Paul Mason (Anglaterra, 1960) ha visitat recentment Barcelona per participar en la trobada literària biennal Kosmopolis, on la Directa ha tingut l’oportunitat de parlar amb ell sobre el moment econòmic que viu el món i sobre la necessitat de transitar cap a una societat inclusiva i postcapitalista.
Vostè argumenta al seu llibre Postcapitalisme que no només estem vivint una altra crisi econòmica, sinó una crisi sistèmica. Què vol dir amb això?
El neoliberalisme ja no funciona. Com totes les coses al món, hi ha un inici, un punt mitjà i un final, i estem vivint el seu final. En aquest moment, l’economia mundial s’aguanta gràcies a una injecció de més de 15 mil bilions de dòlars, la política monetària coneguda com “expansió quantitativa”. Crec que hi ha una causa més profunda de la crisi que la poca alineació entre el creixement econòmic i la quantitat de crèdit.
Quina és aquesta causa més profunda?
L’economia de la informació, que ha sorgit gràcies a Internet, no crea valor en el sentit capitalista. Crea grans quantitats de valor d’ús, gairebé de manera gratuïta, però, dins de la lògica de mercat actual, fa col·lapsar el preu de tot.
I això porta a una crisi sistèmica?
“Google, Facebook, Amazon, Youtube o Uber creen monopolis enormes per defensar el poder de fixar els preus i tenen un model de negoci que es basa a saquejar la resta de l’economia”
Estan passant dues coses simultànies: el col·lapse de la dinàmica del neoliberalisme i l’aparició d’una economia tecnològica amb grans monopolis com Google, Facebook, Amazon, Youtube o Uber, entre molts altres. Creen monopolis enormes per defensar el poder de fixar els preus i tenen un model de negoci que es basa a saquejar la resta de l’economia. L’esperit principal del creixement econòmic ha desaparegut. Moltes empreses només sobreviuen gràcies als diners gratis o molt barats que creen els bancs centrals. Des del 2008, d’alguna manera, tot el sistema és com un sistema zombi. El problema de mantenir viva una cosa que hauria d’estar morta és que no hi ha cap incentiu per anar més enllà. Així doncs, no crec que vegem una innovació social realment radical fins que no arribem al final de la fase de suport de vida del neoliberalisme.
L’enfonsament de la política i de les institucions, són el resultat d’aquests problemes econòmics?
Si no canviem el sistema econòmic, la globalització es trencarà, ja que a cada país l’elit està buscant maneres de fer funcionar el sistema dins de les fronteres nacionals. Volen acabar amb el comerç global, per almenys poder salvar l’economia del lliure mercat dins d’Amèrica, o del Brasil, o de la Gran Bretanya. Això és el que fan Trump, Bolsonaro i el Brexit. La crisi econòmica s’ha convertit en una espècie de crisi existencial per a la societat occidental.
Com es pot canviar el sistema econòmic?
La transició que travessem és semblant a la que hi havia entre el feudalisme i el capitalisme, és una oportunitat en 500 anys per canviar massivament el model econòmic. Necessita temps. Estic a favor de l’universalisme de serveis bàsics com l’educació, la salut i també d’una renda bàsica, ja que ens dóna una base per experimentar i per crear la capacitat perquè sorgeixi aquesta nova economia en els nínxols de la vella. També crec que l’estat té un paper important a l’hora de prendre el lideratge en aquest procés.
Com ens hem d’imaginar aquesta nova economia?
Sóc atent a pràctiques socials innovadores quan intento veure quina economia pot sobreviure a aquesta transició més enllà del capitalisme. És precisament el tipus de coses que veiem a Barcelona, i també a Madrid: centenars de cooperatives, centenars de projectes a petita escala, on la feina es fa de manera voluntària i on el mercat i els diners no són el principal motor. Sovint es col·labora al voltant del coneixement obert, com és el cas dels desenvolupadors de programari lliure aquí a Barcelona, que estan fent un treball realment important. Per a un capitalista, això sembla un conjunt d’aficionats i ho consideren irrellevant. Per a mi, sembla el futur. Crec que la ciutat de Barcelona està molt encertada en crear activament un entorn on aquests projectes puguin créixer i assumeix el rol de lideratge en aquesta transició.
Tot això potser són petits projectes interessants, però no canviaran tota l’economia. El col·lapse del sistema climàtic que vivim requereix accions urgents i canvis a gran escala…
“Veig tres línies estratègiques per a transformar l’economia: el “cost marginal zero”, l’eliminació d’emissions de carboni i la circularitat”
Les coses grans triguen molt de temps, però veig tres línies estratègiques per a transformar l’economia: el “cost marginal zero”, l’eliminació d’emissions de carboni i la circularitat. El primer es refereix a l’impacte de la tecnologia sobre el cost de la producció, que fa que moltes coses poden ser gratuïtes, de manera que no hem de viure dels nostres salaris. Està relacionat amb la renda bàsica universal i amb una cultura global de col·laboració, com passa amb el programari lliure. El segon, l’eliminació d’emissions de carboni, es refereix a un Green New Deal, tal com està impulsant Alexandria Ocasio-Cortez als EUA. El tercer aspecte està vinculat a la creació de cadenes de producció i consum basades en la màxima reciclabilitat i circularitat.
Li preocupen molt els nous models de plataformes tecnològiques com Uber, Amazon o Google, i advoca perquè l’estat trenqui aquests monopolis. Per què?
No podem lliurar a les empreses tecnològiques les grans dades de la població, que són la mina d’or de l’economia del segle XXI. De la mateixa manera que es va expulsar el treball infantil al segle XIX, l’estat ha de prohibir aquests models de negoci. No són el que diuen que són. Uber, per exemple, és, en última instància, una aposta per d’aquí a 50 anys, quan el sistema de transport serà totalment automatitzat i sense conductors, per controlar tots els micropagaments que tindran lloc cada vegada que algú utilitza un cotxe.
Molta gent opina que aquestes noves plataformes tecnològiques són el futur. De quina manera proposa estimular la innovació tecnològica doncs?
La innovació de contractar al conductor en lloc del cotxe no té res a veure amb Uber, ja existia abans. Quan trenquem els monopolis tecnològics, podem crear un autèntic entorn competitiu per a l’emprenedoria. Quan parleu d’Uber i dels taxistes, heu de considerar el futur del sistema de transport de la ciutat, que serà molt més automatitzat. Barcelona podria tenir un sistema de transport completament integrat, des del metro i els autobusos, fins als taxis i les bicicletes, accessible a través d’una sola aplicació. Això no vol dir que tot hagi de ser de propietat pública, només la infraestructura tecnològica. És una garantia perquè les decisions s’adoptin de manera lògica a través d’un sistema d’informació, no a través d’interaccions del mercat. Hem de lluitar pel dret de controlar les nostres pròpies dades i les dades que són un bé públic. Aquesta ha de ser la línia vermella.
Serà una lluita de poder i, per tant, es veurà reflectit en les posicions polítiques?
“Hem de buscar noves maneres per protegir la gestió de les empreses privades dels seus accionistes”
Si volem definir com serà aquest segle, hem de trencar les formes de propietat capitalista existents i hem de promoure cooperatives i mútues. Hem de buscar noves maneres per protegir la gestió de les empreses privades dels seus accionistes. Quan intentem trencar els monopolis tecnològics, aquestes grans empreses i els grans bancs ho voldran impedir a tot preu, i, de fet, la mateixa estructura del sistema financer s’oposa a models alternatius de propietat capitalista. Si volem que l’estat lideri aquesta transició, hem de conquerir l’estat.
Hi ha doncs un repte enorme i urgent, però les idees que comentes no estan a l’agenda del debat polític actual…
El gran perill són les forces de la dreta: estan sortint amb força a tot arreu i tiren endavant polítiques anticientífiques, rebutgen aspectes essencials de la ciència. No crec que la vostra generació pugui viure en un món governat per Trump, Salvini o Vox. Però només els podem derrotar si som capaços de projectar una nova visió, perquè no podem quedar-nos aquí defensant l’statu quo. Això és el que passa al Regne Unit amb el Brexit: l’statu quo és Europa i la dreta té el programa del canvi, odia a Europa. Hem de tenir un projecte global, en cas contrari no guanyarem.
