Sé que és una pregunta que em vaig fer moltes vegades quan era petita, però, vés a saber per què, recordo molt bé haver-me-la fet mentre netejava alguna cosa al safareig de la casa del poble, on passava els estius. La recordo molt vívidament: si sóc una nena, per què sóc un nen? I si sóc un nen, per què sóc una nena? Me la feia sovint, i tal com em venia al cap, la deixava passar, sense preocupar-me’n gaire, pensant –com m’havien dit tantes vegades- que quan em fes gran ja ho entendria.
Només com a aclariment i per si algú s’ho pregunta: m’he fet gran i segueixo sense comprendre –profundament, vull dir- gairebé res, d’aquest món on vivim. Convisc, imagino que com la majoria de persones, amb la incomprensió, la incertesa, l’estupefacció i el dubte constant. I desconfio de la veritat absoluta i de l’èpica que, la majoria de vegades, fins i tot em fa riure.
Tot el que m’envoltava de petita confonia constantment què és ser una nena amb el fet que t’agradin les coses que són atorgades a les nenes
Segons el que m’havien explicat a l’escola, i a casa, i pel que veia a llibres, televisió, cinema i altres llocs que ni tan sols sóc capaç de recordar, jo tenia un cos de nena, un cos femení. I, de fet, em feia molta ràbia que em confonguessin amb un nen, cosa que em passava prou sovint. També em feia ràbia que creguessin que m’agradaven les coses que estaven culturalment atorgades a les nenes. Així doncs, també em feia ràbia que em confonguessin amb una nena? Potser sí. El que és segur és que tot el que m’envoltava confonia constantment què és ser una nena amb el fet que t’agradin les coses que són atorgades a les nenes. I així, d’una manera molt simple, infantil, vaig entendre com funcionava el sistema sexe-gènere.
Vaig créixer una mica més i em vaig adonar, amb cert orgull, que mai no m’agradarien aquelles coses que em volien atorgar, ni tampoc que m’exigissin que m’agradessin. A poc a poc, havia anat aprenent que hi havia moltes maneres de viure el gènere. I un dia, en una època en què posava el meu cos en qüestió, em vaig dir a mi mateixa que jo era una dona, i que aquella, la que jo vivia, era la meva manera de ser dona. I vaig anar trobant espais habitables per desenvolupar aquella dona, aquella persona llegida pels altres i per mi mateixa en femení.
Aquest fet, aquesta decisió intuïtiva –i que podria canviar en qualsevol moment–, és el que em converteix en dona. Ni el meu cos, ni la meva expressió de gènere, ni les meves característiques, personalitat o gustos, ni tampoc el meu sentir, és el que em fa dona. De fet, no sé què vol dir, sentir-se dona.
Ser llegida en femení significa rebre una sèrie de violències per part del sistema cisheteropatriarcal que no hagués rebut en cas de ser llegida en masculí
En canvi, sí que sé què vol dir ser llegida en femení. Significa rebre una sèrie de violències per part del sistema cisheteropatriarcal que no hagués rebut en cas de ser llegida en masculí (òbviament, n’hagués rebut altres, perquè, si alguna cosa és aquest sistema, és ser violent cap a totes les persones). He rebut des de mirades de menyspreu pel fet de no anar depilada fins a una agressió sexual. I pel mig, infinits comentaris, actituds, invisibilitats, omissions, desatencions… no cal enumerar-les totes. De fet, no podria, els 6.000 caràcters d’aquest article no serien suficients.
Així doncs, la meva identitat de gènere és conformada per les violències rebudes, que em fan percebre –constantment– que sóc concebuda en femení per les altres persones, i també per la meva apropiació d’aquesta identitat que se m’atorga.
No cal dir que, pel fet de ser dona, he rebut també coses positives, com ara ser educada en la concepció que les cures són quelcom molt important; central, diria. I em sento afortunada en què el fet d’haver viscut sempre la meva identitat de gènere des dels marges fa que em pugui adonar que aquesta centralitat de les cures és quelcom adquirit, la manera com m’han educat i com jo concebo el món. De cap manera és quelcom que em neixi essencialment, una mena d’instint pel fet de tenir matriu, o que el meu nom sigui Maria, o que al meu DNI hi posi “Sexo / Sexe: F”.
Jo vaig triar apropiar-me de la identitat femenina que m’havien atorgat, jo vaig decidir posicionar-m’hi i, des d’allí, jo vaig decidir, i segueixo decidint, què significa, per a mi, ser dona
És ara (de fet, fa uns mesos, parlant amb un amic i company de marges), quan m’adono que aquella decisió, que en aquell moment creia intuïtiva, va ser, en realitat, una decisió política, una manera de situar-me al món. Jo vaig triar apropiar-me de la identitat femenina que m’havien atorgat, jo vaig decidir posicionar-m’hi i, des d’allí, jo vaig decidir, i segueixo decidint, què significa, per a mi, ser dona. I precisament per això també és una decisió que podria canviar en qualsevol moment, en què la fluïdesa de la meva identitat de gènere em dugués a autoidentificar-me d’una altra manera.
Avui, assumeixo aquesta identitat per viure i construir des d’ella, però no accepto les característiques que hi van associades patriarcalment ni les essencialitats que el mateix cisheteropatriarcat, i també altres moviments suposadament combatius, hi atribueixen. Una dona no és valenta per essència, ni lluitadora per essència, ni sensible per essència, ni empàtica per essència ni font de cures per essència. No té per què ser-ho, res d’aquesta identitat ho determina.
Si ho és, o no ho és, és perquè cada persona decideix. I efectivament, jo decideixo que cal que les cures siguin al centre: jo vull ser una persona que té cura de les altres persones i de l’entorn que m’envolta (i no sempre ho aconsegueixo) perquè penso que és el que necessitem com a societat, perquè crec que és una perspectiva del món que ens ajuda a totes a estar millor i jo vull contribuir-hi en la mesura del possible.
A les dones se’ns ha atorgat, al llarg de la història, una posició social i hem rebut –seguim rebent– unes violències determinades que el sistema pretén que siguin irrevocablement traumàtiques i ens immobilitzin de per vida
A les dones se’ns ha atorgat, al llarg de la història, una posició social i hem rebut –seguim rebent– unes violències determinades que el sistema pretén que siguin irrevocablement traumàtiques i ens immobilitzin de per vida. Per fer-hi front hem hagut de crear estratègies de supervivència, resiliència i apoderament individual, grupal i social, i, amb elles, treballar per fer d’aquest món un lloc més habitable per a nosaltres, així com per extensió, per a totes les persones. Hem fet molta feina i és obvi que encara ens en queda molta (l’acabarem mai?), però el dia que ens aixequem optimistes sembla que cada cop s’hi suma més gent. Més gent i més diversa, més sensible, més empàtica, més oberta a proporcionar cures a les altres persones duent la contrària al cisheteropatriarcat, que estableix –des de sempre– quins cossos fan que.
Contradiguem-lo i fem fora l’essència i el determinisme de les nostres vides, dels nostres cossos diversos i del nostre gènere. Posem les cures al centre i repartim-nos-les de manera justa. Fem-nos responsables de nosaltres mateixes, del nostre entorn i dels nostres discursos. I fem-ne fora, també, l’èpica. A no ser que sigui per riure’ns-en.
