Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Com un catecisme llibertari

La reedició del manual 'La anarquía explicada a los niños', un original de 1931 firmat sota pseudònim pel pedagog José Ruiz Rodríguez, és una bona oportunitat de revisitar l'era daurada de l'educació lliurepensadora a casa nostra en la qual, seguint la petjada fundacional de l'Escola Modera de Francesc Ferrer i Guàrdia, van proliferar els centres formatius, mestres i manuals que transmetien una forma innovadora de l'art d'educar i un sistema de valors alternatiu a l'aleshores quasi monopoli de l'ensenyament religiós

/ Arxiu

Estudios, la revista anarquista, editada a València durant la dècada de 1920, va cisellar un dels millors lemes del moviment llibertari: “a la revolució per la cultura!”. L’enunciat resumeix a la perfecció el projecte de transformació radical d’una societat injusta vers un horitzó d’esperança. Com en tot corrent ideològic fill de la il·lustració, la fe en el progrés i l’educació com a eines per construir una societat més justa va propiciar un gran interès per crear sistemes escolars paral·lels, escoles nocturnes i centres que quedessin al marge de la intervenció de l’estat o de l’església.

Precisament, Francesc Ferrer i Guàrdia, un antic republicà i francmaçó nascut a Alella (Maresme) el 1859, exiliat a França, i ben connectat amb la intel·lectualitat del París fin-de-siècle, es planteja crear un sistema escolar de caràcter lliurepensador i anarquista com a fórmula per arribar a la Revolució Social. Ho prova a l’Estat francès; tanmateix, les reformes educatives de Jules Ferry als inicis de la III República permeten crear una escola republicana universal, gratuïta, eficaç i de gran qualitat que fa que els seus intents no reïxin. Posa, aleshores, la seva mirada a Barcelona, on hi havia viscut entre els 14 i 27 anys, on existeix una absoluta deixadesa educativa per part de les autoritats i, per tant, un mercat pràcticament verge. Existeix una Llei Moyano, de 1857, que estableix que els infants entre sis i nou anys tenen obligatorietat d’anar a escola. Tanmateix, deixa en mans d’uns ajuntaments sense recursos la responsabilitat de portar les escoles (ben entrada la dècada de 1930, encara el 36% dels infants barcelonins no estaven escolaritzats), i en una era de revolució industrial en què a les fàbriques i al camp es produeix una descarnada explotació infantil, la llei educativa no resulta poc més que una declaració d’intencions. La realitat és que, quan Ferrer i Guàrdia torna a Barcelona el 1901, s’estima un 40% d’analfabetisme, una taxa que només països com la feudal Rússia, l’Europa Oriental i els sud d’Itàlia poden superar.

A l’escola istal·lada per Francesc Ferrer i Guàrdia al carrer de Bailèn de Barcelona es va practicar la coeducació (un fet revolucionari i polèmic a principis del segle XX) i no es maltractava els infants

A la pràctica, l’educació, especialment de les classes benestants, s’externalitza vers l’oligopoli dels ordes religiosos. Òbviament, la seva formació serà dogmàtica, amb una disciplina de ferro, i en plena era de descobriments científics i agres polèmiques com les derivades de la teoria de l’evolució de Darwin, tindrà un caràcter reaccionari: doctrina cristiana, memorització, càstigs físics, competitivitat brutal, sexisme són els ingredients d’una educació insatisfactòria.  Ferrer i Guàrdia, que ve amb diners i una llarga llista de contactes amb l’anarquisme i intel·lectualitat internacional (i també de la maçoneria, a dins de la qual assolirà els màxims rangs), veu com el seu projecte d’una “Escola Racionalista i Científica” tindrà un gran èxit. Ve al nínxol de mercat ideal. Instal·la la seva escola al carrer Bailèn, a la dreta de l’Eixample, envoltat de centres educatius religiosos. Serà una escola privada –on es pagarà segons la renda de cada família– tot i que bona part dels infants provindran de les classes mitjanes progressistes de la ciutat (molts dels quals, fills de professorat de la Universitat de Barcelona), a la recerca d’una educació laica, rigorosa, amb metodologies (que avui podrien semblar-nos tradicionals) fonamentades en el rigor acadèmic, les humanitats, les arts o la música. També es va practicar la coeducació (un fet revolucionari i polèmic a principis del segle XX) i no es maltractava els infants. A més, comptava amb el prestigi que comportava tot allò que venia del nord dels Pirineus.

L’èxit immediat de l’Escola de Ferrer i Guàrdia va comportar una extensió, en poc temps, de més d’una trentena de centres educatius que imitaven les formes i els noms de la del carrer Bailèn. En altres termes, esdevenien una mena de franquícies informals, que copiaven la denominació de “racionalista” com a prova del seu prestigi. Precisament una de les raons –i les novetats– és que Ferrer i Guàrdia va fer servir llibres de text propis (editats gràcies al seu amic, l’impressor llibertari Anselmo Lorenzo), o bé traduïts de volums utilitzats al sistema francès, o bé gràcies al compromís d’alguns prestigiosos llibertaris europeus. Així, per exemple, lliçons de geografia d’Élisé Réclus, una història universal d’una de les seves mestres, Clémentine Jacquinet. També textos narratius de caràcter anarquista, com Les aventures de Nono del  francès Jean Grave (on el protagonista, que viu en una societat ideal, passa per l’experiència d’una societat capitalista per denunciar tots els mals) o Sembrando flores de l’anarquista Joan Montseny, amb estructura similar i una narrativa anarquista. En altres termes, amb les escoles racionalistes es pretenia construir una contra societat de caràcter llibertari enfront del capitalisme i l’autoritarisme de la societat oficial.

La clausura del centre de Ferrer i Guàrdia, forçada pel poder del clergat barceloní i, amb l’excusa de l’atemptat fallit contra Alfons XIII dut a terme pel bibliotecari de l’escola, Mateu Morral, el 1906, sumat a l’afusellament de Ferrer el 1909, l’escola racionalista va esdevenir un mite copiat –de manera diversa– per centenars de projectes educatius, sovint vinculats a Ateneus i a seccions sindicals de la CNT, durant les dècades posteriors. L’escola de Ferrer i Guàrdia va ser tancada, tanmateix, les seves idees i principis van perdurar. Encara més: els textos de l’Escola Moderna es van reeditar multitud de vegades i impremtes, com la mítica Cosmos, es van dedicar a publicar altres llibres d’esperit educatiu.

‘La anarquía explicada a los niños’ (1931), elabora una descripció de les injustícies del capitalisme i prescriu un seguit de principis de comportament, un compendi de les virtuts llibertàries

La anarquía explicada a los niños (que va veure originalment la llum el 1931 gràcies a l’editorial barcelonina B. A. I., recentment reeditat per Libros del Zorro Rojo) és un d’aquests textos redactats amb la mateixa intenció de formar part de l’estructura informal i paral·lela d’escoles racionalistes que es van anar obrint i tancant al llarg de més de tres dècades, associades sovint a sindicats locals. Aquest llibre, redactat per José Antonio Emmanuel (pseudònim del pedagog José Ruiz Rodríguez), comparable a altres mestres racionalistes coneguts i contemporanis seus com Antonia Maymon, Fèlix Carrasquer o Higinio Noja Ruiz, desplega un text a la manera d’un catecisme anarquista. En un llibre pensat per fer reflexionar els alumnes de primària, elabora una descripció de les injustícies del capitalisme i prescriu un seguit de principis de comportament, un compendi de les virtuts llibertàries: estudiar, treballar, respectar, valorar la bellesa, la solidaritat, la generositat… És un llibre que traspua l’optimisme de les educadores anarquistes i que, sembla, va tenir molta circulació entre els circuits educatius llibertaris.

Encara avui està per escriure la gran història de l’educació llibertària. Sens dubte, serà d’una gran dificultat pel repte que suposa fer un seguiment d’experiències desiguals, intermitents, i sabotejades sovint per la repressió periòdica que patia el moviment anarquista. Tanmateix, és impossible entendre l’èxit de la revolució de 1936 i de les col·lectivitzacions llibertàries sense l’experiència de les escoles racionalistes arreu del territori, i la capacitat de disposar de quadres amb bons coneixements tècnics i la consciència militant que es tractava de traspassar a les aules del sistema educatiu alternatiu. De la majoria d’escoles d’aquesta mena, se’ls ha perdut la pista i ja és massa tard per fer història oral. Tanmateix, Diego Camacho Escámez, el gran historiador anarquista que signava com a Abel Paz, va deixar a les seves memòries  agradables records de l’Escola Farigola del Clot –una de les més emblemàtiques– organitzada pel sindicat tèxtil de Barcelona per als fills i filles de la seva militància, i dirigida per Joan Puig Elías, un dels principals pedagogs anarquistes i que, durant la Revolució, seria el president del Consell d’Escola Nova Unificada (a la pràctica, el ministeri d’educació catalana). Abel Paz, com molts altres militants i intel·lectuals llibertaris, van passar per una formació filla de l’escola racionalista on textos com el de José Antonio Emmanuel, de 1931, va ajudar a configurar una determinada cosmovisió del món, en certa manera, també vàlida avui.

 

LLIBRE

'La anarquía explicada a los niños'
Antonio Emmanuel (pseudònim de José Ruiz Rodríguez)
Il·lustracions de Fábrica de Estampas
Libros del Zorro Rojo (Barcelona, 2020). Reedició del text original de 1931
40 pàgines

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU