Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El Tribunal Suprem condemna l'Ebre a desaparèixer

Susanna Abella | @aiguafang

El passat 11 de març del 2019, el Tribunal Suprem (TS) va desestimar la demanda contra el Pla Hidrològic de l’Ebre 2015-2021 interposada l’any 2016 per part de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), Depana i els ajuntaments i consells comarcals de les Terres de l’Ebre.

La base de la demanda són els insuficients cabals ecològics que el Pla deixa per als rius de la conca de l’Ebre i molt especialment en el tram final, on aquests cabals han de garantir els ecosistemes del Delta, la seva estabilitat física i les activitats humanes associades a l’entorn. Els cabals ecològics fixats en el Pla són els sobrants de les noves concessions i promeses de grans regadius fetes arreu de la conca (més de 550.000 Ha), així com la construcció de més de 50 nous embassaments.

El TS ha desestimat les justificacions jurídiques, científiques i tècniques aportades per la PDE sobre l’evidència que el Delta de l’Ebre és avui un ecosistema en perill degut a la manca de cabals i sediments

El TS ha desestimat les justificacions jurídiques, científiques i tècniques aportades per la PDE sobre l’evidència que el Delta de l’Ebre és avui un ecosistema en perill degut a la manca de cabals i sediments. El TS justifica la desestimació de la demanda partint de què els cabals ecològics defensats per la PDE són molt superiors als cabals ecològics mínims aprovats en els altres rius de l’Estat espanyol, inviables amb les demandes existents i futures previstes a la conca. Segons el TS, els arguments esgrimits per la PDE són judicis de valor sense una anàlisi objectiu del Pla.

El TS basa la sentència en l’informe positiu de l’Avaluació Ambiental Estratègica, on s’indica que els cabals fixats per part del Pla són suficients per evitar el deteriorament físic dels hàbitats i espècies del Delta de l’Ebre i considera que les mesures del pla —incloses les 550.000 Ha i els nous embassaments— no tenen cap efecte ambiental sobre l’espai natural. La manca de sediments, la pèrdua de superfície deltaica i els efectes dels nous embassaments, tampoc estan justificats ni contrastats segons el TS.

Curiosament, l’Avaluació Ambiental i el Pla de Conca es redacten des de diferents departaments del mateix Ministeri per la Transició Ecològica seguint les directrius del govern de torn. El Pla de Conca depèn de la direcció General de l’Aigua i el redacta la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, mentre que l’Avaluació es realitza des de la direcció general de Qualitat i Avaluació Ambiental.

Com és d’esperar, l’òrgan avaluador no farà mai una avaluació negativa de la feina feta per una altra direcció general del seu mateix ministeri. Aquest cas ja el vam viure en el Projecte Castor, on el ministeri de torn del moment va fer una Avaluació ambiental positiva per validar ambientalment el projecte i donar llum verda a la seua execució. Pocs anys després, aquest projecte s’ha hagut de desestimar i ha costat molts diners al contribuent en forma d’indemnització per l’empresa promotora.

La denúncia interposada per la PDE qüestiona el moll de l’os de la planificació hidrològica, que no és altre que el repartiment polític de l’aigua del riu Ebre entre les diferents comunitats autònomes

La denúncia interposada per la PDE qüestiona el moll de l’os de la planificació hidrològica, que no és altre que el repartiment polític de l’aigua del riu Ebre entre les diferents comunitats autònomes. Com era d’esperar, vista la nul·la separació de poders, el TS ha actuat com a garant dels interessos de l’Estat i dels grans lobbys econòmics de l’agroindústria i de la construcció. Aquesta sentència condemna a l’Ebre a desaparèixer i evidencia un pacte d’estat per la gestió mercantilitzada dels rius i el territori, basada en nous transvasaments i grans regadius.

Encara que pugui semblar una sentència decebedora, des de la Plataforma en Defensa de l’Ebre ho entenem com un mer tràmit jurídic que desacredita una vegada més l’arbitrària justícia de l’Estat. Mai havíem tingut cap esperança en què els tribunals de les espanyes gosessin qüestionar l’statu quo del mateix Estat i molt menys en un context polític com l’actual, en què tota denúncia realitzada des de Catalunya s’entén com un atac a la unitat d’Espanya. Tanmateix, era un tràmit obligatori abans d’iniciar la denúncia d’aquest pla davant les institucions europees.

En els mesos vinents reactivarem la queixa davant la Comissió Europea de Medi ambient. Som ben conscients de com funciona aquesta comissió que no deixa de ser un òrgan molt limitat per les pressions dels estats. També som ben conscients que és molt complex i carregós que la Comissió enviï a un estat davant els tribunals de justícia europeus. Ho acabem de veure en el cas de Doñana, en què els tràmits iniciats per World Wildlife Fund (WWF) el 2010 per extracció abusiva i insostenible d’aigua entorn de Doñana per al cultiu intensiu de maduixes, han trigat quasi una dècada a poder arribar al Tribunal de Justícia. Durant aquest temps, des de la Comissió Europea s’ha obert un procediment d’infracció (2014) i un dictamen motivat (2016) com a passos intermedis perquè l’Estat espanyol pogués resoldre el problema sense necessitat d’arribar als tribunals.

En els mesos vinents reactivarem la queixa davant la Comissió Europea de Medi ambient, però som ben conscients de que aquesta no deixa de ser un òrgan molt limitat per les pressions dels estats

Cal recordar que la Comissió Europea normalment actua com a “mediadora” per tal d’arribar a una solució sense necessitat d’esperar cap sentència. Un paper de mediació normalment molt més de part dels estats que dels ciutadans, però que malgrat tot cal valorar com una eina útil. Aquest és el periple a iniciar des de la Plataforma en defensa de l’Ebre. Partim del darrer informe de la Comissió Europea (CE), on tot i el llenguatge formal propi d’aquest organisme, es qüestiona el contingut dels plans de conca estatals, entre ells el de l’Ebre. Els punts clau són els insuficients cabals ambientals, els dubtes sobre l’estat de les masses d’aigua, la desinformació de l’impacte ambiental de les infraestructures previstes i la nul·la recuperació dels costos econòmics.

Serà un camí llarg, ple d’entrebancs per part del mateix Estat espanyol i la mateixa CE, però un camí que cal afrontar per conservar el Delta de l’Ebre. Caldrà buscar l’escletxa per deixar de girar en la roda del hàmster de la planificació, on cada 6 anys es revisen els plans sense gaires avanços positius, i on cada 6 anys es reinicien els mateixos processos amb escassa participació ciutadana.

I mentre anem fent, el Delta es degrada i desapareix físicament, aquesta és la nostra crua realitat. Desapareix per la desídia interessada de les administracions, per la nefasta planificació hidrològica del riu, on només prevalen els interessos econòmics dels lobbys de regants, agroindústria, hidroelèctriques i constructores. La nostra feina és una feina desigual de David contra Goliat en la que necessitem la col·laboració de tothom. Malgrat tot, no ens aturarem, ens sentim totalment legitimats per la força de la gent de l’Ebre i allí estarem per tirar endavant. Les lluites que es guanyen són les que no s’abandonen.