Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El conflicte entre Etiòpia i la regió del Tigrai posa en escac l'estabilitat a la Banya d'Àfrica

El president etíop i premi Nobel de la Pau l'any 2019, Abiy Ahmed, va autoritzar l'ocupació i el bombardeig de la regió septentrional del país el passat 4 de novembre, moment en el qual va començar la guerra entre la regió i el govern federal. El conflicte pot dinamitar les febles relacions entre Etiòpia, el Sudan i Eritrea, a més de generar una crisi humanitària que ja compta amb 30.000 persones desplaçades

El president etíop, Abiy Ahmed, va rebre el premi Nobel de la Pau l'any 2019 per la pau signada amb Eritrea / Arxiu

Un cop més, un premiat amb un Nobel de la Pau inicia una ofensiva amada. En una llarga llista en la qual podríem incloure des de l’expresident colombià Juan Manuel Santos o la presidenta birmana Aung San Suu Kyi, fins a tres caps d’Estat d’Israel o dos de nord-americans, s’hi suma ara el guardonat el 2019, Abiy Ahmed Ali, president d’Etiòpia. Amb Abiy Ahmed al capdavant, les Forces Armades d’aquest país bombardegen i ocupen militarment des del passat 4 de novembre part de la regió septentrional del Tigrai.

Resulta summament difícil saber del cert què està passant a la regió. La informació que en surt és en molts casos esbiaixada, intencionada i, a vegades, directament falsa. D’ençà que es va iniciar l’ofensiva, el govern etíop ha tallat totes les telecomunicacions i carreteres que uneixen la regió amb la resta del país. El que sembla quedar clar és que ens trobem davant del que ja es pot considerar una guerra civil que podria implicar a altres països de la regió, convertint-se en un conflicte regional que afecti a tota la Banya d’Àfrica.

Per a algunes es tracta d’un conflicte ètnic, per a d’altres, una lluita per la independència, i fins i tot, n’hi ha que hi veuen un enfrontament contra el govern i el sistema. Analitzant-ho a fons, hi podrem trobar totes aquestes causes interrelacionades, fent-se imprescindible aprofundir en el context que ha fet arribar a aquesta situació.


De l’Imperi etíop al federalisme ètnic

Etiòpia, país que presumeix orgullós de ser l’únic país africà, junt amb Libèria, que va aconseguir escapar-se de la colonització europea (només va ser ocupada durant uns anys per la Itàlia de Mussolini a la Segona Guerra Mundial), té una molt rica diversitat ètnica que inclou a grups com els oromos, els amhares o els tigrinyes. Durant la història etíop, els diferents grups s’han alternat en el poder sent moltes vegades la font de conflictes i venjances quant s’hi produïa un canvi.

Haile Selassie, últim emperador d’Etiòpia |Arxiu

 

El 1974 un grup d’estudiants funda el Front d’Alliberament del Tigrai (TPFL) amb la intenció de fer caure el règim de Haile Selassie i instaurar-ne un sistema socialista. Serà un Cop d’Estat el que aconsegueixi derrocar a l’últim emperador etíop i una junta militar d’inspiració marxista, coneguda com el Derg, la que arribarà al poder. La mala situació econòmica i una brutal repressió de les minories i de la dissidència van portar a la creació del Front Democràtic Popular Etíop (EPRDF). Aquest incloïa els principals grups armats oromos, amhara i dels pobles del sud, així com el TPFL.

Amb el derrocament del règim del Derg l’any 1991, aquesta coalició va ser l’encarrregada de formar govern, adquirint-ne el TPFL el seu lideratge. El poble tigrai (també anomenat tigrinya), tot i representar aproximadament només al 5% de la població d’Etiòpia va ocupar els principals càrrecs administratius. Això va ser així fins a l’arribada al poder el 2018 d’Abiy Ahmed, d’ètnia oromo, qui després d’aconseguir el poder va iniciar una purga que va expulsar a milers de tigrinyes de les posicions de privilegi.

El més innovador de la reforma constitucional implementada per Abiy Ahmed  va ser la creació de regions que responien a criteris ètnics, portant cada una d’elles el nom del grup majoritari

Un pas decisiu d’aquest nou govern de coalició va ser sense dubte la creació d’una nova constitució. Aquesta va dividir administrativament el país en nou regions i dues ciutats autònomes. El més innovador va ser que la creació de cada una d’aquestes regions responia a criteris ètnics, portant cada una d’elles el nom del grup majoritari. A més, s’hi reconeix el dret a l’autodeterminació i a la secessió. Tot això fa que puguem parlar d’un federalisme ètnic desconegut fins llavors al continent.

En un primer moment, va ser un gran pas endavant per a zones rurals i perifèriques que van veure disminuir la seva dependència d’una capital allunyada i que concentrava tota la inversió pública que, des d’aleshores, passava a ser gestionada per cada una de les regions. No obstant això, moltes minories es van veure dominades pels grups majoritaris i, en alguns casos, considerades com a estrangeres en el seu territori històric, denotant que la divisió s’havia portat a terme sense tenir en compte criteris ni geogràfics ni socials.


Abiy Ahmed: recentralització i protestes

L’any 2018, les multitudinàries protestes dels pobles oromo i amhara, i la inestabilitat política arreu del país porten al primer ministre Mariam Desalegn a dimitir. El TPLF celebrarà un congrés on Abiy Ahmed es convertirà en el líder de la coalició, i per tant, nou cap de govern, sent el primer oromo en ocupar el càrrec. El gran perjudicat de la decisió serà l’actual president del Tigrai, Debretsion Gebremichael.

Abiy Ahmed inicià llavors una revolució política de caràcter reformista. Aparentment, troba en la reconciliació nacional una de les senyes d’identitat del seu govern i durant els primers mesos allibera a milers de presos polítics i legalitza alguns partits, considerats fins aquell moment com a terroristes. A més, firmarà la pau amb Eritrea després de dècades d’enfrontament. Aquest, serà el motiu del seu nomenament com a Premi Nobel de la Pau, però també es convertirà en un motiu més de discòrdia amb el Tigrai. Tot i formar part activa de l’enfrontament i trobar-se a la frontera entre els dos estats, el TPFL es va veure exclós de les negociacions mentre el seu poble es dividia entre els dos paíssos.

Protestes per la mort de músic i activista oromo Hachalu Hundessa en la comunitat oromo de Michigan |Arxiu

 

El més característic d’aquest nou govern va ser potser la posada en marxa de polítiques recentralitzadores que per a molts etíops recorden a l’imperialisme que durant segles ha dominat el país. Aquesta centralització busca recuperar el sentiment de pertanyer a Etiopia per sobre del de cada grup ètnic. En aquest context, les protestes arreu del país no es van fer esperar, incloses dins la mateixa ètnia del primer ministre. Aquest passat estiu, es va produir a Oromia un dels aixecaments socials més grans de la història recent del país. Els enfrontaments provocats per la mort del músic i activista oromo Hachalu Hundessa van provocar fins a 250 morts i milers de detingudes en unes protestes que es van estendre a gran part del territori.


L’Estat etíop declara la guerra al Tigrai

Des del passat 5 d’octubre, data en què teòricament acabava el mandat d’Abiy Ahmed, la regió de Tigrai no reconeix el govern central. L’ajornament indefinit a causa de la pandèmia de Covid-19 de les eleccions que havien de celebrar-se aquest estiu van provocar les queixes de tota l’oposició i van portar al govern del Tigrai a celebrar eleccions pel seu compte. Aquestes van ser prohibides pel govern central, mentre que el TPFL declarava que qualsevol intervenció federal seria considerada un acte de guerra. El govern d’Addis Abeba ho va jutjar com un acte de secessió.

L’ajornament indefinit a causa de la pandèmia de Covid-19 de les eleccions que havien de celebrar-se aquest estiu van provocar les queixes de tota l’oposició i van portar al govern del Tigrai a celebrar eleccions pel seu compte

Poc després, el passat 4 de novembre, l’estat etíop declarava la guerra al Tigrai i proclamava l’estat d’excepció durant sis mesos. El “casus belli” immediat va ser l’atac del TPFL a la Comandància Nord de l’exèrcit federal amb la intenció de robar-hi armament i municions. Fins al moment el TPFL ho nega. El primer ministre etíop declarava aquell mateix dia: “L’última línia vermella s’ha creuat (…) el Govern federal es veu abocat a l’enfrontament armat”. Després d’això, les Forces Armades es van desplegar a les zones fronteres, mentre els avions federals bombardejaven Mekele, la capital tigrinya, destruint-ne diversos dipòsits d’armament.

El que semblava que es podia limitar a uns enfrontaments fronterers, ràpidament es va convertir en una cruenta guerra civil que podria durar molt de temps. Segons l’International Crisis Group, el govern regional és capaç de mobilitzar fins a 250.000 combatents mentre que el govern federal compta amb un dels exèrcits més nombrosos i ben armats del continent africà. En paraules del president tigrinya Debretsion Gebremichael; “Estem lliurant aquesta guerra per preservar la nostra existència. Estem preparats per a ser màrtirs”.

Una de les conseqüències més temudes a les que pot portar aquest conflicte és a la seva internacionalització. Una de les primeres mesures del govern tigrinya va ser l’enviament de míssils a Asmara, la capital d’Eritrea, amb l’excusa de què aquest país hauria desplegat tropes a la frontera en suport del govern etíop. Les bones relacions entre Abiy Ahmed i el dictador eritreu Isaias Afewerki fan pensar en una possible intervenció al conflicte que rodejaria als tigrinyes pel sud i pel nord. Sudan, l’altre país amb el qual limita el Tigrai, s’ha centrat a fer crides a la pau, però el conflicte amb Etiòpia arran de la construcció d’una gran presa al riu Nil fan pensar que les simpaties d’aquest país estan més a prop del poble tigrinya. Per això, una de les primeres accions militars de l’exèrcit federal va ser la conquesta de la frontera sudanesa, tallant-ne les comunicacions.


Milers de refugiades fugen al Sudan

Una de les causes directes i més visibles dels enfrontaments són els milers de refugiats que cada dia travessen la frontera amb Sudan. Segons el govern de Khartum ja són més de 30.000 les persones que han fugit del Tigrai, però organismes com Unicef creuen que en els pròxims dies la xifra podria augmentar fins a les 200.000. La situació ha desbordat a les autoritats del Sudan i entitats com ACNUR han hagut de construir campaments improvisats on, en molts casos, la gent hi dorm al ras.

Molts dels que hi arriben ja surten d’una situació molt precària al país veí. Cal assenyalar, que la regió del Tigrai, tot i considerar-se una de les més pròsperes del país, ja es trobava abans del conflicte en una precària situació econòmica agreujada per una voraç plaga de llagostes, i molts dels seus habitants depenien de programes alimentaris. Les Nacions Unides ha demanat a les parts la creació de corredors humanitàries perquè la població civil pugui fugir dels combats.

Segons el govern de Khartum ja són més de 30.000 les persones que han fugit del Tigrai, però organismes com Unicef creuen que en els pròxims dies la xifra podria augmentar fins a les 200.000

D’altra banda, la manca d’informació directa procedent del Tigrai en fa difícil saber què passa realment. Tot i això, les fonts oficials del govern federal parlen de què la ciutat d’Adigrat, a 115 quilòmetres de la capital regional Mekele, ja estaria en mans de l’exèrcit, mentre que al front nord les Forces Armades s’haurien endinsat fins a la ciutat d’Axum, ciutat històrica i capital religiosa de l’Església ortodoxa etíop. Fa uns dies Abiy Ahmed anunciava una “ofensiva final” que en pocs temps podria arribar a la capital tigrinya, on ja es preparen per a un possible assetjament.

Amnistia Internacional ha denunciat fins ara diverses matances sobre la població civil, però sense dubte la més greu s’hi va produir el 9 de novembre a la localitat de Mai Kadra. Segons el citat organisme centenars de persones van ser assassinades amb punyals i matxets creant una verdadera massacre de la qual alguns supervivents en van acusar el TPFL. Fins i tot, l’assessora especial per a la prevenció del genocidi, Pramila Patten, ha mostrat la seva preocupació pels crims de guerra així com per “el discurs d’odi per motius ètnics i religiosos”

Aquestes atrocitats han portat a la comunitat internacional a no poder deixar de banda el conflicte, però fins ara la majoria s’ha limitat a cridar a la pau i a l’estabilitat. La Unió Africana és l’única que ha donat passos concrets en alguna direcció i enviará als expresidents de Moçambic, de Libèria i de Sud-àfrica, Joaquim Chissano, Ellen Johnson-Sirleaf i Kgalema Motlanthe respectivament, per a intervenir entre els contendents. Tot i això, tots dos s’hi neguen perquè noreconeixen com a legítim el govern de l’enemic.

Es tracta doncs d’un conflicte ple d’arestes i que no té un fàcil pronòstic. El tancament de la comunicació amb l’exterior fa un mal servei per a evitar els crims que tots dos combatents semblen estar cometent. Al mig un cop més una població civil que diàriament fuig cap al país veí. El que des de fora pot semblar un conflicte ètnic és molt més que això i es pot convertir en un conflicte que afecti una bona part del continent africà.

Articles relacionats