La professió de periodista, en especial en els mitjans audiovisuals, té un afegit per a les dones que l’exerceixen: el risc de patir violències masclistes en el desenvolupament de la seva tasca. Això també ho viuen les activistes i les comunicadores que, fora de l’estructura laboral d’un mitjà de comunicació, fan periodisme feminista a través de les plataformes digitals o de les xarxes socials.
La imatge de la reportera a peu de carrer que pateix l’assetjament verbal, físic o sexual per part de vianants o, fins i tot, de les mateixes persones amb qui està interactuant i entrevistant, acompanya des de fa dècades l’imaginari de les professionals en pantalla. En particular, s’ha vist en les cobertures mediàtiques d’esdeveniments esportius. Maria Pikas, periodista de Sport, publicava un reportatge el novembre del 2021 amb testimonis de quinze professionals del periodisme esportiu. Coincidien elements en les agressions: masclismes, tocaments, violències sexuals, menysteniments, amenaces —en alguns casos, de mort—, revelació pública d’informació privada o íntima…
En molts casos, no només per part de desconeguts, sinó també per part de companys de feina o de persones pròximes. El març d’enguany, Paloma del Rio publicava un tuit que es feia viral recordant algunes situacions d’assetjament que havia viscut en l’àmbit professional. A les respostes, diferents dones compartien altres agressions patides. També hi havia molts homes que aprofitaven l’avinentesa per qüestionar la denúncia de del Río, insultar-la fent referència al seu físic, criticar els feminismes, fer comentaris islamòfobs… Més recentment, es feia pública la denúncia per agressió sexual d’una treballadora del Principal contra Saül Gordillo, exdirector de Catalunya Ràdio. La periodista té 23 anys, mentre que el director d’aquest diari digital li treu gairebé trenta anys.
Una violència globalitzada i digitalitzada
El setembre de 2020, el Centre Internacional de Periodistes (ICFJ) i la UNESCO van publicar una enquesta, on van participar 1.210 treballadores de premsa d’arreu del món. D’aquestes, el 73 % va indicar que havien patit abusos, assetjament, amenaces i atacs a les xarxes. Es tracta d’una violència globalitzada.
Segons l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), “la violència a les xarxes és el nou front de la inseguretat periodística i és especialment perillosa per a les dones”
El 20 % de les entrevistades, a més, havien estat blanc d’abusos i atacs offline, que lligaven a la violència patida digitalment. A escala global, segons l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), “la violència a les xarxes és el nou front de la inseguretat periodística i és especialment perillosa per a les dones. Associada amb atacs orquestrats per intimidar al periodisme crític, impacta el món físic i, a voltes, té efectes letals”. I és que hi ha països on exercir la professió o l’activisme comunicatiu és un risc declarat. Per exemple, a Mèxic, on els feminicidis i els assassinats de periodistes han anat de bracet des de fa anys. O l’Afganistan, on el règim talibà ha exiliat dels mitjans de comunicació a les professionals que hi treballaven.
Més a prop territorialment, les periodistes de Pikara Magazine han rebut violències digitals en diferents ocasions. Per exemple, la comunicadora feminista Irantzu Varela ha patit assetjament. Però, també han tingut agressions offline contra la seva redacció, pintant la façana amb insults i missatges antifeministes. Això els va alterar les dinàmiques de treball i van haver d’implementar mesures de protecció per sentir-se segures a casa seva. L’estratègia de resposta va ser fer una crida a la sororitat i a la solidaritat veïnal, convidant a pintar per damunt dels missatges violents i feixistes. La convocatòria va ser un èxit.
Les periodistes de Pikara exposen que l’atac a la revista “busca limitar la llibertat d’expressió d’un mitjà de comunicació. Agredeix tant el periodisme crític i a la llibertat de premsa, com el moviment feminista”. El mecanisme de fons d’aquestes agressions va alineat amb l’onada reaccionària antifeminista i feixista: la comunicació feminista està patint la mateixa hostilitat i violència que els col·lectius feministes pateixen als carrers. Amb quin objectiu? Desgastar a les comunicadores més visibles, desautoritzar-les i expulsar-les com sigui de l’espai “públic” (mitjans, xarxes socials, etc.).
Enguany, l’humorista i comunicadora feminista Ana Polo va patir diversos atacs a través de les xarxes socials, amb un gran volum de missatges amenaçadors, violents i insultants. Segons compartia a la taula rodona “Estratègies des dels feminismes. Combatre discursos i construir-ne de nous“, per ella “el que volen és expulsar-nos. Que tinguis un perfil baix i callis”. A més, constatava que encara que siguin violències només digitals, tenen conseqüències físiques, perquè l’ansietat o la por ja és una afectació corporal.
En molts casos, els atacs aconsegueixen l’autocensura, encara que sigui un mecanisme d’autodefensa. Es tracta de violències que exemplifiquen, que persegueixen crear un clima d’inseguretat per a les que s’atreveixen a transgredir el mandat social de gènere. Per exemple, introduint-se en un “món d’homes” com és el periodisme i la comunicació. És una estratègia arrelada en el patriarcat, igual que ho és la construcció de relats de terror sexual per controlar la llibertat i l’autonomia de les dones.
Discursos d’odi antifeministes, també contra la comunicació
Tal com recull el “Diagnòstic sobre les violències de gènere contra activistes feministes en l’àmbit digital” (Diana Morena Balaguer, Gloria García Romeral i Mar Binimelis Adell, 2022), “les violències de gènere en l’àmbit digital s’entrecreuen amb altres eixos de discriminació, fonamentalment el racisme, en una xarxa d’intersecció d’odis”, on les persones percebudes com a racialitzades o les no heteronormatives “estan en el punt de mira preferent per a qui agredeix”.
Com passa en altres àmbits del discurs reaccionari antifeminista, sovint s’empra l’argument de la llibertat d’expressió. Però la clara intencionalitat contra col·lectius determinats (LGBTIQ+, persones trans, antiracistes, feministes, ètnies minoritzades…) a més de posar en perill el dret a la informació, ho lliga amb els discursos d’odi.
Si, a més, les comunicadores treballen en temàtiques sensibles (ultradreta, feminismes, fiscalització del poder, etc.) o en àmbits masculinitzats (esports, política, economia…) és molt més probable que les persones agressores escalin la violència
Si, a més, les comunicadores —professionals o militants— treballen en temàtiques sensibles (ultradreta, feminismes, fiscalització del poder, etc.) o en àmbits masculinitzats (esports, política, economia…) és molt més probable que les persones agressores escalin la violència. Són discursos d’odi perquè volen incitar a cometre actes de violència contra les comunicadores. Per tant, no es tracta d’opinions emparades sota la llibertat d’expressió ni de jugar amb les fronteres de la correcció política o els límits de l’humor.
Una altra conseqüència és la violència que afecta la responsabilitat de les periodistes i comunicadores envers les fonts, testimonis i expertes que apareixen en els seus continguts, ja que a vegades les agressions van contra aquestes. De retruc, impacta la tasca de les comunicadores i posa en risc el dret a la informació i la llibertat d’expressió. En especial per a les que comunicadores que volen fer periodisme feminista, que posa molta importància en la cura i el respecte a les veus que inclouen en els seus continguts.
Cal dir que l’odi no prové només de trolls, incels o persones militants o simpatitzants de l’extrema dreta, ja que els atacs reaccionaris contra la comunicació feminista són multitudinaris. Es fa evident amb les reaccions a xarxes socials quan es publiquen alguns temes en particular: transfeminismes, treball sexual, violències masclistes, migracions i fronteres… També des d’espais alineats amb les declarades esquerres polítiques, on es donen casos de transfòbia, per exemple.
Assetjament grupal, minuciós i personal
A l’espai virtual es cometen aquestes agressions gràcies a la combinació entre la possibilitat de l’anonimat —o la facilitat per aquest anonimat— i l’efecte coadjuvant de grup enfront d’un “enemic” comú. Al diagnòstic sobre les violències masclistes digitalitzades dirigit per Calala ja citat anteriorment, s’explica que “amb freqüència, algun compte agressor destacat apunta cap a alguna persona activista i posteriorment una massa, formada per comptes que corresponen a persones reals i a bots, se suma a l’atac”.
Però l’element grupal no és imprescindible: si es cometen de forma individual, tendeix a ser un assetjament minuciós contra una o diverses persones activistes. Les violències impacten directament a les comunicadores, però també poden afectar el seu entorn familiar, d’amistats, laboral…
Tant si és individual com grupal, les formes més freqüents d’agressió són insults, desqualificacions o instigacions a cometre actes violents contra les persones o col·lectius agredits
Tant si és individual com grupal, les formes més freqüents d’agressió són insults, desqualificacions o instigacions a cometre actes violents contra les persones o col·lectius agredits, recull Calala. Constaten, a més, que arran del confinament per la pandèmia de la covid-19, aquestes violències han escalat. Són atacs personals, que apunten a les característiques identitàries particulars per ser dona, trans, no blanca, gitana… i sovint són violències sexualitzades o deshumanitzadores.
Lucía Mbomio, periodista especialitzada en feminismes, migracions, repressió i moviments socials, explicava en la taula rodona del passat març que aquesta violència és una vivència reiterada per a les dones negres, ja que s’uneix el racisme i el masclisme en les agressions. Segons l’informe de Calala, les dones racialitzades rebien el doble o el triple de violències digitals, a comparació amb les blanques —o percebudes com a blanques.
Algunes eines d’autodefensa
Diverses comunicadores concorden que rebre suports públics massius en resposta davant dels atacs i dels discursos d’odi és una estratègia empoderadora, fins i tot sorora, que pot desarticular les estratègies per imposar l’autocensura o per expulsar el periodisme i la comunicació feminista dels espais públics —físics i digitals. Per exemple, fer campanyes de resposta als atacs contra comunicadores, dins i fora de l’àmbit virtual.
Malgrat tot aquest clima d’agressions i de violències laborals, des dels sindicats i col·legis professionals dels Països Catalans i de l’Estat espanyol no és fàcil trobar manuals, guies o línies de treball que tinguin en compte aquest risc afegit per a les seves professionals dones o d’identitats de gènere dissidents.
En canvi, a l’àmbit internacional es poden trobar alguns elements útils. El Comité per a la Protecció de Periodistes (CPJ) ha elaborat diverses guies amb recomanacions per millorar la seguretat digital de professionals, amb apartats concrets per a dones periodistes i comunicadores. També la Xarxa de periodistes de Llatinoamèrica i el Carib van elaborar un kit de cures digitals per a periodistes feministes davant la tecnoviolència masclista. Finalment, la Coalició contra la Violència En línia dona alguns recursos per afrontar l’assetjament digital.
