Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Periodistes a Mèxic, una professió d'alt risc

El periodisme independent mexicà, liderat en gran part per dones, ha transformat la narrativa del conflicte intern que viu el país des de l’any 2006 amb l’inici de la guerra contra el 'narco'

Patricia Mayorga (esquerra), periodista exiliada per les amenaces de mort, i Daniela Pastrana, coordinadora de Red de Periodistas de a Pie / Pau González

Des de l’inici de l’any 2000, almenys 131 periodistes han estat assassinades a Mèxic i 23 més es troben desaparegudes. Així ho ha documentat l’organització britànica Article 19, dedicada a la promoció i a la defensa de la llibertat d’expressió i d’informació. El punt d’inflexió va ser l’any 2006, quan el govern de l’aleshores president Felipe Calderón va iniciar la coneguda com a guerra contra el narco, que va desencadenar una onada de violència al país on, des de llavors, més de mig milió de persones han estat assassinades.

A la classificació mundial de la llibertat de premsa que elabora anualment Reporters Sense Fronteres (RSF), Mèxic ocupa la posició 147 dels 180 països examinats, i la impunitat de les agressions al gremi és del 99,2%. Segons l’organització, “si les periodistes cobreixen temes relacionats amb la corrupció de les autoritats (especialment de governs locals) o amb el crim organitzat, pateixen agressions i poden ser assassinades a sang freda”.

Es tracta d’un risc que s’agreuja en el cas de les dones. Durant el sexenni a la presidència d’Enrique Peña Nieto, les agressions a dones periodistes van augmentar un 341%. Daniela Pastrana, editora general del portal periodístic independent Pie de Página i coordinadora d’investigacions de Red de Periodistas de a Pie, una organització de dones periodistes que defensa la professió i els drets humans, explica: “En les agressions hi ha una diferència brutal. En el cas dels homes, els amenacen i els maten. Però en el cas de les dones, primer t’amenacen amb la família i després utilitzen la violència sexual”.


Fer front a la por i al silenci

Pastrana també assenyala com les amenaces al sector han anat canviant des de l’any 2006: “Primer va començar a haver-hi atacs a mitjans, sobretot al nord del país, tot i que també al sud, amb incendis o amb granades. Després van començar els atacs als bloguers. I en els últims anys ha fet un gir: han augmentat les demandes contra periodistes. L’únic que ha estat constant han estat els assassinats”.

Una de les periodistes amenaçades viu a Barcelona en el marc del programa d’acollida temporal de la Taula per Mèxic i l’Ajuntament

Aquesta dinàmica, per a la periodista i professora investigadora de la Universitat Autònoma de Mèxic (UAM) Guiomar Rovira, mostra clarament la manca de llibertat d’expressió al país. “El que veiem avui a Mèxic és una feina audaç de periodistes denunciant fets –documentats i fins i tot provats– que no té cap conseqüència. La llibertat d’expressió ha de ser també una llibertat política àmplia, i succeeix el contrari: hi ha un silenciament d’aquestes veus crítiques, molestes”, sentencia la investigadora. “Hi ha zones de silenci, territoris sencers del país d’on no tenim informació, d’on no se sap res i on les periodistes han de callar per aquesta llei de ‘plata o plom’”, cobres o et maten. I continua: “El periodisme en província, local, l’exerceixen periodistes precaritzades que cobreixen la font policíaca i del narco, que no tenen cap protecció i es veuen sotmeses als interessos de tota mena de grups. És una situació d’extrema debilitat. Una periodista a Mèxic no viu, sobreviu. No hi ha condicions, no hi ha garanties”.

Moltes s’han vist obligades a exiliar-se. Patricia Mayorga, corresponsal d’un setmanari d’anàlisi política amenaçada per l’exercici de la seva feina, va haver de marxar de Chihuahua –la regió de la qual és originaria i on treballava quan va rebre les amenaces. El 23 de març de 2017, les amenaces es van complir per a una companya de feina, Miroslava Breach. Vuit trets van posar fi a la seva vida quan es dirigia a portar el seu fill a l’escola. Actualment, Mayorga es troba a Barcelona en el programa d’acollida temporal de periodistes de la Taula per Mèxic i l’Ajuntament de Barcelona, ja que la seva vida segueix en risc.

La professora de la UAM Guiomar Rovira explica que es viu “un renaixement brutal de periodisme d’altíssima qualitat”

Davant d’això, Mayorga creu que “l’aposta que hem de fer no passa només pel periodisme independent sinó pel col·laboratiu. Hi ha periodistes assassinades, desplaçades, amenaçades i desaparegudes. El missatge dels perpetradors o dels agressors és que hem de callar i l’efecte que s’ha produït ha estat el contrari; sobretot en estats on hi ha hagut execucions o assassinats. Hi han sorgit xarxes de periodistes que aposten per la capacitació, per la professionalització de la feina i, en els últims anys, per mitjans independents”.

Rovira explica que Mèxic ha viscut “un renaixement brutal de periodisme independent d’altíssima qualitat que narra històries de vida en temps de mort. Un periodisme resilient que genera comunitat i espais per entendre la bogeria a què està sotmès el país”. Un exemple d’això és Red de Periodistas de a Pie, xarxa que aglutina onze mitjans independents. Daniela Pastrana, que n’és la fundadora, explica que “la feina col·lectiva de la Red ha tingut un paper fonamental per trencar la por en moltes zones, perquè hem demostrat que es pot anar als llocs, tornar-ne i publicar”.


Canvi de la narrativa del conflicte

Malgrat tot, Mayorga explica que el nombre de dones dins la professió ha augmentat molt en els últims anys. Apunta que elles són les que han aportat una nova perspectiva al conflicte: “A Mèxic, és comú que a les dones els adjudiquin temes de salut, educació o religió als mitjans. Jo crec que aquesta visió ens va donar una altra mirada quan va arribar aquesta guerra. Vam veure primer les víctimes”.

Daniela Pastrana, de la xarxa Periodistas de a Pie, manifesta que “tenim moltes més eines per defensar-nos que l’any 2006”

Respecte a la diferència en les cobertures, Pastrana reflexiona: “Els homes tenen el costum d’entrar en dinàmiques d’acció; si no passa res, no entenen quina és la notícia. Les dones estem molt més interessades a entendre els processos, les conseqüències i no només les causes”. Aquest canvi que han aportat les reporteres al periodisme mexicà respon al context de violència en el qual exerceixen. “Elles canvien el discurs i comencen a construir i explicar quines són les conseqüències del dolor. En comptes d’explicar únicament la catàstrofe, expliquen com el país és capaç de generar processos col·lectius de resistència, de narrar no només el fet violent sinó tot el que hi ha darrere. I això és un periodisme polític amb una narrativa que mostra molt més que la mort: mostra processos d’organització, de cures i d’afectes”, assenyala Rovira.


Resistir en un entorn hostil

D’aquesta manera, en els últims anys a Mèxic s’ha estat gestant un periodisme crític que cada vegada és més fort, més visible i més organitzat, tot i que encara compta amb poc espai. La fundadora de Periodistas de a Pie assenyala que avui dia “tenim moltes més eines per defensar-nos de les que teníem l’any 2006. Una prova d’això és l’aliança de mitjans de la xarxa, on compartim informació, alertes i brindem acompanyament tècnic. Ja no només informem de com fer investigacions sinó de com aconseguir recursos i de com treballar audiències”, declara.

Un dels aprenentatges: l’associació i la solidaritat són fonamentals per fer front a la violència

És un dels aprenentatges d’aquest període de la història del periodisme mexicà: l’associació i la solidaritat són fonamentals per fer front a la violència. Com Periodistas de a Pie, la creació d’organitzacions periodístiques s’ha incrementat amb el propòsit de formar, alertar, defensar i promocionar les periodistes en condicions de risc. En això coincideixen Mayorga i Rovira, que asseguren que hi ha mitjans que estan perdent la por i que hi ha una presa de consciència global del periodista com a actor polític que pot fer possible la transformació.

Si l’acció de la violència contra els mitjans i les professionals ha estat greu i persistent, l’acció dels col·lectius periodístics, especialment els impulsats per dones, ha estat activa, valenta i no s’ha deixat silenciar.

Article publicat al número 494 publicación número 494 de la Directa