Quan la Directa va fer públic el primer cas d’infiltració policial als moviments socials dels Països Catalans el juny de 2022, el ministre de l’Interior del Govern espanyol, Fernando Grande-Marlaska, als passadissos del Congrés, va rebutjar parlar-ne, titllant la investigació periodística d’“especulacions” sense “cap evidència”. Dos mesos més tard, en resposta a la demanda contenciosa administrativa d’Òmnium Cultural, Interior i el Cos Nacional de Policia (CNP) van redactar un informe amb el qual justificaven la infiltració dels agents per a la “captació d’informació d’interès per a l’ordre i la seguretat pública”. Per primera vegada, el Govern reconeixia l’existència d’agents amb identitat falsa als moviments socials, però la porta que s’havia obert aviat es va tancar a pany
i forrellat, tot i que aquest mitjà en va destapar en els mesos següents tres casos més i El Salto i elDiario.es, cinc més.
Des del juny de 2022, diversos grups parlamentaris han presentat un total de 200 preguntes al Congrés dels Diputats que no han trobat resposta. Davant la bateria d’interrogants, el Ministeri de l’Interior s’ha cenyit a reproduir textos estàndards en què subratlla que el CNP actua amb “total respecte a la Constitució i a l’ordenament jurídic”; que no es tracta d’agents encoberts –sota preceptiva autorització judicial–, sinó “d’agents d’intel·ligència”, supeditats a la Comissaria General d’Informació, i que són operacions declarades “secretes”. Així mateix, la Directa tampoc ha rebut mai cap explicació oficial a les diferents sol·licituds cursades. El 17 de desembre de 2024, després de rebre una llista d’onze preguntes, Interior, en un breu correu electrònic, es va limitar a defensar el sotmetiment de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat a l’ordenament jurídic.
Una infiltrada parla més del compte
Tant el primer infiltrat descobert per aquest mitjà –que usava el nom fictici de Marc Hernàndez Pons– com la resta –que es feien dir Daniel Hernàndez Pons, Ramon Martínez Hernàndez i Maria Perelló Amengual– han estat infiltrats durant més de dos anys en diversos moviments socials. Ho feien atenent ordres de la Comissaria General d’Informació, el servei d’intel·ligència del Cos Nacional de Policia. Les seves instal·lacions es troben en un enorme complex policial al barri madrileny de Canillas i té la funció de captar informació “per a l’ordre i la seguretat pública”, principalment per combatre el “terrorisme”. L’estructura, l’organització i les actuacions d’aquest servei estan declarades secretes.
Malgrat tractar-se d’operacions d’alta seguretat, els talps policials van cometre greus errors que van ser claus per descobrir-los. Un d’ells, Daniel Hernàndez, va estar facilitant la seva geolocalització en temps real perquè havia vinculat el telèfon mòbil a un compte de correu d’un col·lectiu social, una badada que va evidenciar que mentia: quan als espais on militava deia que era a Palma amb la seva família, en realitat es trobava a Madrid. Però, sens dubte, l’espifiada més rellevant la va cometre quan va regalar un llapis de memòria personal a un activista de Sant Andreu de Palomar. Aquest mitjà va poder recuperar unes fotografies del dispositiu que ell pensava que havia esborrat per sempre: a les imatges apareix d’uniforme i de paisà a l’Escola de Policia d’Àvila, en companyia d’altres agents. I un error tecnològic més: els telèfons mòbils dels quatre policies infiltrats descoberts durant els darrers anys als Països Catalans començaven amb la mateixa numeració, fet que obria la sospita que haguessin estat adquirits conjuntament.
Un fet també inexplicable és que Ramon Martínez, l’infiltrat a València, va posar com a imatge del seu perfil de WhatsApp una fotografia presa des de la finestra del mateix apartament on Marc Hernàndez –el primer agent descobert a Barcelona– va allotjar militants del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans sota el pretext que era un pis del seu tiet, quan en realitat era un apartament anunciat a la plataforma Airbnb.
La selecció dels perfils, segons va confessar Maria Perelló, està marcada per les possibilitats de mimetisme: han d’“estar a gust” i “no desentonar” als espais on s’impliquen
Però l’actitud més inimaginable de totes és que, un cop descoberta, la policia infiltrada a Girona amb el nom de Maria Perelló facilitaria informació sobre aquesta mena d’operacions a Òscar Campos, amb qui havia mantingut una relació durant els tres anys de missió. I que la Directa ho podria enregistrar. Ara una part d’aquesta conversa s’ha fet pública en el reportatge “Infiltrats” emès al programa 30 minuts de 3Cat el 12 de gener, una producció de la televisió pública catalana amb la col·laboració de la Directa i Polar Star Films. A l’inici de la trucada telefònica, l’activista gironí li comunica que l’han descobert i que coneix la seva identitat real, però la infiltrada, en comptes de penjar el telèfon i desactivar-lo –com havien fet la resta d’agents enxampats i és habitual que passi en el moment de les “extraccions” dels talps, com s’anomena l’avortament de les operacions en l’argot policíac–, hi va mantenir una llarga conversa.
La infiltrada va confirmar aleshores que els quatre policies descoberts eren de la mateixa promoció de l’Escola de Policia d’Àvila i que operaven com a agents de la Comissaria General d’Informació: “Quan vaig jurar [graduar-se], a sa gent que érem del meu perfil, se’ns varen posar en contacte”, detalla en l’enregistrament. La selecció dels perfils, segons l’agent, té a veure amb les possibilitats de mimetisme: han d’estar “a gust” i “no desentonar” als entorns on s’impliquen. El fet que els quatre perfils parlessin català (tres són de les Illes i un dels afores de l’àrea metropolitana de Barcelona) i la majoria estudiessin a Catalunya abans d’ingressar a l’acadèmia hi va contribuir.
En aquesta línia, la portaveu del sindicat policial Jupol, Laura García, subratlla a l’esmentat reportatge del 30 minuts que, a més de les característiques físiques, a l’hora de triar el perfil per a una infiltració es tenen en compte la “personalitat” i la “resistència psicològica”. D’acord amb aquests criteris, la Comissaria General d’Informació pot decidir buscar una tipologia concreta entre policies que encara no tenen adscripció a les àrees policials d’intel·ligència i informació. La infiltrada a Girona, en la videotrucada en què es va delatar, confessava que tots els agents del seu curs han estat descoberts, però que “hi ha infiltrats a tota Espanya”. I encara especificava algunes poblacions: “Salamanca, Màlaga, Granada…”. Aquesta tècnica d’espionatge, assegurava qui es feia dir Maria Perelló, no es restringeix només a l’independentisme.
La punta d’un iceberg
Els talps policials, però, no estan sols. En una operació d’aquesta mena, hi ha tot un equip a l’ombra i un policia de contacte directe que en fa una supervisió personalitzada. Durant la conversa, la policia deixava entreveure el grau de control a què estaven sotmesos: “Pensa que jo tenia tot el mòbil controlat”, explicava. Si bé no es tenen detalls d’aquest seguiment per part dels seus superiors en els casos de l’Estat espanyol, sí que es va evidenciar en el cas d’espionatge Spycops Scandal del Regne Unit, on es va constatar que més d’un centenar de policies van espiar més d’un miler de grups polítics d’esquerres. Gràcies a un procediment judicial, l’activista Kate Wilson va poder accedir a més de 4.000 pàgines del seu expedient, on va quedar registrat un volum ingent i constant de comunicacions, amb tota mena de detalls, entre el policia Mark Kennedy, amb qui havia mantingut una relació sexoafectiva, i el seu supervisor.
Més enllà del cost que representen les retribucions dels agents sobre terreny i de l’equip de l’operació, hi ha altres despeses, com la formació de l’agent i la construcció de la identitat suposada –amb l’expedició d’un DNI, un carnet de conduir i una targeta sanitària falsos–, el lloguer d’un o més d’un habitatge, els dispositius informàtics o els viatges. El Ministeri de l’Interior no ha volgut aportar cap xifra ni tampoc indicar si una part d’aquestes despeses deriva de fons reservats, la partida dels pressupostos que es destina a la defensa i la seguretat de l’Estat. Tanmateix, aquest mitjà ha pogut confirmar que el Cos Nacional de Policia va gastar 3,3 milions d’euros de fons reservats el 2019, 2,3 el 2020 i 2,5 el 2021, els primers anys en què van actuar les infiltracions destapades.
Eugenio Pereiro Blanco era cap de la Comissaria General d’Informació (CGI) entre el 2018 i el novembre de 2024, quan es va jubilar. Per tant, n’era el principal responsable. Abans, durant l’anomenada Transició i en els inicis de l’etapa democràtica, l’havien encapçalat tres icones repressives del franquisme, totes elles acusades de tortures: Roberto Conesa (1975-1979), Manuel Ballesteros (1979-1981) i Jesús Martínez (1982-1994).
El maig de 2021, mentre els quatre agents de la 33a promoció de l’Escola de Policia d’Àvila simulaven ser activistes a través d’identitats falses als Països Catalans, el mateix Pereiro Blanco assegurava a la comissió d’investigació del cas Kitchen al Congrés dels Diputats que les figures amb què treballaven eren les del “testimoni protegit” i “l’agent encobert” –previstes legalment sota control judicial. Però no va dir res de la figura d’“agent d’intel·ligència”, que després s’ha acabat reconeixent i que no compta amb cap mena de supervisió judicial.
En el transcurs de les operacions, Pereiro tenia com a superior el comissari José Ángel González, director adjunt operatiu (DAO) del CNP des de 2018. En aquells anys, la comissària valenciana Gemma Barroso ocupava el càrrec de cap d’operacions de la CGI. Tot i el caràcter secret de la seva estructura, se sap que Informació es divideix en diverses unitats centrals i brigades provincials. Dins de les primeres es troben la Unitat Central d’Intel·ligència, la Unitat Central Operativa Antiterrorista, la Unitat de Suport Operatiu, la Unitat Central d’Informació Exterior i la Unitat Central d’Informació Interior, d’on molt probablement depenien les operacions d’infiltració descobertes.
Aplicar la plantilla antiterrorista
Es desconeix el paper que van jugar les Brigades Provincials d’Informació (BPI) a Catalunya i al País Valencià. En tot cas, a Catalunya, on van aterrar tres dels quatre talps descoberts, durant dues dècades hi va haver al capdavant de la BPI un vell conegut dels moviments socials, Jorge Ignacio Moreno, qui des de l’octubre passat és cap superior de la Policia a Astúries. A mitjans dels anys noranta, aquest funcionari es va integrar al Grup VI de la Brigada, temut entre diversos entorns activistes. Durant els interrogatoris s’autoanomenava “Jordi” i va ser denunciat, pel cap baix, quatre vegades per tortures i maltractaments. Posteriorment, el 2016, va ser un dels agents que va fracassar en l’intent de captar l’activista Quim Gimeno com a confident.
Precisament, l’anomenat Grup VI es va rellançar amb l’arribada de José María Aznar (PP) a la presidència del Govern espanyol, el 1996, per posar el focus en els moviments socials, que ja aleshores es van equiparar amb el terrorisme. És a partir d’aquesta mateixa comparació que el Ministeri de l’Interior i la Comissaria General d’Informació justifiquen les infiltracions policials recents. L’informe de l’estiu de 2022 no només reconeix l’existència d’infiltracions, sinó que ubica l’independentisme dins de l’“estratègia nacional” de lluita antiterrorista i afirma que el moviment es caracteritza per la “multimilitància”. Segons Benet Salellas, que per la seva condició d’advocat d’Òmnium Cultural va rebre aquest informe i que en l’actualitat representa l’activista Òscar Campos, “agents, unitats, metodologies i eines de la lluita antiterrorista acaben aplicades a l’independentisme, i, amb aquesta perspectiva, justifiquen que l’Estat entri en una lògica de dret d’excepció”.
En un informe de l’any 2022, la Comissaria General d’Informació justifica les infiltracions en l’independentisme català i les ubica en el marc de l’“estratègia nacional” contra el terrorisme
Els darrers anys, la memòria anual de la Fiscalia General de l’Estat ha incorporat l’independentisme català i “l’anarquisme insurreccional” a l’apartat de “terrorisme nacional”. I, el 2022, també va incloure en el mateix sac “l’ecologisme radical violent”. L’advocat madrileny Dani Amelang destaca que, tot i que el document no té valor judicial, “és útil per veure quina és la línia de pensament i actuació de la Fiscalia, que, al mateix temps, ordena les seves prioritats en funció de la informació que li arriba dels diversos cossos policials”.
El segell d’Informació
Les operacions en què intervé la Comissaria General d’Informació estan tallades per un mateix patró. Benet Salellas, qui va defensar les persones encausades pel tall de l’AP-7 a Salt la tardor de 2019, el defineix d’aquesta manera: “La forma d’elaborar atestats conté l’accés i la consulta a un volum de dades i de bases de dades que no podem contrastar ni visibilitzar”. Aquest penalista relata que en els informes policials apareixen identificades persones a qui no s’ha demanat el DNI pel carrer i conclou que “existeixen uns fitxers que no s’han reconegut públicament, que no estan sotmesos a cap mena de control, que funcionen per perfils ideològics i que formen part d’una pràctica de brigada politicosocial heretada”, afirma en referència a la policia política franquista.
Per a l’advocada d’Alerta Solidària Eva Pous, el secretisme afecta de ple el dret a defensa: “Si no sabem com s’han produït les proves, si no en sabem l’abast, tampoc podem capgirar les imputacions”. A banda dels casos d’infiltració policial, Pous destaca la investigació a Xavier Pellicer, militant d’Alerta i exdiputat de la CUP, en una causa a l’Audiència Nacional (AN) que es va arxivar. En el marc de la batejada com a operació Mambo, la Guàrdia Civil i la Comissaria General d’Informació del Cos Nacional de Policia van destinar recursos a intervenir telefònicament, vigilar, seguir i documentar fotogràficament reunions, mobilitzacions i desplaçaments d’activistes dels Comitès de Defensa de la República (CDR) i de l’esquerra independentista.
Des de Madrid, Daniel Amelang també ha detectat les mateixes praxis reflectides en les causes: “De vegades els atestats fan referència a temes que es van tractar en determinades reunions sense explicar quina és la font de la informació: això podria significar que hi ha un informant o que s’hi va col·locar un micròfon”. El lletrat detalla que, fa uns anys, en un judici contra un independentista gallec acusat de “terrorisme”, un agent de la Comissaria General d’Informació es va acollir a una ordre del Consell de Ministres de 1986 per evitar explicar com es va dur a terme el seguiment d’un possible membre de l’organització.
En aquell Consell de Ministres es va aprovar un acord pel qual es classificaven determinats assumptes i matèries com a “secrets” i “reservats”, entre els quals hi havia l’estructura, l’organització, els mitjans i procediments operatius específics dels serveis d’informació, així com les seves fonts i “totes les informacions o dades que puguin revelar-les”. Deu anys més tard, en un nou acord ministerial, s’especificava la classificació de “secret” per a la lluita antiterrorista i el 2014 es va ampliar a la lluita “contra la delinqüència organitzada”. Per tant, les operacions d’infiltració policial es desenvolupen a l’empara de la llei de secrets oficials, una polèmica norma d’origen franquista. El mur només es podria superar si un jutjat sol·licités desclassificar els documents de les operacions al Consell de Ministres, l’òrgan que finalment ho podria acordar.
Fiscalia: “sense cap regulació”
Fins ara ja són tres les querelles interposades arran de les operacions d’infiltració –conegudes com a cas Dani, cas Maria i cas Ramon– i una demanada contenciosa administrativa pel primer episodi d’infiltració policial descobert, el de Marc Hernàndez Pons, que està pendent de resolució al Tribunal Constitucional.
En un escrit del setembre de 2023, la Fiscalia va demanar al jutjat d’instrucció 21 de Barcelona que no admetés a tràmit la querella pel cas del policia D. H. P., infiltrat a Barcelona, en considerar que no s’hauria comès cap delicte i que va mantenir relacions sexoafectives “sense violència ni intimidació”
La Fiscalia està jugant un paper determinant per frenar o alentir l’acció judicial. En un escrit comunicat a les parts el 13 de setembre de 2023, el ministeri públic va demanar al jutjat d’instrucció 21 de Barcelona que no admetés a tràmit la querella criminal pel cas del policia espanyol D. H. P., infiltrat a Barcelona, en considerar que no s’hauria comès cap delicte. A l’escrit, considera que va haver-hi consentiment en les relacions sexoafectives, que les dones afectades van acceptar les relacions “lliurement, sense violència ni intimidació”. A més, afegeix que l’infiltrat no podia “abusar de la seva condició de policia, que les querellants desconeixien”, i que no existeix “cap indici” que el policia infiltrat establís aquestes relacions “perquè eren objectius o instruments d’investigació”.
El que sí que reconeix el ministeri fiscal és que la figura d’agent d’intel·ligència, a diferència de l’agent encobert, no està regulada en el marc normatiu espanyol. Per a Mireia Salazar, advocada del Centre de Defensa dels Drets Humans Irídia, aquest reconeixement “valida el que nosaltres sostenim: que la manca de regulació és una escletxa clara per a la vulneració dels drets fonamentals”. Per aquesta raó, juntament amb el sindicat CGT, Irídia acaba de recórrer al Tribunal Constitucional la inadmissió del cas per part l’Audiència de Barcelona.
En el cas judicialitzat a Girona, Benet Salellas denuncia un “ajornament permanent”, ja que la querella es va presentar el novembre de 2023 i el jutjat d’instrucció encara no s’hi ha pronunciat. A més, recalca que hi ha hagut un canvi de criteri de la jutge instructora: “Abans de prendre la decisió, ha demanat un informe a la Fiscalia, un tràmit que no és preceptiu ni habitual”.
Les quatre infiltracions destapades
Marc Hernàndez Pons. Arriba a Barcelona amb 28 anys. Explica que prové de Palma. Es matricula a la Facultat d’Educació de la UB després de llogar un pis al barri de la Ribera. S’infiltra a l’entitat veïnal Resistim al Gòtic i al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. En realitat és de Menorca, respon a les inicials I. J. E. G., va estudiar Criminologia a la Universitat de Girona (UdG) i és funcionari del Cos Nacional de Policia.
Daniel Hernàndez Pons. Aterra al barri de Sant Andreu de Barcelona amb 31 anys. Assegura que prové de Palma. Lloga un pis a tocar de la Meridiana. S’introdueix al CSO La Cinètika i diu que treballa instal·lant aparells d’aire condicionat. Estableix relacions sexoafectives amb activistes, moltes a través de l’aplicació OkCupid. En realitat és policia i les inicials del seu nom veritable coincideixen amb les del fictici.
Ramon Martínez Hernàndez. Apareix per primer cop a València amb 27 anys. Es matricula al Grau de Treball Social de la UV i explica que prové del districte de l’Eixample de Barcelona. S’infiltra al CSOA L’Horta i a Cuidem Benimaclet. En realitat és nascut a un municipi costaner del Baix Llobregat, respon
a les inicials R. M. F. i també és agent de la 33a promoció de l’Escola de Policia d’Àvila.
Maria Perelló Amengual. Es deixa veure per primer cop a Girona amb 27 anys. Es matricula al Grau d’Educació Social de la UdG. S’infiltra a l’independentisme i al moviment antiracista i pel dret a l’habitatge de Girona i de Salt. Consolida una relació de parella amb l’activista Òscar Campos. En realitat és policia, respon a les inicials M. I. T. i va estudiar Criminologia a la Universitat Pompeu Fabra.
