Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Quan l’habitatge social a Salt és una arma per expulsar veïnes

Amb la campanya “És casa meva”, l'Espai Antiracista de Salt i Girona exigeix la regularització amb lloguer assequible de totes les famílies que viuen als pisos adquirits per l'Ajuntament a Bankia per fer habitatge social. El col·lectiu considera que la normativa municipal "respon a criteris polítics només qualificables de racistes i classistes". Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Sergi Bertran Martínez

Aquest article pot ser llegit com un conte que, i aquesta és la bona notícia, encara no té final. És la història de com el que podia haver estat una política progressiva, fer des de l’Ajuntament habitatge de lloguer social, s’ha convertit en el pitjor malson per a setanta famílies. Hem començat a reescriure’n el final per guanyar aquesta lluita. I les que vindran.

Tot comença el novembre passat, quan l’Ajuntament, a través de la seva gestora urbanística Nou Salt, compra a Bankia un lot de 83 pisos, dins d’un pla que ha d’arribar fins a 500 (ja n’hi ha 96 més en procés), per posar-los a la borsa municipal d’habitatge per llogar, amb finançament sense interessos de l’Institut Català de Crèdit. Primera pregunta: per què hem de tornar a pagar amb els impostos que generem amb el nostre treball uns habitatges que ja hem pagat després que els nostres governs solucionessin la bombolla financera socialitzant-ne les pèrdues?

Per què hem de tornar a pagar amb els impostos uns habitatges que ja hem pagat després que els nostres governs solucionessin la bombolla financera socialitzant-ne les pèrdues?

L’Ajuntament preveu que la meitat dels pisos que acaba de comprar estan okupats i, en lloc de regularitzar-los, fa mobbing immobiliari, lliurant a les veïnes mitjançat la policia i l’Oficina Local d’Habitatge una carta instant-les a abandonar els pisos en seixanta dies i avisant que, si no ho fan, instaran judicialment el seu desnonament. De fet, han arribat a fer intervencions policials identificant els membres de les famílies residents o passant per sota la porta cartells de “aquest habitatge es troba sota seguiment policial”.

En paral·lel aproven al ple, inicialment només amb l’abstenció d’IPS-CUP, un Reglament per regular l’adjudicació del lloguer d’aquests habitatges i dels que hi hagi en el futur. Sorprenentment, el Reglament no respon en absolut ni a l’estudi de les necessitats d’habitatge de les veïnes de Salt ni a la voluntat de regularitzar el problema fonamental del poble: moltes veïnes estan en situació de precarietat, forçades a okupar pisos buits per perquè no poden pagar els lloguers a preu de mercat, o a causa del racisme en l’accés a l’habitatge, un altre problema que l’Ajuntament omet.

La normativa municipal respon a criteris polítics només qualificables de racistes i classistes. Restringeix fins al límit de la legalitat les candidates que poden accedir als pisos socials segons la seva nacionalitat i situació administrativa, ja que no només no contempla cap via d’emergència per a les moltes veïnes de Salt que no tenen papers sinó que exigeix a les que no tenen nacionalitat espanyola o de la UE permís de llarga durada. Fixa topalls d’ingressos no pas màxims sinó mínims inassequibles. Estableix que només les que hagin tingut una hipoteca o lloguer en aquell pis podran quedar-s’hi i sanciona amb tres anys d’exclusió qui no en marxi. I fixa perfils d’adjudicatàries als quals atribueix un percentatge dels pisos i en els quals els menys dotats, i a més topats quantitativament, són els que tenen “necessitats socials”. Això arriba al desvari quan el grup més afavorit seria el d’estudiants, justificant-ho en la condició de Salt de vila universitària -malgrat que les universitats del poble són o a distància o privades, i mentre el problema real que tenim en matèria d’educació és el de la segregació escolar, com ens recorden les companyes de la Plataforma Salt Educa.

Moltes veïnes estan en situació de precarietat, forçades a okupar pisos buits per perquè no poden pagar els lloguers a preu de mercat o a causa del racisme

Després de les al·legacions que hi hem presentat diversos col·lectius, el ple ha aprovat definitivament el Reglament, atenent només ampliar a tothom que tingui permís de residència les candidatures als pisos. Això sí, aquesta vegada el Reglament només ha obtingut el vot favorable del govern: què ha canviat? Com sempre, la mobilització.

El pla de l’Ajuntament, instal·lat en una realitat a anys llum de la situació social de les veïnes del poble -de la qual no és aliè el fet que una de cada tres veïnes de Salt no tenim dret de vot- era dissoldre el problema pressionant aïlladament les veïnes perquè s’espantessin prou per sortir voluntàriament de casa seva i quedar-se al carrer si havien tingut la mala sort que casa seva ja no fos propietat d’un banc sinó de l’Ajuntament. No ha funcionat.

Davant de l’amenaça vam fer un porta a porta a tots els pisos. El balanç va ser desolador: com a mínim 70 dels 83 pisos són casa d’algú, quasi totes de famílies amb menors, moltes nombroses, i pràcticament totes d’origen migrat. Alhora afloraven drames paral·lels: falta de subministrament de llum i aigua –malgrat que el servei d’aigua estigui ara en gestió directa i en procés de remunicipalització-, precarietat i llars sense cap ingrés regular.

Certament, l’Ajuntament està mancat de recursos, però també té una visió esbiaixadament racista de qui compon el poble i de quins problemes tenim

Però aquí comença la part bonica del conte: vam organitzar-nos en assemblees en la campanya És casa meva, que exigeix la regularització amb lloguer social assequible de les persones que viuen als pisos que ha comprat l’Ajuntament i un protocol en el mateix sentit per a tots els habitatges públics futurs. Després que en una roda de premsa denunciéssim que l’Ajuntament amenaçava de desnonar setanta famílies, en un pla d’expulsió i substitució de població amb criteris racistes, el tinent d’alcalde d’habitatge, Àlex Barceló (ERC), va haver de dir que “ningú quedaria al carrer”. Primera victòria. La segona ha estat iniciar negociacions amb les afectades. Això sí: l’Ajuntament segueix enrocat en la suposada “il·legitimitat de les okupacions”, cosa que implica que només nou famílies podrien quedar-se a casa seva, mentre que a través dels serveis socials buscarien “solucions cas per cas”. Solucions que són una quimera quan la mesa d’emergència està col·lapsada amb llistes d’espera de més de tres anys. D’altra banda és previsible que la compra de més pisos farà créixer exponencialment el nombre de famílies amenaçades de desnonament per l’Ajuntament.

Davant de tot això seguirem la mobilització i l’organització de les afectades i de multitud d’altres veïnes de Salt que han vist en aquesta lluita l’oportunitat de visibilitzar situacions terribles no respostes per un Ajuntament certament mancat de recursos, però també amb una visió esbiaixadament racista de qui compon el poble i de quins problemes tenim. Des de l’autocrítica de ser conscients com a moviment antiracista d’haver destinat massa esforços a denunciar les expressions més superficials del racisme i pocs a enfocar correctament la profunditat de les seves conseqüències en la vida de les persones, fem una crida als col·lectius que componen els moviments socials a encarar-hi les lluites i al moviment de l’habitatge, del qual tenim tantes coses a aprendre, a participar-hi. Perquè davant la devastació que la crisi de la COVID anuncia, hem de ser nosaltres qui escrivim el final d’aquest conte. I ens hi van les vides.