És llei. Quanta aigua va córrer en aquesta marea verda perquè finalment arribés el dia. Quantes xarxes feministes van sostenir aquests anys el desig d’unes altres. Perquè cal dir-ho, per als feminismes l’avortament ja era legal. Les contrasenyes amoroses entre desconegudes sempre van circular. Unes vegades més silvestres, unes altres amb més organització. Mai jutjant. Mai qüestionant. Sempre acompanyant. Una xarxa invisible i sempre alerta amb els telèfons i les dades justes. I també aturant la culpa. Perquè l’avortament, quan no es desitja un embaràs, és un alleujament. No és un drama, ni ens turmenta, ni ens angoixa. És la fi de l’angoixa. És la decisió que prenem. Ningú vol avortar si no ho necessita. Però sí que volem avortar quan aquell embaràs ens envaeix el cos i el futur. Sí que volem quan no triem la maternitat. Volem. I després de fer-ho ens sentim bé. Això habilita també la legalització, que puguem decidir i explicar-ho sense ser condemnades.
Decidir és un dret. És dret sobre el propi cos. És dret a planificar, a imaginar un futur i a emprendre accions per a fer-lo realitat. Les dones que hem estat educades per a satisfer a uns altres hem de repetir-ho moltes vegades.
Decidir és poder. Poder en el sentit de possibilitat. I poder en el sentit d’exercici de l’autonomia. No el poder opressiu que s’imposa a la voluntat d’un altre. El poder com a satisfacció del desig, com a projecció de la vida, com a desplegament de la identitat.
La profunditat de la transformació que implica la legalització de l’avortament serà dimensionada en la seva mesura justa quan ho permeti la perspectiva històrica. Per a les generacions futures els relats sobre la il·legalitat, la impossibilitat de decidir, la maternitat forçada, els embarassos de nenes abusades, formaran part d’una prehistòria remota i per moments increïble, com avui ens passa quan ens adonem que les nostres àvies no tenien dret a votar o a divorciar-se, i les nostres besàvies no podien estudiar.
El mandat estètic de la primor i la joventut eterna estan en la mateixa cruïlla que la maternitat com a requisit de feminitat
La matriu patriarcal té en el control dels cossos de les dones un nucli dur. El mandat estètic de la primor i la joventut eterna estan en la mateixa cruïlla que la maternitat com a requisit de feminitat. S’espera de nosaltres que tinguem cossos sexuats en els termes que l’estètica del desig heterosexual masculí estableix. I també s’espera que siguem mares, que sentim que estar complertes depèn d’això, que assumim les cures com una prolongació de l’embaràs, que desenvolupem un instint maternal incondicional i que siguem felices en aquesta cadena de satisfer desitjos aliens.
La transformació subjectiva, en la vida de cada dona i en el rol social de les dones, té conseqüències encara incommensurables. Podríem imaginar algunes d’elles. Què significa la legalització de l’avortament per a aquelles que van avortar? En quina mesura repara i legitima aquesta decisió pot ser presa en solitud, amb culpa i que va implicar altres abusos? Vaig saber d’un metge que després de practicar la interrupció de l’embaràs forçava a les dones a practicar-li sexe oral.
Quants abusos queden inhabilitats amb aquesta decisió de l’Estat de protegir el dret a triar de les dones i persones gestants? Des de preus sense paràmetres fins a riscos per a la salut desconeguts, angoixa i por per si cal fer la consulta a un hospital. El temor a la sanció familiar i social si es coneix el fet. L’amenaça de la presó. La certesa d’una causa penal i en alguns casos de la presó.
La maternitat forçada, diuen els organismes internacionals de Drets Humans, és tortura. En 2018, durant el primer debat en el Congrés nacional sobre el projecte de legalització de la interrupció voluntària de l’embaràs, es transmetia la sèrie El conte de la criada basada en el llibre de Margaret Atwood. Consultada per les fonts d’inspiració d’aquesta distopia masclista exacerbada, ella va contar que es va basar en la història del nazisme i en relats dels parts a l’Escola Superior de Mecànica de l’Armada (ESMA), en què les detingudes desaparegudes eren forçades a parir en condicions inhumanes, moltes vegades lligades i emmanillades, i sabent que les seves filles o fills els serien llevats pels seus captors. No és possible imaginar un horror més gran.
El procés que va fer possible que l’impossible es torni inevitable va comportar el pas molts anys. Els mateixos anys que té l’últim període democràtic argentí. La comissió per l’avortament legal que impulsés Dora Coledesky al costat de les pioneres d’aquesta lluita i que després, en 2005, esdevindria en la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament Legal, Segur i Gratuït. Aquella consigna tan precisa que constitueix un programa d’acció: “Educació sexual per a decidir, anticonceptius per a no avortar, avortament legal per a no morir” estampada en els mocadors verds que són símbol en el món, i que sí, són un homenatge als mocadors blancs de les Madres i Abuelas de Plaza de Mayo, tal com comenta una de les fundadores de la Campanya, Marta Alanis.
El moviment de dones, lesbianes, travestís i trans sosté a l’Argentina les Trobades Nacionals de Dones des de 1985, avui anomenades Trobades Plurinacionals de dones, lesbianes, travestis i trans
El moviment de dones, lesbianes, travestís i trans sosté a l’Argentina les Trobades Nacionals de Dones des de 1985, avui anomenades Trobades Plurinacionals de dones, lesbianes, travestis i trans. Aquest esdeveniment polític, que cada any reuneix dones i diversitats de tot el país en alguna ciutat del país de manera rotatòria, és el magma on es va consolidar aquest projecte. Cada marxa de tancament va ser encapçalada per la consigna de l’avortament legal. Primer com una utopia inassolible, com un mantra que en nomenar-lo trencava el tabú, com aquests horitzons que sostenen les lluites. I a poc a poc com una possibilitat cada vegada més pròxima.
Què va passar perquè aquesta alquímia funcionés? Va passar que les militàncies peronistes van començar a desplegar-se en les trobades i l’avortament va començar a ser un tema de la política. Va passar que generacions d’argentines i argentins vam veure que l’Estat no només podia ser garant de drets, sinó que era capaç d’ampliar-los de la mà de Néstor Kirchner i després de Cristina Fernández de Kirchner, que quan va ser Presidenta no va motoritzar el debat, però va votar a favor en 2018 com a senadora amb un discurs que sintetitza el que ha estat el canvi de posició de moltes i molts dirigents polítics, que van veure en les massives mobilitzacions de les pibas un signe d’uns altres temps.
A un altre nivell, les dues presidències de CFK van transformar la política: en la seva salutació a “totes i tots”, en la seva insistència a ser anomenada Presidenta. Va ser en la claredat i la solidesa de cadascun dels seus discursos. Va ser en les decisions estratègiques que va prendre durant els dos períodes: el desendeutament, l’estatització dels fons de les jubilacions, la Llei de Serveis en Comunicació Audiovisual i l’ampliació de drets a les dones i LGTBI+. Un llistat de normes que es van transformar en polítiques públiques que van canviar vides. La Llei de contracte de treball per a treballadores de cases particulars, Assignació Universal per Fill a càrrec de la dona, Llei de Protecció Integral contra les Violències cap a les Dones, Llei de Matrimoni Igualitari, Llei d’Identitat de Gènere, per esmentar algunes.
En aquells anys es va forjar una intel·ligència col·lectiva que va permetre resistir al neoliberalisme reclamant més drets i aconseguint un debat de l’avortament legal amb un gran desplegament, amb centenars d’expositores en el parlament que van posar la discussió als carrers i a les cases, aconseguint la despenalització social, que és sense dubtes un antecedent clau d’aquest resultat. I el peronisme, com a projecte nacional, popular, democràtic i feminista -va agregar Cristina- en guanyar les eleccions va prendre una decisió clau que dona compte de la seva millor tradició: va crear els Ministeris de les Dones, Polítiques de Gènere i Diversitat Sexual, a la Nació amb Elizabeth Gomez Alcorta al capdavant; i a la província de Buenos Aires amb Estela Díaz. La jerarquització de les polítiques de gènere va ser una resposta a aquestes noves actrius socials que es van expressar als carrers, i donar-li rang de Ministeri anticipava una altra interlocució.
El que descobrim en aquests anys de lluita és l’immens poder de decidir, tal com el va definir la senadora del Frente de Todos Anabel Fernández Sagasti. Perquè sí, és el dret a decidir, però és més que això. El que vam aprendre és que per a disposar dels nostres cossos, hem de poder disposar de les nostres vides, i per a això està la política. Perquè siguem protagonistes. I perquè a més de somiar un futur més ple, on totes les vides puguin ser vivibles- en paraules de la Judith Butler- ho fem realitat. La legalització de l’avortament a l’Argentina és una declaració de sobirania feminista. És una celebració del desig. És una potència emancipadora col·lectiva. És que regni al poble l’amor i la igualtat.
