En les darreres setmanes, l’Ateneu Popular Ca la Mera ha llançat una crida per a contribuir col·lectivament al seu sosteniment. Es tracta d’un espai autogestionat que ha esdevingut un referent consolidat d’activitat cultural i de programació alternativa permanent al poble d’Ontinyent. El seu cas es pot prendre com un símbol de les dificultats que travessen un gran nombre de centres autogestionats per enfrontar les conseqüències de la COVID-19, tant pel que fa al manteniment de les seues activitats com a la manca de recursos. Llavors, sembla una ocasió pertinent per fer valdre la recent proliferació d’espais comunitaris arreu del País Valencià, sovint en contextos i realitats ben allunyades de les grans ciutats.
El creixement dels espais autogestionats es pot emmarcar en un cicle més general de naixement i consolidació de moviments socials observat als darrers anys a diferents pobles de la geografia valenciana. Es tracta d’experiències ben diverses entre elles, com per exemple el Grup Promotor Post Incendi de Carcaixent, l’Assemblea de Joves d’Atzeneta del Maestrat o l’Assemblea feminista Magranes a Xàtiva. Pareix que darrere d’aquesta emergència es troben canvis sociodemogràfics rellevants en els entorns locals. Per un costat, la proporció més gran de joves que decideixen fer la seua biografia al lloc d’origen, independentment del fet que hagen sortit o no prèviament a altres llocs a treballar i estudiar. Per altre, la consolidació del fenomen del “veïnat pendular”, amb el qual es conceptualitza la trajectòria d’aquells veïns i veïnes que, tot i no residir ja al lloc natal, mantenen vincles associatius i comunitaris amb el mateix.
És necessari deslliurar-se d’una mirada analítica sovint massa centrada en les realitats de les grans ciutats del país, especialment en la capitalitat del Cap i Casal
Siga com siga, és necessari deslliurar-se d’una mirada analítica sovint massa centrada en les realitats de les grans ciutats del país, especialment en la capitalitat del Cap i Casal. Per a fer-ho, volem centrar-nos en dues experiències que considerem una font d’aprenentatge per a les lluites per l’autogestió de centres socials i per l’impuls d’iniciatives de gestió comunitària d’espais públics. Una d’aquestes és Ca Saforaui, ubicada al “barri de les 500” de la ciutat de Gandia.
Aquest centre social funciona com un referent de treball comunitari en la zona per les seues activitats de suport veïnal i de lleure en un entorn caracteritzat per la precarietat i vulneració econòmica. S’hi organitzen activitats poc habituals en entorns autogestionats, com ara un grup de suport escolar per a xiquets i xiquetes, activitats matinals per a persones majors o el banc d’aliments que es va impulsar arran de la pandèmia de la COVID-19. Tot plegat fa que siga un lloc freqüentat i utilitzat per un veïnat molt divers culturalment. A més, aquesta orientació els permet reflexionar de forma molt interessant sobre els fràgils i delicats límits entre l’activitat assistencial i la dimensió comunitària del seu plantejament.
Una altra de les iniciatives més impactants que ha nascut en els últims anys és l’Espai Veïnal Antic Institut, al combatiu poble de Pego. Amb quatre anys de vida, l’Antic Institut s’ha convertit en un potent centre social i cultural d’un municipi que a penes aplega als 10.000 habitants. Es tracta d’un espai públic cedit per l’Ajuntament després d’una mobilització del teixit associatiu local, qui ara per ara s’encarrega de la gestió de l’equipament. Novament, és sorprenent l’heterogeneïtat d’agents que participen del mateix. L’Associació de mestresses de casa, la Junta de moros i cristians o una coral comparteixen espai amb assemblees feministes, col·lectius LGTBI o d’altres més vinculats a l’àmbit militant.
Tendim a pressuposar que les dinàmiques d’innovació social i política succeeixen en les grans ciutats, des de les quals es disseminen cap a localitats més menudes
Ben sovint tendim a pressuposar que les dinàmiques d’innovació social i política succeeixen en les grans ciutats, des de les quals es disseminen cap a localitats més menudes. En el cas que ens ocupa, aquest fet és clarament discutible. En aquest sentit, Ca la Mera, Ca Saforaui o l’Espai Veïnal Antic Institut aporten punts fonamentals per fer créixer les lluites pels comuns urbans al llarg del nostre territori. En tots ells, les dinàmiques de proximitat juguen un paper clau, en generar fórmules noves per als espais autogestionats. Les característiques dels contextos més xicotets produeixen que les experiències col·lectives generen respostes diferents per a desenvolupar-se a aquests.
Amb tot, cal posar en relleu elements concrets d’aquestes experiències, que succeeixen almenys en tres plànols diferents, sense necessitat que les iniciatives referides destaquen en tots ells. D’una banda, hi ha espais que es defineixen i caracteritzen amb identitats emergents, en aquest cas, emparentades amb el treball i l’acció comunitària en contextos vulnerats. D’una altra, generen relacions diferents amb les administracions locals, amb les quals cooperen en moments puntuals sense que això comporte abandonar la mobilització i el conflicte amb aquestes. Per últim, comporten un eixamplament de les bases socials que participen o es relacionen amb els centres socials, ja que aconsegueixen en un grau considerable traspassar els cercles més militants o identitaris que habitualment giren al voltant dels espais autogestionats. Al remat, aquests tres factors afavoreixen un impacte i vincle comunitari substantiu en els entorns locals, com es pot observar a alguns dels casos mencionats. Amb tot, dites iniciatives contribueixen a consolidar al País Valencià una tipologia emergent d’espais autogestionats, caracteritzada principalment pel seu nexe amb la comunitat que els envolta. És fonamental seguir ben de prop la seua originalitat i atreviment per continuar aprenent-ne.
