Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'agroecologia: consum, teoria o pràctica? 

L'agroramaderia té una forta dependència de les subvencions de la Unió Europea, que impulsen un model centrat en la intensificació dels modes de producció i l'hiperexplotació de persones, animals i sòls. L'autora defensa que l’agroecologia torni a ser "una manera de viure, organitzada entorn de circuits d’abastiment com a pràctica de consum desmercantilitzat"

/ Borja Lozano

Els dolors dels prats són els laments d’un món que agonitza*.

 

En el període 2013-2020 la Unió Europea ha destinat el 40% del seu fons pressupostari a la PAC, la Política Agrària Comunitària: 60.000 milions d’euros. La partida pressupostària més grossa. D’aquesta xifra, el 75% ha anat destinat al Fons Europeu Agrícola de Garantia. És a dir, al fons de pagaments directes associats a la superfície en tinença o ús i dissociats de la producció. La nova PAC per al període 2021-2027, encara pendent de la definició i aprovació final, sembla que no canvia de rumb. Així doncs, a la Unió Europea l’agroramaderia viu de les subvencions i no dels seus fruits; als països dits desenvolupats l’agroramaderia és fictícia. I s’hi estan destinant molts i molts diners.

Així mateix, aquestes subvencions alimenten un acaparament de terres avariciós i despietat (a l’Estat espanyol, per cada agroramadera en actiu, ja hi ha dos propietaris de terres i pastures sense treballar –agroramaders de sofà– que, gràcies als titllats com a “drets històrics”, es beneficien d’aquestes subvencions), un acaparament que en la majoria de casos va acompanyat de l’abandó o el deteriorament de les mateixes i que alhora suposa un impediment per a persones amb ganes d’iniciar projectes lligats als modes de vida rurals però sense disposició d’una terra heretada. A més, propicien un model agroramader centrat en la intensificació dels modes de producció, l’hiperexplotació dels seus elements (persones, animals, sòls) i la circulació planetària dels productes.

A la Unió Europea, l’agroramaderia viu de les subvencions i no dels seus fruits; als països dits desenvolupats l’agroramaderia és fictícia. I s’hi estan destinant molts i molts diners

I el problema no s’acaba aquí, i és que aquesta PAC comprèn un conjunt únic de normes que tant regulen l’agroindústria com l’agroramaderia tradicional de petita escala. En aquest sentit, moltes d’aquestes subvencions són a fons perdut, però estan subjectes a uns criteris i plans de producció de grans dimensions que en els projectes petits sovint sobrepassen les possibilitats humanes de les persones que els gestionen: el ritme de feina i l’estrès que pateixen les agroramaderes que volen sortir dels modes de producció intensius sovint són insostenibles. Es parla força del benestar animal i, sense menystenir-lo gens ni mica, a mi m’agradaria parlar també de la necessitat de tenir cura de la salut vital i la gratificació de les persones que els acompanyen. És una qüestió de model, una qüestió estructural: cal que posem els nostres límits, i viure.

Ara em ve al cap un llibre gran i descolorit que corria per casa quan era petita. Tornem a viure. Qui l’havia escrit apareixia en una fotografia en blanc i negre, somrient amb la mà sobre una aixada o un rasclet. Havia deixat la ciutat, el ritme frenètic i les obligacions laborals per entomar una vida tranquil·la al camp, un camp buit d’aquelles persones que havien anat a les poblacions més grans a buscar-se la vida i que es van veure devorades pels seus ritmes i les seves maneres. Sembla que ara hi torna a haver una forta onada de gent que deixa o vol deixar les ciutats, però les lògiques i els modes de vida urbans continuen sent protagonistes i ara, a diferència de les camperoles que van migrar i van deixar als llocs d’origen part de la seva cultura, l’espai rural s’està urbanitzant: s’està fent un retorn al camp, però sense ruralitat. I estem perdent una oportunitat.

Estirant aquest fil podríem dir que l’espai rural és el paisatge mosaic configurat al llarg dels segles fruit de la interacció entre paisanes i natura; per la seva banda, la ruralitat és l’activitat implícita en aquesta interacció i, com a tal, és vital i imprescindible. A més, en contraposició a l’espai urbà –superdelimitat i dominant–, l’espai rural es pot entendre com un escenari amb cert marge d’experimentació i pot ser aquí, doncs, on podem recuperar el ritme lent i la gestió autònoma de les nostres vides si trenquem amb la reproducció de les lògiques normativitzades i dels imaginaris imperants.

En efecte, m’agrada quan Adrián Almazán, en el text Volver al campo mientras el mundo se derrumba, escriu que el món rural és el regne de les relacions directes, els intercanvis no monetaris i la gestió autònoma de la vida. Ara, jo afegeixo que ho és també dels llaços i de la comunitat (ruralitzar des del col·lectivisme!), és el coneixement i la interacció amb un entorn natural com a reciprocitat i és l’escenari on podem alimentar-nos d’allò que produïm i així trencar amb el monopoli del treball assalariat i del consum indiscriminat.

M’agradaria que l’agroecologia tornés a ser una manera de viure, organitzada entorn de circuits d’abastiment com a pràctica de consum desmercantilitzat

Per anar acabant, per aterrar totes aquestes reflexions i com a proposta d’una alternativa, començaria aquest final fent referència als grups de consum, en auge: agrupacions de persones que conjuntament accedeixen sense intermediàries a uns aliments i productes ecològics, de temporada i de proximitat. Intercanvis monetaris entre dues realitats dissociades i que reprodueixen la lògica compartimentada i mercantilitzada de la producció (activa) i el consum (passiu). Potser té sentit en l’àmbit urbà, no ho sé, però en l’àmbit rural m’agradaria que l’agroecologia tornés a ser una manera de viure, organitzada entorn de circuits d’abastiment com a pràctica de consum desmercantilitzat, potser així també una via per acabar amb el privilegi econòmic i polític que avui en dia suposa accedir a una alimentació sana i ecològica (la gourmetització, que diu Naredo). Així doncs, aquí, a pagès, hem de deixar de ser meres consumidores i cal crear circuits alternatius, desobedients, locals, autogestionats i autònoms on, sortint de la lògica restrictiva del registre i el segell, totes aportem i rebem aliments gràcies a vincles de coneixença i de confiança i que aquests circuits siguin el mateix suport i aval per a uns projectes de vida agroramaders (reals, sans i satisfactoris) i per a una cura i gestió regenerativa dels paisatges rurals que habitem.

 

* En record a Dolors Prat, lluitadora llibertària nascuda a Ripoll l’any 1905. Dempeus per un món rural viu, del seu nom fem néixer aquest lament.