Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El gaztetxe Maravillas o el repte d'entendre's

El clima generat entorn del gaztetxe (casal de joves) Maravillas de Pamplona, okupat tres vegades i desallotjat altres tres, ha convertit un projecte de barri en un esdeveniment polític de primer nivell. Més enllà de desestabilitzar el ja per si mateix convuls mapa polític navarrès, ha posat de manifest un debat que, si cap, es realça a la Navarra del canvi: el del model d'entesa entre la institució i el moviment popular

Manifestació de resposta després del desallotjament de Maravillas / Ekinklik

El 16 d’agost de 2004 començava el desallotjament de l’Euskal Jai, el gaztetxe més emblemàtic de Pamplona i un dels més coneguts tot el País Basc. L’edifici, un frontó arquitectònicament i històricament ressenyable, així com el projecte desenvolupat en ell des de 1994, van convertir l’Euskal Jai en una icona de la vida política i social de la capital. El seu desallotjament, al mateix temps, va ser la imatge de l’ona repressiva que Unión del Pueblo Navarro (UPN), amb la seva alcaldessa Yolanda Barcina al capdavant, va lliurar contra els sectors populars de la ciutat. I va assenyalar, a més, l’inici d’una època negra per als gaztetxes a la ciutat, gairebé abocats a l’abandó de la lluita davant la piconadora de la dreta foral.

El gaztetxe Maravillas, recentment desallotjat, va marcar la fi d’aquesta època de buit, com a punt culminant –de moment– del procés per un gaztetxe al centre històric de la ciutat

El gaztetxe Maravillas, recentment desallotjat, va marcar la fi d’aquesta època de buit, com a punt culminant –de moment– del procés per un gaztetxe al centre històric de la ciutat. Un procés que es va reprendre, no casualment, amb el canvi polític que es va produir el maig de 2015, que va desallotjar a UPN de les principals institucions de Navarra, també de l’Ajuntament de Pamplona, que va passar a mans d’EH Bildu, gràcies al suport d’altres tres forces polítiques.

El 5 de desembre de 2015, sis mesos després que EH Bildu prengués la vara de comandament, un grup de joves va okupar un edifici del carrer Compañia, forçant un procés de negociació amb l’Ajuntament, que va acabar per cedir el Xalet de Caparroso, un edifici municipal en desús. L’experiència no va arribar a bon port, ja que l’oposició (UPN i PSN), de la mà en aquest cas de Geroa Bai –integrat pel PNB i sectors independents, i una de les quatre forces que van possibilitar el canvi– va aprofitar unes obres suposadament realitzades sense permís pel gaztetxe per a forçar el desallotjament. El novembre de 2016, a penes sis mesos després de la cessió del local, les joves es van veure al carrer, en un ambient de crispació i desconfiança mútua amb el govern municipal encapçalat per EH Bildu. Abandonada la via de l’acord, van prendre un rumb que desembocaria, gairebé un any després, en l’okupació del palau del Marquès de Rozalejo, una mola barroca enmig de la plaça Navarreria, que batejarien amb el nom de Maravillas, en honor a una jove violada i assassinada pels feixistes l’any 1936.

 

El nom, avui dia, resulta conegut més enllà de les muralles que envolten la part vella de la ciutat, i la dimensió del seu impacte en el tauler polític no acaba de difuminar-se. L’agost passat, el govern navarrès de Geroa Bai, propietari del palau, va efectuar un desallotjament policial —seguit d’una nova okupació— que va sacsejar els fonaments del bloc del canvi, portant a primer pla el debat sobre l’entesa entre institució i projecte autogestionat. El moviment veïnal del barri antic de Pamplona va sortir a escena.


Oportunitat per a l’acord

Toni Iragi, integrant de la iniciativa AZ, que engloba als col·lectius del barri, resumeix el pas donat llavors: “Vam posar sobre la taula tres punts: un, la defensa d’un gaztetxe al barri. Dos, evitar el que ja ha passat dues vegades: el desallotjament i la violència policial. I tres, la crida al diàleg entre les parts. Aquest missatge va ser recollit pel gaztetxe i per EH Bildu, donant inici a un procés positiu, que va servir per a generar confiances”. Aquesta fase de diàleg, integrada pel gaztetxe, EH Bildu i la part veïnal, va concloure en l’acord de cessió de l’Oscus, un espai municipal a la mateixa Navarreria. Un acord del qual, en l’últim moment, es va desvincular l’assemblea del Maravillas.

“Hi havia massa contradiccions per a acceptar-ho”, explica Izaskun, de l’assemblea del gaztetxe. I Mikel, company d’assemblea —prefereixen no donar els seus noms reals, per temor a la repressió—, detalla: “En el cas concret de l’oferta, l’obstacle era la durabilitat del blindatge legal, així com la gestió dels projectes que albergava Maravillas. L’apartat legal no els permetia, o els minimitzava, reduint la seva capacitat transformadora”.

En la base del debat subjeu la forma d’entesa entre dues parts, institució i gaztetxe, que, topades a banda, per primera vegada en dècades no es giren l’esquena a Pamplona

No opina igual la integrant d’EH Bildu Nahia Fernandez: “El procés, en gran part, es va centrar a garantir que poguessin portar endavant els seus projectes”. Per això, no creu que l’autogestió sigui una quimera dins d’un acord amb la institució: “És possible, i tenim diferents models a Navarra i Iruñerria [comarca de Pamplona]. No hi ha dos models estancs, existeix un ventall”. Al que Xabier Zabalo, company en la coalició, afegeix: “Si a Euskal Herria hi ha 130 gaztetxes, gairebé el 90% té algun tipus d’acord amb les institucions. He sentit dir que l’autogestió és impossible dins de les lleis del capital. Em sembla una anàlisi superficial. Lakabe [poble okupat navarrès amb dècades d’experiència] comercialitza el seu pa sobre la base d’unes lleis sanitàries. I això vol dir que Lakabe no és un projecte autogestionat? El concepte d’autogestió és molt ampli”.

A la base del debat subjau la forma d’entesa entre dues parts, institució i gaztetxe, que –topades a banda– per primera vegada en dècades no es giren l’esquena a Pamplona. Clar que també hi ha visions diferents entorn d’això. Mikel creu que “les institucions neixen d’un sistema polític i econòmic concret i tenen una sèrie de lleis que l’esquerra, des de les mateixes institucions, difícilment pot superar”. Per això, exigeix desobediència a la institució: “Entenem que hi ha un aparell legal que impossibilita que un gaztetxe s’autofinanci amb una taverna, que tingui un banc d’aliments o un menjador social. Però, en aquesta pugna, qui ha de perdre? El moviment popular, adaptant-se a aquesta legalitat? O ha de ser l’esquerra institucional la que faci totes les martingales possibles, i, si arriba el cas, desobeeixi?”.

Concentració al centre històric de resposta contra la repressió a joves i sindicalistes |Ekinklik

 

Segons EH Bildu, hi ha hagut “grans passos” en la relació entre el carrer i la institució, “fet que no coneixíem amb UPN”. Són conscients que les institucions són “burocràtiques i lentes”, i que, sovint, “no s’ha encertat amb processos de participació eterns, post-it a dalt, post-it a baix”. Parlen de noves sinergies, però adverteixen: “L’Euskal Jai va passar anys sol·licitant una reunió. Aquest Ajuntament està obert a la gent; a vegades s’arriba a acords, i a vegades no. Cal entendre que els moviments socials són diversos, i que, encara que a vegades ens semblin nostres i monolítics, no sempre ho són. Hem de governar per a totes. I això, per a qui s’ha sentit copejada, per a qui fa anys que lluita, és complex, perquè pensa que quan arribem al govern és el nostre moment, però no, és el moment de la gent, i això exigeix pedagogia”.

Des del gaztetxe, no neguen la possibilitat de noves sinergies perquè, segons diuen, “la realitat demostra que hi ha projectes autogestionats que han comptat amb un blindatge legal, que s’han servit de la llei de l’enemic per a fer un pas i construir una petita illa de contrapoder”. Per a elles, com diu Izaskun, la clau resideix que l’acord beneficiï al moviment, “que es nodreixi d’això: Si et porta a bon port, llavors val la pena; si el que fa és el contrari —descoratjaments, limitacions, reculada—, llavors no. I ens ha passat”.

El moviment veïnal, segons explica Iragi, va apostar per l’acord de l’Oscus, per molt “complicat” que fora: “Les institucions tenen unes limitacions clares, i el gaztetxe altres objectius. Havia de ser un procés de conflictes, que hauríem d’anar superant”

El moviment veïnal, segons explica Iragi, va apostar per l’acord de l’Oscus, per molt “complicat” que fora: “Les institucions tenen unes limitacions clares, i el gaztetxe altres objectius. Havia de ser un procés de conflictes, que hauríem d’anar superant. Però també estava la il·lusió d’explorar aquesta nova via, que havia de permetre pressionar a la institució per apostar per un major grau d’autogestió, i alhora, que el gaztetxe tingués una mirada més àmplia de barri”. De fet, subratlla que l’aposta veïnal per un gaztetxe parlava d’un espai “estable i permanent”, que, a la seva manera de veure, permetés avançar a un “model de barri més habitable, en el qual l’interès del veïnat prevalgui sobre interessos especulatius”. Quelcom que, de moment, no ha estat possible.

Fa ja diverses setmanes que el gaztetxe Maravillas roman tancat, després d’un segon desallotjament policial per part del govern foral, que, argumentant una inspecció tècnica, va acabar per desmantellar el projecte desenvolupat a l’edifici. Les joves, després d’una multitudinària manifestació, van respondre amb una nova okupació, a la qual va respondre un nou desallotjament.

Multitudinària roda de premsa del gaztetxe Maravillas després de l’últim desallotjament |Ekinklik

 

Des de llavors, les portes adornades amb el Gernika de Picasso no s’han obert, i ningú sap ben bé com acabarà la partida. Mirant enrere, les integrants del Maravillas admeten no haver sabut “interactuar” amb la situació de canvi polític: “A vegades tenim inèrcies, estem ancorats en la fase anterior, i tenim les mateixes formes discursives. Però la situació ha canviat”. No dista molt l’autocrítica de Nahia Fernandez: “Per a totes ha estat una cosa nova, i hi ha hagut errors. Crec que és un procés d’aprenentatge, i cal reivindicar el dret a cert error”.

De cara al futur, ningú tanca les portes a un nou consens, malgrat admetre la seva complexitat. Més encara amb unes eleccions molt a la vora, que hauran de delimitar el nou joc de majories a la capital. El repte d’entendre’s, una vegada més, torna a estar sobre la taula.

Articles relacionats