un curs de formació de Setem. Ens van dir que hauríem de fer una classe de relacions internacionals i econòmiques i vam pensar que seria un pal. Vam entrar a l’aula i, de sobte, un personatge ens va començar a explicar aquestes relacions d’una manera entenedora, amb dades, xifres i comparatives que ens feien obrir els ulls com plats. No són secrets d’estat, sinó estadístiques ben combinades. Els arcadistes aprenem que hi ha maneres de descobrir que el món funciona injustament, que no és difícil veure-ho si volem, que tenim recursos per canviar-ho, tot un món d’alternatives realitzables i, sobretot, que el món és global i totes les injustícies i les justícies estan connectades. També intentem fer córrer l’energia d’Arcadi, que és l’esperança. Lluitem per la justícia global.
Arcadi, tens la capacitat d’encadenar dades punyents i llançar comparatives demolidores. “No són secrets d’estat”, només cal fer-les comprensibles?
A. O.: A la vida no he sabut fer mai massa coses, però si alguna m’ha agradat sempre ha sigut llegir, que és l’alimentació intel·lectual. Agafar la lectura i, quan la tens davant, intentar digerir-la, atendre el que t’explica. I quan t’explica què succeeix, l’únic que sé fer és transcriure-la perquè la gent l’entengui. Algunes transcripcions ens ensenyen, per exemple, que les vint grans riqueses del món equivalen a tot el patrimoni de totes les dones del planeta o que les setze majors fortunes acaparen la meitat de la renda de tota la humanitat.
M.V.: Ho presentes com si fos molt fàcil de fer, però crec que s’ha de tenir un do. Poses sobre la taula les aberracions, com es relacionen la riquesa i la pobresa. De fet, hi ha activistes que t’han demanat que els ensenyessis a fer xerrades.
Sempre poses sobre la taula que “el capitalisme és criminal”. Et sorprèn que encara sorprengui aquesta afirmació?
Arcadi Oliveres: “Quan va venir la crisi del 2008, molta gent creia que el capitalisme era reformable, però ara no tanta. Aquest sistema és criminal, assassí i l’hem d’abolir”
A. O.: Tinc la impressió que ha començat a canviar una mica. Quan va venir la crisi del 2008, molta gent creia que el capitalisme era reformable, però ara no tanta. Aquest sistema és criminal, assassí i l’hem d’abolir. Penso que hi ha hagut cert progrés des del punt de vista de comprensió crítica, però no des del punt de vista de voluntat de canvi, perquè els grans poders no el tenen ni de lluny. I és que moltes de les decisions que condicionen la nostra vida les prenen organismes sobre els quals no tenim control.
La fam i la guerra són problemes endèmics del capitalisme. Posar-los-hi fi és qüestió de voluntat política?
A. O.: És de voluntat política i d’educació. Hem de tenir en compte que la despesa militar mundial és quaranta vegades superior als diners necessaris per erradicar la fam al món! Cal que els que tenen el poder canviïn les coses, però també una actitud comunitària de la gent amb voluntat de canvi. Els interessos, les estructures i els processos històrics darrere els conflictes bèl·lics i les desigualtats s’han de denunciar. Alhora, hem de ser coherents. Puc fer objecció fiscal a la despesa militar i intentar no tenir un pla de pensions que finança el negoci de la guerra. Ens diem a nosaltres mateixos que no hi haurà pensions. I jo dic que sí, que hi haurà pensions! Però les persones que les haurien de cobrar fan el possible perquè no n’hi hagi, contractant un pla de pensions privat. O, per exemple, s’argumenta que “no cobraré la pensió perquè l’Estat no té diners, perquè no es recapten prous impostos”, i després me’n vaig a Ikea a comprar mobles, en lloc d’anar a una empresa que tributi on toca i el que toca. En certa manera, faig una acció d’equidistància.
El llibre que publiqueu, precisament, combina la denúncia i la proposta. Quins són els perills de quedar-se només en la primera?
Mar Valldeoriola: “Hi ha moments que es pot escollir, per exemple, entre banca armada o banca ètica. L’Arcadi ens ajuda a creure en aquests altres camins”
A. O.: Les nostres accions com a consumidors poden produir canvis i la mobilització també, com ha passat al llarg de la història. No és massa convenient caure en la frustració, en el “no hi ha alternativa” o “no podem fer-hi res”. El que sí que és cert és que sovint caiem en solucions massa simplistes.
M. V.: La proposta, penso, és la base de l’esperança i la possibilitat que sempre defensa l’Arcadi. Sempre hi és, però requereix esforç. El mateix sistema indueix moltes coses i paralitza, però hi ha moments que es pot escollir, per exemple, entre banca armada o banca ètica. L’Arcadi ens ajuda a creure en aquests altres camins i en el fet que necessitem la proposta.
En el capítol dedicat a la democràcia, assenyales que sovint és més aparent que real. Vam tornar a veure marxes per la llibertat, hi ha presos polítics i rapers empresonats. Vivim una regressió de drets?
A. O.: Regressió n’hi ha, sens dubte. Que les coses van malament és evidentíssim: Hi ha gent que passa gana, molta que no té sostre, molta que no és admesa a casa nostra, molta que destrueix el medi ambient. Per mi, els anys vuitanta del segle passat són clau per entendre com som ara. És quan s’implanta el capitalisme neoliberal, comença el capitalisme financer, al qual ni tan sols li interessa produir sinó especular. Aquest context s’ha agreujat pels elevats nivells de repressió. El capitalisme és molt repressor i ha aguditzat la por de la gent. Aterrant a l’Estat, avui que és 23F [dia en què es va enregistrar l’entrevista], cal dir que davant d’evidències que el monarca Joan Carles era un colpista, ni el PSOE s’atreveix a fer una investigació. No investiguen la monarquia, ni el frau fiscal, no regularan els lloguers i reprimeixen els dissidents. Tenim Haséls a tot arreu, i encara s’autoanomena partit d’esquerres. Amb tot el que ha derivat del referèndum del 2017, també ha quedat clar que l’Estat pretén aplicar la violència fins a les darreres conseqüències.
A tot aquest context de crisi cíclica capitalista i regressió de drets s’hi suma una pandèmia mundial. Com ha afectat l’elaboració del llibre?
M. V.: Òbviament, viure-la en pròpia pell ens obligava a introduir el tema en el llibre. Res és casual i el funcionament del capitalisme hi té a veure. El moment de canvi climàtic, un consum desenfrenat, el pensament absurd que el planeta és il·limitat. La pandèmia ens va fer parar i pensar-hi també.
A. O.: Ens ha posat davant dels ulls el fracàs de l’estat del benestar i els suculents negocis farmacèutics. Recordo que fa quinze anys, abans de l’arribada d’Artur Mas, dèiem que Catalunya era el paradís de la sanitat. S’ha demostrat l’impacte de les retallades i han quedat paleses altres deficiències del model. M’ha fet pensar en la grip A, amb què tres o quatre laboratoris van acabar fent el gran negoci, fins i tot Dick Cheney hi tenia interessos, i en les desigualtats en el repartiment de les vacunes. Alhora, s’evidencia encara més la necessitat d’un canvi de model econòmic que no depengui de monocultius, com el turístic.
M. V.: També apareixen les xarxes de suport, la gent s’adona que la salut és important, que el planeta s’ha de cuidar. També hi ha aprenentatges.
Arran de l’esclat social als carrers, s’ha tornat a parlar de violència. Un pacifista com tu, com definiria el concepte?
Arcadi Oliveres: “Es posa massa poc el focus en la violència estructural, la que no permet que les persones tinguin vides dignes”
A. O.: Es posa massa poc el focus en la violència estructural, la que no permet que les persones tinguin vides dignes. I aquí incloc el tancament de fronteres, no accedir a l’educació ni a l’habitatge, passar gana, el maltractament de les dones… Comprenent les causes de la protesta, entenent les enormes injustícies que pateix la gent jove, a mi no m’agrada que es cremi res, però òbviament no és el tema fonamental.
Vivim moments de pensament simplificador per a temps complexos?
A. O.: Tinc la impressió que hi ha una manca molt important de reflexió i que, efectivament, hi ha explicacions simplistes de coses que són complexes. Cal recordar que el feixisme sempre busca un boc expiatori, i el veiem sobretot en la qüestió migratòria. Dir que “jo no tinc pis perquè arriba el marroquí i se’l queda” és una explicació tan estúpida i tan simplista… Jo no tinc pis perquè hi ha uns capitalistes que es guanyen la vida especulant amb l’habitatge. El marroquí no hi té res a veure. A base de repetició, la mentida s’estén i el senyor que puja amb tu a l’ascensor et diu: “No soc racista, però”… Cal educació, reflexió i pensament crític.
Precisament, ara fa vint anys de la tancada migrant a l’església del Pi. Quin balanç en fas?
A. O.: Va ser un episodi bonic de la meva vida activista. Els líders d’aquella tancada que reclamaven “papers per tothom” van estar asseguts aquí la setmana passada. El dret a la lliure circulació de les persones i el dret a asil és imprescindible. Per tant, actualment, la UE és una institució criminal pel tancament de fronteres, perquè té molts morts a càrrec seu. Amb la pressió social molt ben organitzada, des de la tancada vam aconseguir que es regularitzessin 1.300 persones, però hauria d’haver estat un milió. Tot i això, són petits exemples del que ha sortit bé.
Sou de generacions diferents. Us uneixen les llavors de les lluites?
Mar Valldeoriola: “Encara que siguem de generacions diferents, hi ha lluites compartides, i la constància i el compromís de l’Arcadi fa que sempre hi sigui o que el reclamem”
M. V.: L’Arcadi ens ha anat unint a tots perquè des de fa més de cinquanta anys està a les lluites. A mesura que ens hi hem incorporat, hem compartit molts moments. Hem compartit lluites i accions com el “No a la guerra”, les mobilitzacions contra el Banc Mundial, la lluita contra el deute… Encara que siguem de generacions diferents, hi ha lluites compartides, i la constància i el compromís de l’Arcadi fa que sempre hi sigui o que el reclamem.
A. O.: En moments m’han dit que soc un activista que va a totes i jo penso: “No hi vaig, em criden” [riures].
Hi ha tota una generació que ha viscut de crisi en crisi, a la que li costa veure un futur digne. Què els transmetries?
A. O.: Primer: que si hi hagués voluntat, tot seria soluble, perquè recursos i coneixements per garantir una vida digna als 7.600 milions de persones del planeta n’hi ha. Segon: cal una voluntat política clara, que implica una comprensió dels fets, evitar les explicacions simplistes i extreure de la complexitat la manera d’actuar. Tercer: no podem perdre mai l’esperança. Quart: actuem sempre sense por, perquè ens encadena i ens oprimeix.
M. V.: No és casual que el llibre acabi parlant d’educació, la palanca.
