Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

#PerAquíNoPassem

Abordem les violències masclistes en línia, amb dades dels seus impactes, els ordenaments jurídics vigents i les estratègies d'autodefensa de les dones que les pateixen

/ EIXA

Verónica Rubio era carretonera a la fàbrica de camions CNH Industrial, propietat del grup Iveco i ubicada a Madrid. Es va suïcidar el 23 de maig de 2019 després que es difonguessin massivament imatges íntimes seves entre bona part dels 2.500 membres de la plantilla de l’empresa. Tenia 32 anys. Ara fa uns mesos, la justícia espanyola va arxivar-ne el cas. Tot i que ella s’havia adreçat a la direcció de la fàbrica per demanar ajuda, Inspecció de Treball va determinar que no hi havia responsabilitats empresarials.

L’advocada penalista especialitzada en drets humans i violències digitals Laia Serra considera que les violències masclistes en línia contra les dones són “actes de violència masclista comesos, instigats o agreujats –en part o totalment– per l’ús de les tecnologies de la informació i comunicació (TIC) a través de telèfons mòbils, internet, plataformes digitals o correu electrònic, i constitueixen una violació dels drets humans fonamentals”. Així ho recull a l’informe “Las violéncias de género en línia”, editat per Pikara Magazine en col·laboració amb Calala Fondo de Mujeres i l’organització internacional Front Line Defenders. El desembre de 2018, aquestes entitats van presentar al Congrés dels Diputats una queixa per denunciar la passivitat de l’Estat espanyol davant dels atacs masclistes a internet.

El món digital no fa més que reproduir les formes de discriminació i els patrons patriarcals analògics

Serra afirma que aquestes violències en línia són la continuació de les violències que enfronten les dones i les nenes fora de l’entorn tecnològic. El món digital, doncs, no faria més que reproduir les formes de discriminació i els patrons patriarcals que són en l’origen d’aquestes violències. Per a Núria Vergés, del col·lectiu Donestech, “en l’espai digital passem gran part de les nostres vides; construïm relacions personals, professionals i polítiques, i és l’àgora on es conforma gran part de l’opinió pública. També és un lloc on es reprodueixen les desigualtats i opressions estructurals i històricament sostingudes contra les dones”. Donestech és un col·lectiu català que, des de 2006, treballa i investiga les relacions entre gènere i les noves tecnologies en l’àmbit estatal. Vergés afirma que la violència masclista en línia és encara un fenomen del qual tenim molt poca informació. “La poca que tenim és gràcies a l’activisme i les experiències de les feministes que creen xarxes
i resistències arreu del món”.

VÍDEO | ELENA BULET, MARTA LÓPEZ MAS i PEPA ROSSELLÓ

 

El fet de no tenir una única ubicació geogràfica facilita que aquest món virtual estigui creant noves tendències, comunitats i grups que s’uneixen en el ciberespai i que donen com a resultat la transformació de diverses realitats. Vigilàncies il·legals, atacs multitudinaris amb perfils falsos, alertes de continguts, publicacions no consentides d’imatges o vídeos… Com operen les violències masclistes en línia? Quins són els perfils de dones que reben aquestes violències? I les característiques dels atacs i dels atacants?


Una dècada de violència a l’alça

A escala europea, les primeres dades que tenim es remunten al 2014. L’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA) va realitzar una macroenquesta que revelava que el 23% de les dones havia patit assetjament en línia almenys un cop a la vida, és a dir, una de cada deu havia experimentat algun tipus de violència digital a partir dels quinze anys.

A escala planetària, l’any 2017 el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides (CDH) va emetre un informe en el qual destacava que la implantació d’internet i l’espai digital té un gran potencial per garantir els drets humans, però matisava que això s’havia desenvolupat de manera desigual i a diferents velocitats, accentuant les desigualtats entre dones i homes. “Com que no comptem amb gaires estudis, les dades que trobem estan parcialitzades. No obstant, malgrat no comptar amb dades específiques i agrupades a Catalunya o a l’Estat espanyol, la prevalença d’aquestes ciberviolències és molt elevada. No sempre s’identifiquen com a violències, ni per part de les mateixes dones ni molt menys per part dels cossos policials, l’advocacia o la judicatura”, afirma Serra.

Delicte sexuals en línia a l’Estat espanyol |Amaia Moran

 

A l’Estat espanyol, un informe d’Amnistia Internacional del 2017 recull que una de cada cinc dones han patit agressions masclistes a les xarxes socials. Les dades més actuals, però, les trobem a la Macroenquesta de Violència contra les Dones del 2019 realitzada per la Delegació del Govern espanyol contra la violència de gènere, elaborada amb una mostra de 9.568 dones de setze anys o més. Es tracta d’un estudi dividit en quatre grans blocs: violència en la parella actual o en parelles passades, violència física i sexual al marge de la parella, assetjament sexual i reiterat, i violència contra col·lectius de dones vulnerables.

Algunes dades interessants que revela és que el 40,3% de les dones ha patit assetjament sexual en línia en algun moment de la seva vida. D’aquestes, un 18,4% ha rebut insinuacions inapropiades, intimidatòries o ofensives a les xarxes socials; un 15,9% ha rebut correus electrònics, missatges de WhatsApp o de text sexualment explícits i inapropiats, i un 24,9% ha rebut comentaris ofensius o incòmodes sobre el seu cos o la seva vida a xarxes socials. En paral·lel a aquestes dades, l’Estudi sobre la Cibercriminalitat 2019 del Ministeri de l’Interior espanyol assenyala que des del 2016 el nombre de delictes sexuals en línia ha augmentat un 34%.

A escala catalana, les primeres dades específiques van ser fruit de l’informe “Les ciberviolències masclistes” de 2018-2019, elaborat per Donestech i el grup de recerca de la Universitat de Barcelona (UB) Antígona. “Vam dissenyar l’enquesta en un mes a partir dels testimonis i les experiències que ens havien compartit tantes i tantes dones a les quals havíem fet tallers de formació per millorar la seva autodefensa i seguretat en línia”, afirma Vergés.

L’Associació per al Progrés i les Comunicacions (APC) va establir el 2014 tres perfils principals de les víctimes d’aquests atacs: dones amb una relació íntima de violència; professionals amb perfil públic que participen en espais de comunicació com a periodistes, investigadores i/o artistes, i supervivents de violència física o sexual. Algunes tendències que evidencia l’APC són que les dones joves d’entre 18 i 30 anys són les més vulnerables i que el 40% de les agressions són comeses per persones conegudes per elles.


Escalabilitat i anonimat

L’informe de Donestech destaca que, en primer lloc, s’ha de posar el focus en l’escalabilitat d’aquestes violències. Un simple tuit pot convertir-se en poques hores en una tempesta digital perfecta, ja que pot arribar a milers de persones a una velocitat vertiginosa. A tot això s’hi suma la temporalitat. Estem connectades a les xarxes les 24 hores del dia i els 7 dies de la setmana. Per tant, aquest assetjament es pot convertir en una cosa permanent. I un agreujant afegit és l’anonimat, per la qual cosa els agressors o assetjadors s’amaguen i actuen impunement i la seva identificació resulta a vegades molt difícil. “Molts cops depèn de la voluntat de les grans plataformes socials com Facebook, Twitter o Instagram”, afegeix Vergés. A més, hem de tenir en compte que Google no oblida o, en el millor dels casos, li costa oblidar. Tot i que des del 2014 està reconegut el dret a l’oblit, fer eliminar als cercadors continguts que atemptin contra les dones és una tasca llarga i costosa.

I com afecten socialment aquestes violències a les dones que les pateixen? L’informe de Donestech posa de manifest que de les 262 persones enquestades, el 70% ha rebut més d’una violència en línia. Els tipus de violències amb més prevalença són les relacionades amb insults o expressions discriminatòries (54,6%), les que contemplen manipulacions de dades privades (32,4%), les amenaces per canals digitals (30,9%), l’assetjament cap a elles o el seu entorn (27,9%), el seguiment i la vigilància dels seus moviments (25,6%) i, per últim, el gaslighting, és a dir, informació falsejada per confondre i fer mal (25,6%). És important destacar que si les sumem totes, el 30,12% d’aquestes violències tenen un caràcter sexual, amb la difusió d’imatges de les dones sense consentiment. “És cert que les dades d’aquesta enquesta no són una mostra gaire representativa, però tampoc no en teníem cap precedent. Pensem que és bastant significativa per començar a explorar què pot estar passant en l’àmbit digital i pressionar perquè els poders públics en facin una que doni més autoritat a l’hora de defensar aquests tipus de qüestions”, explica Vergés.

“No sempre s’identifiquen com a violències, ni per part de les mateixes dones”, alerta la jurista Laia Serra

L’advocada Laia Serra destaca, a més, la interseccionalitat d’aquestes violències. “Les dones experimentem formes múltiples de violències que s’interrelacionen entre si i ens afecten de diferent manera en cada cas”. El Conveni d’Istanbul de 2014 ja alerta que s’han de fer una avaluació periòdica i estudis amb enquestes per treure estadístiques concretes de totes les formes de violència, però això encara no s’ha sistematitzat. El que passa, afirma Serra, és que moltes d’aquestes anàlisis oficials no tenen en compte la perspectiva de gènere i les formes múltiples i entrecreuades de discriminació. Les dones joves, les dones racialitzades, les dones lesbianes, les dones bisexuals, les persones trans, les persones no binàries, les dones amb diversitat funcional o les dones d’altres col·lectius minoritzats poden córrer més risc i patir formes particularment greus de violències en línia que cal tenir en compte.

“Alguns d’aquests col·lectius més vulnerables fan servir internet de manera molt específica per accedir a la informació, construir comunitats o promoure els seus drets; per tant, experimenten més risc”, apunta Vergés. “Gorda”, “lletja”, “puta”, “guarra”, “tant de bo et violin”. Són alguns dels insults més habituals a Twitter pel fet de ser dona. I els impactes que tenen en les dones pot passar per l’ansietat, l’estrès, l’autocensura o la por a patir un atac contra la seva integritat física. “És molt important treballar a partir dels impactes. No només identificar violències i agressors, sinó mirar quins efectes estan tenint aquestes violències. Perquè, a més, les violències digitals, com que sembla que no són físiques, pensem que tenen menys impactes”, destaca Vergés.

Els impactes poden ser molt intensos perquè internet roman obert les 24 hores del dia i els 7 dies de la setmana

Poden tenir impactes molt més intensos i amb més durada en el temps perquè internet és global i roman obert les 24 hores del dia durant els 7 dies de la setmana. L’informe de Donestech destaca que un 80% de les enquestades ha tingut impactes psicològics. A més, els impactes públics s’han de tenir molt en compte. “No només ens diuen ‘a la mitjanit, a casa’, com a la Ventafocs, sinó que ens estan dient ‘no vagis a Twitter perquè serem agressius amb tu, si hi ets’”, diu Vergés. Al contrari del que podríem pensar, també se’n deriven conseqüències físiques, perquè aquests atacs provoquen nàusees, marejos o mals de caps a les dones que els pateixen. I això repercuteix en les esferes laboral, educativa i/o econòmica. Per últim, n’hi ha de molt importants: els relacionals. “Et violenten per aïllar-te; et tanquen; et fan separar de les amigues, de la família, del teu món i de la teva feina. Això també ho fan online. Si per exemple has de sortir d’un grup de WhatsApp, això fa que tinguis menys contacte amb aquell grup d’amigues”, afirma Vergés.


Una legislació a remolc

L’informe de Calala Fondo de Mujeres de 2018 ens alerta de la desprotecció de les dones davant les violències masclistes en línia. L’ordenament jurídic no inclou totes les formes. Per una banda, el Codi Civil parla de la protecció del dret a l’honor, mentre que el Codi Penal preveu alguns delictes tecnològics, però no incorpora les violències 2.0 i només concep com a violències masclistes les que estan relacionades amb l’àmbit de la parella heterosexual.

“No només ens diuen ‘a la mitjanit a casa’, com a la Ventafocs; també ens diuen ‘no vagis a Twitter‘”, ens alerta Núria Vergés

L’advocada penalista Carla Vall afirma que “la nostra legislació, tant la catalana com l’espanyola, recull alguns tipus de violències que es donen en l’entorn digital, però sempre va un pas enrere del que passa en l’àmbit social”. Vall afegeix que generalment cada cop que hi ha un desenvolupament nou en l’àmbit tecnològic, la legislació hi va a remolc. Malgrat tot i gràcies a la jurisprudència, s’estan aconseguint interpretacions extensives, de manera que es puguin fer servir en un marc més tecnològic els tipus delictius que ja existien. Un exemple significatiu va ser que, tot i el buit legal respecte a les violències masclistes en línia, es va arribar a condemnar un home que va obligar una dona a fer que ella mateixa es penetrés entenent-ho com una situació de coacció a distància. “Això ens fa veure que els tribunals es troben en situacions noves en l’àmbit social i que encara no tenen una legislació pròpia”, afirma Vall.

Una de les mancances més significatives és, en primer lloc, l’absència de confidencialitat. El nostre sistema legal i jurídic no permet la denúncia anònima. Moltes dones experimenten por de les conseqüències de denunciar. Cal remarcar que, en la majoria dels casos que es denuncien, les diferents formes de violències masclistes s’agreugen. En segon lloc, ens topem amb l’anonimat de l’agressor o agressors, que impedeix demostrar l’autoria del delicte. Les dones experimenten que moltes vegades les seves denúncies es queden en paper mullat, a vegades perquè és impossible identificar l’autor o perquè es tracta d’atacs en grup.

L’informe de Calala Fondo de Mujeres de 2018 alerta de la desprotecció jurídica de les dones davant les violències masclistes en línia

L’absència de denúncia, en altres casos, és per manca d’informació. Ni els seus cercles ni els agents jurídics que atenen les seves denúncies les identifiquen com a ciberviolències o com a formes de violència masclista i, per tant, constitutives de delicte. Això, emfatitza Vergés, afavoreix una revictimització, perquè són les mateixes dones que pateixen les violències les responsables de custodiar les seves pròpies proves i utilitzar-les com a proves en un judici.

Per a Serra, un dels principals reptes en aquest sentit serien les indemnitzacions quan hi ha condemna, ja que no hi ha un criteri. S’estan donant sentències amb indemnitzacions de zero euros i això “no afavoreix la reparació d’aquestes dones que pateixen la violència”. També resulta significatiu que l’enquesta elaborada per Donestech recull que el 88% de les dones víctimes de ciberviolències masclistes no van denunciar. I van decidir no fer-ho pels obstacles amb què es van trobar.

IL·LUSTRACIÓ |Amaia Moran

 

Des de l’entitat afirmen que cal més formació sobre com funcionen les tecnologies, sobre com podem protegir-nos i sobre com funcionen aquestes ciberviolències per poder-les identificar bé, així com més recursos institucionals. També és necessària una millora dels instruments jurídics i públics perquè són lents i deficitaris i moltes vegades juguen a la revictimització. “Per exemple, si una dona guarda una captura de pantalla d’alguna violència que ha patit, pot passar que això no s’accepti com a prova perquè han d’estar certificades i hi ha molt desconeixement en aquest àmbit”, afirma Vergés.


Identificar els agressors

Qui són els agressors i perpetradors d’aquestes violències masclistes en línia? Com hem apuntat anteriorment, les violències masclistes –també les que són en línia– es caracteritzen per ser exercides majoritàriament per homes. A més, gran part dels agressors resulten ser coneguts de les víctimes, sovint les seves parelles o exparelles o amics. “Això fa que aquestes violències agafin una mena de perversitat molt gran, perquè qui t’ha estimat o t’hauria d’haver estimat, t’acaba atacant i agredint”, afirma Vergés.

L’Estudi sobre la Cibercriminalitat 2019 estableix que el perfil dels agressors són homes d’entre 26 i 40 anys. I en relació amb les respostes d’aquests atacants a les xarxes socials, trobem nous mites, com el de les denúncies falses per violència de gènere o la síndrome d’alienació parental, juntament amb els vells discursos sobre violència masclista.

L’assetjament en línia fa que algunes dones recorrin a l’ús de pseudònims i altres desactivin o eliminin els seus comptes

Un exemple de les violències que exerceixen aquests agressors a l’esfera virtual no són només els discursos clarament masclistes i de condescendència i trivialització de l’opressió, sinó també una sèrie d’agressions virtuals més o menys organitzades, com missatges desqualificadors i reaccionaris i amenaces d’agressions físiques i sexuals cap a dones feministes que tenen una important activitat política a la xarxa. Destaquen casos a escala internacional com l’assetjament que va patir Anita Sarkeesian als Estats Units arran del seu projecte “Feminist Frequency” o, en el context de l’Estat espanyol, les amenaces i l’assetjament a periodistes i activistes feministes que col·laboren a la revista Pikara Magazine: Irantzu Varela, Brigitte Vasallo, Cristina Fallarás o Silvia Agüero. Tot plegat ha obert un debat sobre com afrontar els ciberatacs i com desenvolupar noves estratègies des dels feminismes.


De Forocoches als ‘machitrols’

El Comitè de la Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW), en la seva recomanació de 2017, destaca els delictes comesos contra les defensores dels drets humans, les polítiques, les activistes o les periodistes, que constitueixen també formes de violència per raons de gènere a causa de factors culturals, ideològics i polítics. Aquestes violències provoquen i persegueixen l’autocensura. Algunes recorren a l’ús de pseudònims, mentre que altres adopten perfils de baix nivell en línia, una mesura que pot tenir un impacte perjudicial per a les seves vides professionals i la seva reputació. D’altres decideixen suspendre, desactivar o eliminar permanentment els seus comptes en línia o deixar la professió per complet.

La historiadora Mary Beard explica que el patriarcat ha desplegat estratègies per silenciar la veu de les dones dissidents

La historiadora i divulgadora Mary Beard diu que el “silenciament actiu” és un concepte que s’utilitza per definir les estratègies que, des del patriarcat, s’han desplegat al llarg de la història per fer callar les veus dissidents de les dones i de les persones subalternes com a mecanisme de reproducció de poder. Així ho recull l’informe de 2020 “Las violencias machistas contra activistas”, dels grups de recerca Hybridas i Komons, impulsat per Calala Fondo de Mujeres. Hybrydas és un grup de treball enfocat al desenvolupament de projectes que promoguin l’apoderament per a la participació política i cívica amb enfocament de gènere tant en l’esfera analògica com digital. Komons són mediadores tecnològiques que apliquen els mètodes digitals i participatius per impulsar la intel·ligència col·lectiva i el canvi social.

IL·LUSTRACIÓ |Amaia Moran

A través del monitoratge de dades i entrevistes a activistes, comunicadores, defensores de drets humans, gamers, ciberfeministes, autores i investigadores han arribat a conclusions prou significatives: el 82,61% de les participants a l’estudi s’han vist afectades per violències digitals. Concretament, un 65,21% a Twitter, un 73,37% a Facebook, un 30,4% a Instagram i un 65,75% a través de canals de missatgeria instantània.

I com actuen aquests agressors? Forocoches és un dels cinquanta webs més visitats de l’Estat espanyol i el fòrum de parla castellana més nombrós (310.000 comptes actius i amb el 90% d’usuaris homes). Es tracta d’un espai altament masculinitzat i un lloc de privilegi de poder i capacitat tecnològica. La fotografia i les dades personals de la víctima de la violació múltiple dels Sanfermines (el cas de La Manada) es van publicar en aquest fòrum. El llenguatge utilitzat per la majoria dels usuaris és marcadament violent i obertament masclista.

Forocoches és un dels fòrums d’internet on es boicoteja i s’insulta massivament les iniciatives feministes

A través d’aquestes plataformes, els assetjadors localitzen i difonen publicacions o projectes feministes a la xarxa perquè els seus usuaris acudeixin en massa amb relativa velocitat a boicotejar les iniciatives. Hi trobem expressions com “el que li fa falta és una bona polla”, “a fregar!”, “putes” o “depila’t”. Així mateix, esgrimeixen tòpics gastats sobre les feministes com a “lesbianes”, “peludes”, “bruixes” o “mal follades”. D’espais així se’n diu manosfera o xarxa informal de blogs, fòrums i llocs web de moviments que tendeixen al masclisme i que s’associen políticament amb partits de dretes. Aquests moviments inclouen els antifeministes, els cèlibes involuntaris com MGTOW (Men Going Their Own Way) o el Moviment pels Drets dels Homes (MDH), entre d’altres.

Però no només de Forocoches viuen els homes masclistes. En l’ambient digital, els agressors es justifiquen i troben aliats entre altres membres amb la seva mateixa ideologia que exerceixen aquest tipus de violències amb massa impunitat, especialment en línia. Des del feminisme s’han generat categories per respondre a aquests nous tipus d’atacs i d’atacants: serien comunament coneguts com a trols masclistesmachitrols machirulos. Els trols masclistes o machitrols són usuaris amb pensaments i actituds masclistes que habiten la xarxa i que de manera intencional es presenten per assetjar altres persones, principalment dones o feministes. Són usuaris que fan ús de la tecnologia i les xarxes socials per contactar, amenaçar i/o espantar, i el seu comportament no és un incident aïllat, sinó que és recurrent.

 

Des de Donestech expliquen que queda encara molt camí per recórrer per conèixer l’abast de les violències masclistes en línia. Podem fer moltes coses de manera preventiva, com per exemple practicar les cures entre nosaltres, demanar ajuda, documentar bé el que ens passa, fer servir màscares, no posar la nostra foto real, etc. “Ara bé, aquestes mesures no s’han de fer servir mai per culpabilitzar les dones, perquè si no hi hagués agressors, no ens hauríem de cuidar d’aquesta manera. Cadascuna ha de fer la seva pròpia anàlisi de riscos”, afirma Vergés.

I més enllà d’això, destaca que hem de començar a pensar en l’horitzó que volem. “Cap a on hem d’anar?, quin desenvolupament tecnosocial imaginem en clau feminista?, què ens faria estar a gust i felices?, què necessitem perquè el món sigui més igualitari i que ens alliberi més a totes?”. I ja hi estan donant resposta teòriques, escriptores i tecnòlogues feministes com Mary Shelley, Ada Lovelace, Elia Barceló o Adeanna Cooke, que apunten moltes idees: muntar webs sobre aquests temes, incloure més discursos i narratives feministes a internet i enxarxar-nos entre nosaltres i altres aliades i moviments. “Perquè, com diu el ciberfeminisme, quan et volen deprimida, amargada i desgraciada, riure i ser felices online i juntes també és una estratègia per construir utopies feministes per construir el futur que volem també online”, conclou Vergés.


Les estratègies feministes en xarxa: d’#ElVioladorEresTú al #Cuéntalo

Textos, imatges, etiquetes a Twitter, escarnis als murs dels agressors i vídeos serien els formats de resposta digital feminista. Cal destacar la campanya internacional #AlertaMachitroll realitzada per la Fundació Karisma a Colòmbia. Consisteix a identificar els machitrols per evidenciar l’auge dels assetjadors a internet. Recentment, l’organització europea per la llibertat d’expressió Index on Censorship li va donar un premi.

I encara que les feministes portaven temps connectades, una de les fites del ciberactivisme va arribar el 2015 des de l’Argentina amb el hashtag #NiUnaMenos, sota el qual es van organitzar les majors manifestacions contra els feminicidis de la història del país. Aquella etiqueta, a la qual s’uniria després #VivasNosQueremos, va traspassar fronteres i es va convertir en un crit massiu contra la violència masclista. Més recentment, la campanya #ElVioladorEresTú, el vídeo del grup feminista xilè Las Tesis que es va tornar viral el 25 de novembre de 2019, que va crear una performance i un himne que va fer la volta al món amb frases com “i la culpa no era meva ni on estava ni com vestia”.

L’Associació per al Progrés i les Comunicacions, entitats i activistes van definir l’any 2016 una llista de quinze principis per imaginar un internet feminista

L’agost de 2016, l’Associació per al Progrés i les Comunicacions (APC) va definir juntament amb diverses activistes feministes, col·lectius LGBTQI+ i defensores de drets digitals i humans una llista de quinze principis per imaginar una internet feminista. I aquella marea digital imparable va arribar a l’Estat espanyol i va irrompre amb la vaga feminista del 8 de març de 2018. Després, van venir etiquetes com #YoSíTeCreo, #NoesNo i #SomosManada, en suport a la víctima del cas de La Manada de Pamplona. L’etiqueta #Cuéntalo, equiparable al #MeToo que va revolucionar la xarxa als Estats Units, va arribar a aconseguir els 3,5 milions de mencions a Twitter.

Si donem un cop d’ull a l’evolució del terme feminisme a Google, des del 2004 les cerques han anat pujant, però han crescut especialment en els últims anys, per arribar al seu punt màxim el mes de març de 2018. Abans havien destacat alguns projectes com Memes Feministes, que van possibilitar l’ús d’eines digitals per millorar les estratègies de resistència i transformació.

És interessant veure com entre aquestes estratègies hi ha la reapropiació de l’insult. De la mateixa manera que va fer la teoria queer amb la reivindicació del concepte pejoratiu queer (que en anglès significa ‘desviat’, ‘raret’ o ‘marica’), moltes feministes opten per resignificar les etiquetes amb les quals són desqualificades. D’aquesta manera, donen la volta a insults com feminaziradical bollera desactivant el seu poder ofensiu i lluint-los amb orgull.

També han aflorat estratègies creatives en resposta a l’humor sexista que circula per les xarxes. Els mems, combinació d’imatges fàcilment reconeixibles per a l’imaginari col·lectiu amb frases generalment humorístiques, tenen aquesta funció. És el cas del projecte “El caçador caçat” d’Alicia Murillo, qui, amb la càmera del seu telèfon mòbil, va començar a gravar vídeos en els quals interpel·lava els “piropejadors” de carrer i posteriorment publicava les imatges a YouTube.

Article publicat al número 512 publicación número 512 de la Directa