Leobardo Sierra se sent afortunat de viure en una casa humil amb parets de fusta i sostre de llauna, de tenir un chinchorro –hamaca tradicional– on descansar i, sobretot, de poder adormir-se cada dia amb el so de l’aigua del rierol Bruno. El fa sentir protegit i en pau, explica el líder wayú del resguard indígena El Rocío. Els dies que Sierra es desperta després d’un somni colpidor, es prepara un ungüent amb plantes i es banya al rierol. Així, seguint la tradició wayú, es purifica i prevé els mals auguris.
L’aigua és un símbol sagrat per a l’ètnia wayú –la més nombrosa de Colòmbia, amb 380.460 persones, representa el 20% de la població indígena del país. Habita la península de La Guajira des d’abans de la colonització, però cada cop és més difícil aconseguir aigua en aquesta zona. Rierols com el Bruno, on es banya Sierra, s’estan assecant o ja s’han assecat, i un dels motius principals és l’explotació del Cerrejón, la major mina de carbó a cel obert de Colòmbia i una de les més grans del món.
El Cerrejón –propietat de les transnacionals britàniques Anglo American i Glencore i de l’australiana BHP Billiton– va començar la seva activitat el 1985 i actualment ocupa més de 800 quilòmetres quadrats, vuit cops la ciutat de Barcelona. Els últims anys ha produït una mitjana de 32 milions de tones de carbó anuals –la xifra es va reduir l’any passat per la caiguda de la demanda del carbó als mercats internacionals–, de les quals exporta el 99% a països com Dinamarca, Irlanda, els Estats Units, l’Estat espanyol, Israel i el Brasil. Quan es va instal·lar a La Guajira va prometre el progrés a les habitants de la regió. Trenta-cinc anys més tard, els ha deixat soroll constant, pols, malalties, un sòl estèril i una cultura debilitada.
Fam i malalties
Des de l’obertura de la mina de carbó s’han assecat disset rierols i moltes masses d’aigua han desaparegut. Les seves activitats extractives van lligades a operacions com la desviació, el 2017, d’un tram de 3,6 quilòmetres del rierol Bruno. Julio Fierro Morales, geòleg de Corporació Terrae, assegura que la desviació del Bruno és un dany irreversible i incalculable, i explica que si bé la regió tendeix a la desertització, les activitats de la multinacional multipliquen amb escreix la velocitat del procés. “Abans de l’arribada del Cerrejón, els rierols eren permanents. El que veiem avui és que els afluents del riu Ranchería i el mateix Ranchería s’assequen amb freqüència”. L’explicació, sosté, és que “quan hi ha un tall miner, tota l’aigua subterrània de la zona tendeix a anar cap allà i la superfície s’asseca”.
De mitjana, l’empresa gasta 17 milions de litres d’aigua al dia, que, en part, extreu de les fonts hídriques de la zona. Per contra, en moments de sequera, un ciutadà de La Guajira consumeix 0,7 litres diaris. Així, l’aigua que la mina necessita és la mateixa que els poc més d’un milió de guajiros utilitzen durant gairebé un mes d’escassetat. Un consum que la multinacional perpetua mentre reparteix aigua a la població més vulnerable –la que ja no té què conrear, la que ja no té què beure.
L’aigua és un símbol sagrat per a l’ètnia wayú, que representa el 20% de la població indígena de Colòmbia, amb 380.340 habitants
L’esterilitat del sòl i la fam que implica han estat els efectes més brutals de l’explotació minera. Històricament, el poble wayú ha viscut de l’agricultura, la pesca i la ramaderia i de l’intercanvi entre les habitants del nord i el sud. Ara, sense cultius, rius ni aigua per als animals, només queda la fam. “De vegades nosaltres no entenem aquestes coses i ells pensen que no ho veiem, però quan jo tenia vuit o deu anys conreàvem en qualsevol lloc i sortia blat de moro, iuca… Ara no. Ara res”, explica Daniel Enrique Flores estirat en un chinchorro de colors al seu ranxo del resguard Nueva Esperanza. Segons Fierro, la relació entre la mina i l’esterilitat del sòl és gairebé segura: “Quan veiem informes geològics de la segona meitat del segle passat, l’aigua subterrània –fonamental per l’aprofitament de la natura, per menjar i beure– estava molt a prop de la superfície. Ara és cada cop més profunda i hi ha transformacions químiques”.
El Cerrejón utilitza La Guajira com a abocador i hi ha muntanyes artificials de milions de tones de roques que poden ser potencialment contaminants. Fierro diu que hi ha dades que mostren plom i cadmi a les aigües i que s’ha trobat mercuri al riu Ranchería, prop dels abocadors, tot i que encara no s’ha demostrat la relació amb la mineria. Terrae ha trobat al Bruno quantitats preocupants de seleni, arsènic i altres metalls pesants i, a més, segons un estudi de 2010 de la Universitat del Sinú de Colòmbia i la Universitat de Rio Grande do Sul del Brasil, les habitants de les comunitats properes a la mina mostren “altes concentracions de crom, níquel, manganès i brom a la sang” i corren risc de contraure malalties respiratòries, del cor, a la pell, a l’estómac i alguns tipus de càncer.
En moltes ocasions, la desigualtat de condicions entre l’empresa i les comunitats porta el poble wayú a acceptar tractes sense conèixer-ne del tot les conseqüències. Rosa Maria Mateus Parra, advocada del col·lectiu José Alvear Restrepo, al·lega que hi ha un engany per part de l’empresa amb “discursos bonics, fotos i els seus propis especialistes” que intenten vendre els beneficis tècnics de modificacions artificials. “De vegades veure amb claredat totes les asimetries i abusos de poder no és fàcil”, assegura. “El seu eslògan ho diu. Ells són ‘Cerrejón: mineria responsable’. Començant per aquí, tenim molta feina per fer”.
Sense arrels no hi ha rumb
La identitat wayú contradiu la lògica de mercat del Cerrejón: per a la comunitat wayú l’aigua és un ésser espiritual amb vida pròpia on habita la puloüi, una dona protectora que s’encarrega de mantenir-la en bones condicions per als rituals. Les explosions han matat la puloüi i la pèrdua dels rierols ha tallat els cabells a aquesta dona, que, segons creuen, pot ser molt cruel si està furiosa.
Des de l’obertura de la mina propietat de transnacionals s’han assecat disset rierols i moltes masses d’aigua han desaparegut
A més, els wayú són una ètnia onírica: en wayuunaiki –la seva llengua– no existeix la frase “bon dia”. Al matí, quan es troben, les persones es pregunten jaamaya pülapüin, que vol dir “què has somiat aquesta nit?”. “Si tenim cap somni negatiu, hem de fer un ritual per revertir-lo o ens poden passar coses dolentes”, explica la líder indígena Adelaida Vangrieken. “Ells [la multinacional] diuen que si passa res dolent és perquè havia de passar, però nosaltres no ho veiem així. Ara el nostre problema és que no ens deixen somiar”, continua en referència a les explosions i al tren del Cerrejón, que recorre 150 quilòmetres fins a Puerto Bolívar per enviar el carbó a Europa i impedeix al poble wayú tenir un son profund. Una figura clau per a l’equilibri de les comunitats són les oütsü, les metgesses tradicionals que adquireixen el coneixement per mitjà dels somnis. Vangrieken diu que actualment hi ha molt poques oütsü i que les que encara viuen tenen dificultats per acabar els seus somnis i no poden tractar els seus pacients.
El Cerrejón va exportar una manera de viure que les comunitats no coneixien –i no havien demanat. Ara contracta guajiros per als llocs de feina més baixos, amb el sou mínim i per mitjà de terceres parts. A Sierra se li talla la veu: “Quan la mina no hi era, La Guajira era pobra perquè no teníem una gran empresa, però érem milionaris perquè tothom tenia de què viure. Ara tenim una gran multinacional que fa molts diners, però no per a nosaltres, per a ells. Sense les nostres arrels culturals i espirituals no sabem on anem, d’on venim o qui som. Hem perdut el rumb. Cap a on va la nostra cultura i la dels nostres fills?”.
