Dones amb eslògans pintats en els pits, corones de flors sobre els caps i punys enlaire. Aquesta és la indumentària amb què s’ha popularitzat Femen, una organització feminista que amb el cos assenyala les injustícies i els abusos del sistema dominant. Fundada a Ucraïna a principis de 2008 i rellançada el 2012 per la seva cofundadora, Inna Xevtxenko, arran d’una acció de suport al grup Pussy Riot, s’ha estès pel món com una taca d’oli. També a l’Estat espanyol, on el juliol de 2013, Lara Alcázar va coordinar un primer grup d’activistes per “despertar el pensament crític a favor d’una societat que hauria de vetllar per l’interès comú de totes les persones”. Segons aquesta estudiosa de l’art, nascuda a Oviedo fa 28 anys, la presència de Femen ha fet més visible l’explotació de la dona i la impunitat amb què actuen els grups antiavortistes i d’ultradreta. Amb altres companyes, Alcázar ha protagonitzat desenes d’accions, la darrera contra la presència de Vox a la campanya dels comicis que van celebrar-se el dia 14 de febrer a Catalunya.
Què et porta a participar a Femen?
Jo vinc d’una família de miners asturians, de la qual he heretat el sentiment de classe obrera. I això explica que, tant en el batxillerat com després, a la universitat, entrés a militar a col·lectius d’esquerres que denunciaven els perjudicis que causen les polítiques conservadores sobre els treballadors i les dones. El contacte amb Femen sorgeix dins d’aquests ambients, quan per mitjà de la lectura sobre les artistes que s’havien implicat en política, vaig conèixer aquest grup d’activistes que aleshores estava establert a França i Alemanya. Les vaig escriure i em van proposar coordinar un nucli a l’Estat espanyol.
Encaixa amb les teves expectatives?
A mi sempre m’han inspirat Rosa Luxemburg i altres ideòlogues del socialisme clàssic, a part de Rosa Parks, Angela Davis i moltes altres que han posat en pràctica la teoria que professaven. En el cas de Femen és el sextremisme, un mètode que consisteix a utilitzar el topless amb un lema imprès als pits com a mitjà de denúncia.
Per mitjà del topless, voleu que les accions prenguin especial rellevància?
Sens dubte, perquè posa en tensió les normes de l’ordre i el sistema patriarcal, per això repta el concepte d’autoritat en tots els seus àmbits.
Situa davant del mirall la cosificació de la qual són víctimes les dones a la nostra societat?
“Critiquem els sectors del feminisme que pensen que només pot opinar qui prové de l’acadèmia”
Contradiu el rol passiu que pretén assignar-nos el patriarcat. Però no només això: la nuesa, a banda de reivindicar un model de dona lliure, independent i activa, evidencia la doble vara de mesurar respecte a l’home. Perquè, des d’una òptica patriarcal, només s’accepta que mostrem els pits durant la lactància. I si no és en aquest context, se’ns acusa de ser dolentes i atrevides. En canvi, ningú no critica que un home es passegi sense samarreta, la qual cosa demostra que el cos de les dones està sexualitzat per qui ens mira. És aquesta narrativa la que volem revertir.
Metafòricament, el vostre tors té la funció d’una pancarta?
Sí, però al final el mitjà és secundari, perquè qualsevol dona que protesti rep l’estigma freudià, segons el qual ens queixem perquè som histèriques i tenim problemes mentals. De manera, doncs, que amb les nostres accions aconseguim reunir dos debats en un: la mirada hipersexual que es té de nosaltres –se’ns valorarà per si estem primes o grasses– i el rol submís que el sistema vol atorgar-nos.
Femen és captiva de la seva estratègia?
Tots els grups busquen la seva identitat. Greenpeace utilitza el taronja i els cascos grocs, i les marees recorren a un color per diferenciar-se. Per tant, és lògic que vulguem distingir-nos, amb la diferència que allò que ens cohesiona porta implícita la defensa de la feminitat i la llibertat.
Defenseu el dret a l’avortament i rebutgeu l’extrema dreta. Com planifiqueu les vostres reivindicacions?
Cada any ens fixem diferents objectius, i certament la lluita contra el feixisme ens ha marcat l’agenda a mesura que el feixisme s’ha estès a l’Estat espanyol i actua amb tota impunitat. I, a col·lació d’això, assenyalem l’Església catòlica, a la qual recriminem el paper condescendent que va tenir amb el franquisme i el suport que dona avui a grups reaccionaris i antiavortistes. Però analitzem cada context per veure quina és la millor manera de respondre.
Heu acusat el feminisme d’haver-se institucionalitzat. Voleu trencar aquesta tendència?
Critiquem els sectors del feminisme que pensen que només pot opinar qui prové de l’acadèmia, quan des de l’experiència quotidiana les dones tenim molt a dir. Per tant, igual de vàlides són les reflexions que surten de la universitat com les que fan moltes entitats o nosaltres mateixes, per qui la millor manera de confrontar un sistema que ens explota i discrimina és la lluita al carrer.
