Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

"Ells" mai seran "nosaltres"

Fa uns dies, el fotògraf Samuel Aranda va ser vilipendiat a diferents mitjans per il·lustrar l’article “A Espanya, una crida a ‘alliberar els nostres fills’ del confinament pel coronavirus”, al The New York Times, amb una fotografia d’una família espanyola originària de Bangladesh. És igual que la família portés disset anys per aquestes terres i que els seus fills, nascuts aquí, fossin espanyols. L’opinió pública, basant-se en les diferències superficials i visibles, va considerar que “ells” no són “nosaltres” i que la seva representació com a ciutadans autòctons danya greument l’imaginari d’Espanya, que al seu entendre ja estava deteriorat.

Probablement la representació racial molesta tant com la de classe, ja que el que estan dient és que “nosaltres no som així”. Però a aquesta família, com a moltes altres persones (entre les quals m’incloc), se li nega la pertinença en un gest de diferenciació física. La raça, l’ètnia i la nació, el que Stuart Hall anomena el “triangle funest”, funcionen com a elements d’exclusió. Aquest succés també diu molt dels temps que corren, on la concepció de poble s’entén des de l’estretor, mentre que la seva pugna contra l’alteritat es fa notar per diferents vies: el rebuig a la representació iconogràfica de la nació, les mostres de racisme o totes les narratives antiimmigrants impulsades pels fonamentalistes.

És igual que la família portés disset anys per aquestes terres i que els seus fills, nascuts aquí, fossin espanyols. L’opinió pública, basant-se en les diferències superficials i visibles, va considerar que “ells” no són “nosaltres”

Durant el confinament, vaig pensar que podíem reimaginar un altre món impulsat des de les bases per reinventar la col·lectivitat. No obstant això, avui, quan tot sembla menys aterridor, soc més escèptica. Si bé espero que l’optimisme de la voluntat superi aquest pessimisme de l’intel·lecte, tinc la sensació que pequem d’un excés de retòrica en l’afany per reprendre les utopies per fer-les reals. Però a aquesta recent “nova normalitat” que ens espera no li escauran gens bé les mescles i les migracions. Els episodis al voltant de la identitat nacional seran recurrents i, al meu entendre, aquest rebuig a la diferència dificultarà qualsevol tasca de construcció col·lectiva.

El món es transforma a marxes forçades. Tot i que en aquesta era, en la qual Occident ha posat la comunitat electiva per sobre de qualsevol altra, arrasant tota comunitat tradicional, “el comú” no ha deixat de ser una mena de quimera, ja que les societats travessades pel virus identitari s’han anat polaritzant, i després de la COVID-19, les velles i desgastades costures que contenien la fragmentació s’esquinçaran una mica més. Llavors, com creem comunitats que deixin de banda els particularismes i construeixin el bé comú?

Els episodis al voltant de la identitat nacional seran recurrents i, al meu entendre, aquest rebuig a la diferència dificultarà qualsevol tasca de construcció col·lectiva

Tot apunta que la pandèmia aixecarà més fronteres entre grups, ja que el “nosaltres” que exclou la família espanyola d’origen bangladeshià és el mal endèmic d’aquesta societat, l’apartheid en tota regla. Quan el “nosaltres” es crea amb paràmetres identitaris, siguin religiosos, racials, de classe o polítics, no hi ha possibilitat d’articulació de situacions comunes, perquè els “nosaltres” són enemics, tenen autoreferents focalitzats en la seva ideologia o en la seva raó de ser.

D’altra banda, potser a ningú se li ha acudit pensar que a la família tampoc li interessa gens ni mica convertir-se en “nosaltres”, cosa que no vol dir que no tingui dret a la pertinença. En qualsevol cas, em costa veure, avui dia, que puguem passar de les fronteres de l’individu al “comú” sense pagar els peatges identitaris, les fronteres de nacions dins de les nacions. Potser fins que no aprenguem a viure en la complexitat i assumim la vulnerabilitat a la diferència caldrà centrar-se en comunitats efímeres; fast food davant la impossibilitat d’altres estaments, d’altres afiliacions més transversals que ens dignifiquin enmig del capitalisme més arrasador.

Potser a ningú se li ha acudit pensar que a la família tampoc li interessa gens ni mica convertir-se en “nosaltres”, cosa que no vol dir que no tingui dret a la pertinença

Aquest episodi de la fotografia de Samuel Aranda apunta d’on veníem i la direcció cap a on anem: l’hostilitat i l’estretor de mires cap a allò racial i l'”alteritat”. Malauradament, aquestes no són les úniques batalles. La del poder nacional és encara més cruenta. Però sigui quina sigui la pugna, els pensaments grupals –polítics, religiosos, racials …– no fan més que reforçar les nocions jeràrquiques; uns volen exercir el poder sobre els altres i imposar la seva voluntat. Hi ha una incapacitat de vetllar pel bé comú. Amb aquesta atmosfera no hi ha possibilitat de solidaritat ni de diàleg. Suposo que tots estem sent testimonis de la política de la continuació de la guerra, però per altres mitjans.

Finalment, em pregunto com és possible vetllar pel “comú” en l’era del distanciament social. Amb la bretxa digital com a teló de fons, la vida col·lectiva es converteix en una ficció, ja que ha d’atendre una realitat compartida que hauria de donar veu a grups i persones menyspreades pel sistema. Qui incita el debat i les polítiques públiques torna a mantenir al marge moltes sensibilitats. Per tot, sospito del gir cap al “comú” i que el rearmament del contracte social sigui més humanista i menys utilitari. La realitat juga en contra i hi sortirem perdent si ens abracem a la impossibilitat de refer un “altre” comú, en el qual projectem un altre tipus de relacions.

Sospito del gir cap al “comú” i que el rearmament del contracte social sigui més humanista i menys utilitari. La realitat juga en contra i hi sortirem perdent si ens abracem a la impossibilitat de refer un “altre” comú

Mentrestant, i enmig de tot aquest caos, l’única comunitat que sembla albirar-és la vinculada a l’economia de subsistència, la comunitat estamental, de la sang i de la raça. Tornarem enrere, és clar, i el plat de la desigualtat se servirà de nou, i la família, i no tant l’Estat, es presenta com la nostra gran salvadora.

Per això entenc com un dels grans reptes pensar una altra vegada la idea de família, eliminar-ne qualsevol escletxa relacionada amb allò que Gabriela Wiener ha anomenat “el mandat bíblic i biològic, classista, despolititzat, gens divers. A aquesta [família] amb la finalitat de l’acumulació i la propietat privada, i que ha estat tan útil al control social”. Tal com diu l’escriptora, haurem d’anar cap a “noves unitats familiars triades en les quals col·lectivitzar cures i recursos, i donar-se suport mútuament per autogestionar la supervivència de l’eixam”.