Vuit en punt d’un matí de primavera. El dia despunta en un carrer en silenci, buit, rodejat de boira inconsistent. Un mes enrere la situació era diametralment oposada. Gent, vehicles, negocis que a poc a poc obrien les persianes, mainada de camí a l’escola. Sembla una ficció, la fotografia d’una distopia cinematogràfica. L’espectre només es veu destorbat pel pas ràpid d’una dona. És una treballadora de la neteja, que s’encamina al seu lloc de feina amb la preocupació de saber la previsible manca de qualsevol equip de protecció. Poc més de 600 euros mensuals per una jornada parcial, a compte d’una empresa que, diversificant les branques d’activitat, s’ha fet càrrec d’infinitat de serveis públics externalitzats que li han permès repartir-se milions d’euros en dividends. Sis-cents euros per fer front a la por, per mirar-la, per conviure-hi amb el risc d’endur-se la pandèmia a casa, i sense saber mai si serà suficient per assumir el lloguer del pis i les despeses mensuals.
Dues del migdia. Sota el sol de l’abril, una dona camina amb pas lent. Ha sortit després del seu torn a l’hospital, encara amb els músculs tensos i les marques de les ulleres i de les mascaretes a la cara. Es nota exhausta i trista. El cap cot i els peus arrossegats. Sap que li costarà dormir. Els cops i els ensurts estan sent massa habituals: pacients pràcticament amuntegats per la manca de llits, absència de màquines per a tothom que les necessita, utilització de bosses d’escombraries i d’ulleres de busseig per la carència d’equips de protecció individuals. I un neguit afegit, la finalització propera de la seva relació laboral. Fa més de sis anys que és a l’hospital, però no ha aconseguit estabilitzar la seva posició. Va encadenant un contracte darrere un altre, amb canvis continuats en la seva jornada (i en el seu sou), sempre en aquesta situació de temporalitat, patint pel següent venciment i la incertesa de mantenir la feina.
Deu de la nit. Després de sentir els aplaudiments al llarg del carrer, torna novament un silenci només trencat pel so d’unes rodes de bicicleta. Des de les balconades es pot veure un noi que pedaleja amb una caixa al darrere. El seu color lluent anuncia indubtablement el repartiment de menjar. Autònom obligat, ha de proveir-se de la protecció ell mateix (amb l’escassedat de mascaretes i de gels que hi ha), ha d’abonar el cost de cotització i ha de fer front a totes les despeses derivades de l’activitat. Rep 1,25 euros per aquesta comanda. I un cop acabi, tornarà a la porta de qualsevol restaurant de menjar ràpid a domicili a esperar que l’aplicació li anunciï un nou encàrrec. Accepta, recull, pedaleja, puja, truca, lliura i que el cicle comenci de nou. Deu hores al dia, sis dies a la setmana, sempre sotmès a la voluntat incontrolable d’una aplicació telefònica i a les inclemències del temps, per ni tan sols arribar a ser mileurista.
Autònom obligat, ha de proveir-se de la protecció ell mateix (amb l’escassedat de mascaretes i de gels que hi ha), ha d’abonar el cost de cotització i ha de fer front a totes les despeses derivades de l’activitat. Rep 1,25 euros per aquesta comanda
Tres moments del dia durant l’estat d’alarma. En un món aturat, hi ha qui ha seguit rodant. Tres escenes quotidianes del que succeïa fora de les nostres portes, amb persones que han hagut de fer front al temor perquè eren indispensables. L’imprescindible se’ns ha revelat amb cara de dona, cames joves i veu migrant. Una bufetada a les estructures culturals del capital. Tres realitats sovint amagades i menystingudes que han emergit davant dels nostres ulls i han reafirmat que les cures han de ser centrals per al nou món que se’ns obre.
Per un altre costat i malgrat estar confinades, a l’interior de moltes llars els silencis han estat escruixidors. A les vuit del matí, a les dues del migdia o a les deu de la nit, la impotència ha estat present. Precaris que sempre reben el primer cop perquè conformen una mena de línia del front dibuixada per ments diabòliques. I així, sobresurt un primer estadi on migrants sense permís de residència només podien accedir a feines dels marges (inexistents en ple confinament) i on treballadores de la llar veien tancades les portes de qui cuidaven. I en ambdós casos sense poder accedir ni tan sols a la protecció que cal exigir de l’Estat. Ni feina ni prestació d’atur, però amb l’exigència atàvica de pagar per un sostre, per alimentar-se. Les persones més precàries han tornat a ser les primeres precaritzades.
I en paral·lel, tot i que ens deien que la pandèmia era temporal, el capital prenia decisions definitives. Gent que s’ha vist privada de la seva feina sense cap justificació, sense compensació i sense la possibilitat de trobar-ne una altra. Personal temporal que sobtadament s’adonava que estava contractat per una obra que li deien que finalitzava o milers de persones que en una sort de conjunció astral que rememora l’inici de The Leftovers no superaven els períodes de prova. Altra vegada el capital posant per davant els seus beneficis, el seu sosteniment per sobre del benestar de la població.
I en aquest cabal deshumanitzador, sembla que no anaven desencaminats aquells que han defensat la contradicció capital versus vida. Una antonímia que malauradament ens ha portat el dolor més gran que existeix: la pèrdua. La crisi de les residències com a sotrac en la gestió de la vellesa. Una tragèdia que no ens podem permetre com a societat, que hem d’afrontar i confrontar amb la ràbia, i que hem de resoldre des de l’estima. Investigar fets, depurar responsabilitats, focalitzar orígens (com és la insaciable externalització de serveis públics) i aportar solució. En singular. Perquè cal recuperar la gestió pública. L’essencial ha de ser públic i la vida és, per sobre de tot, essència.
Portes enfora i portes endins. La pandèmia ens ha envoltat. I la crisi adjacent novament ha adquirit tonalitats ja conegudes. Aquestes petites pinzellades ens han deixat un quadre familiar. El vam viure dotze anys enrere i, no havent-nos recuperat, ens torna a colpejar cíclicament. També amb el retorn de decisions egoistes de grans empreses d’endur-se la producció de dècades. Moviments econòmics internacionals que amenacen de deixar erm el teixit industrial, i inoperància i incapacitat inveterada dels governs per aturar-ho. La classe treballadora és germen de riquesa, motor de creació i producció, però sistemàticament es troba despullada
i relegada a la disputa per les engrunes. Enfront d’un sistema inhumà i d’unes relacions econòmiques despietades, la sortida només podrà ser social. Regularització de milers de persones treballadores migrants. Reconeixement de prestacions a les persones oblidades. Desterrament de la temporalitat. Augment de la retribució per al precariat. Garantia per als llocs de feina. I per fer-ho possible, la solidaritat haurà de ser la nostra llança i el nostre dic de contenció.
