Viatgem als Estats Units convidats per la People’s Network Land & Liberation, una aliança d’organitzacions que promou una estratègia de poder popular basada en la col·lectivització de la terra, la creació de cooperatives, la producció comunitària i l’autoeducació, l’art i la cultura. Amb aquesta proposta política feta per organitzacions locals i de base, les comunitats negres, natives, migrants o de les classes treballadores blanques resisteixen l’onada reaccionària liderada per Donald Trump i construeixen alternatives a la reedició de la vella Amerikkka.
Jackson, Mississipi: autodeterminació negra per acabar amb el supremacisme blanc
A l’aeroport de Nova Orleans ens espera Sacajawea Saki Hall, de la Fannie Lou Hamer Community Land Trust (CLT), una iniciativa per l’alliberament de terres vinculada a Cooperation Jackson. De camí cap a Jackson –capital negra del Mississipi blanc i esclavista, i escenari de la violència racista retratada a Crema Mississippi (1988)– Hall explica que el CLT compra solars, cases buides i edificis, sobretot al barri de West Jackson, i així es recuperen terres estatals o privades per fer-hi habitatge, hortes o botigues de barri. El model posa el control de la terra en mans de la comunitat negra perquè pugui romandre-hi i desenvolupar-se en terrenys col·lectius.
Des del 2014, Cooperation Jackson organitza sectors oprimits de classe treballadora, particularment les comunitats negres i llatines, a partir del cooperativisme, el municipalisme i les assemblees populars
La seu de Cooperation Jackson es troba a tres hores de camí de Nova Orleans. Des del 2014, aquesta iniciativa organitza sectors oprimits de classe treballadora, particularment les comunitats negres i llatines, a partir del cooperativisme, el municipalisme i les assemblees populars. La seva seu, el Balagoon Center, compta amb biblioteca, impremta i hort comunitari, i duu el nom de Kuwasi Balagoon (1946-1986), l’anarquista de les Panteres Negres i la Black Liberation Army recordat per haver participat en l’evacuació d’Assata Shakur a Cuba. Pel seu activisme queer, dona nom al premi Black & Pink en reconeixement de les persones que conviuen amb el VIH. Tota una síntesi de l’imaginari de Cooperation Jackson.
El codirector de Cooperation Jackson, Kali Akuno, és bon amic del cooperativisme català, i un gran coneixedor de la memòria negra: des de les resistències a l’esclavitud al terror racial, passant pel Moviment dels Drets Civils. A prop de la seu de Cooperation Jackson hi ha el memorial Emmett Till, en referència al noi de 14 anys linxat i afusellat el 1955, o el Freedom Corner, que ret tribut a Martin Luther King i Medgar Evers, també assassinats pel supremacisme blanc. Allà coneixem en N. A. Freeman, de Re-build, organització nacionalista revolucionària compromesa amb la independència i el socialisme de la República de Nova Àfrica. Freeman és apassionat dels moviments d’alliberament nacional català i irlandès, que per a ell són inspiració per la Nova Àfrica formada pels estats de Louisiana, Mississipi, Alabama, Geòrgia i Carolina del Sud. Duu un exemplar de la revista que publica la seva organització, dedicada al centenari de Malcolm X. A la portada, una cita del referent panafricanista: “La revolució es basa en la terra. La terra és la base de tota independència. La terra és la base de la llibertat, la justícia i l’equitat”.
El nacionalisme negre de la República de Nova Àfrica reivindica l’autodeterminació i creació d’un país independent al sud-est dels Estats Units, la reparació econòmica per l’esclavitud i la celebració d’un referèndum que convoqui a tots els afrodescendents a decidir el seu futur
Amb Freeman visitem el museu dels Drets Civils de Mississipi, que reflecteix el conflicte per la memòria al sud dels Estats Units: la seva construcció només va ser acceptada amb la ubicació, al costat, d’un Museu del Mississipi que neutralitzés la incòmoda denúncia negra. Al museu s’hi pot resseguir el lideratge i martiri de milers de lluitadors per la llibertat; la impunitat d’organitzacions com el Ku Klux Klan, o com les estructures racistes continuen obstaculitzant avui el progrés social i econòmic de la comunitat negra. Colpeix la permanent brutalitat infringida contra aquest poble, així com els seus esforços per l’alliberament. Així s’entenen les reivindicacions del nacionalisme negre de la República de Nova Àfrica: autodeterminació i creació d’un país independent al sud-est dels Estats Units; reparació econòmica per l’esclavitud, la segregació i el racisme persistent; i celebració d’un referèndum que convoqui a tots els afrodescendents a decidir el seu futur. Jackson deixa la sensació que la violència no s’acaba: encara se senten trets i tots, també els militants i cooperativistes, van armats i usen armilles antibales per a defensar-se dels atacs dels supremacistes blancs.
Nova Orleans: alternatives socials contra el capitalisme del desastre
Ara fa vint anys, el 2005, l’huracà Katrina va colpejar Nova Orleans. Arran del desastre, que matà 2.000 persones i en desplaçà un milió, el codirector de Cooperation Jackson, Kali Akuno, hi dirigí la People’s Hurricane Relief Fund, que impulsà el suport mutu entre els supervivents, la resolució de necessitats bàsiques i les mobilitzacions dels afectats. Aquella tasca va ser explícitament política, ja que a més del desastre humà, ecològic i econòmic, amb la caiguda de la població urbana a la meitat, l’huracà tingué profundes implicacions racials i de classe.
El Katrina fou aprofitat pel capital immobiliari per iniciar l’expulsió de les classes treballadores negres. De fet, analitzant aquell procés, el geògraf Mike Davis encunyà el concepte “capitalisme de catàstrofe”
Akuno mostra la ciutat de Louis Armstrong, el Mardi Grass i la cultura cajun, però no recorre el famós Bourbon Street del Barri Francès, sinó les àrees on l’huracà Katrina fou aprofitat pel capital immobiliari per iniciar-ne l’expulsió de les classes treballadores negres. De fet, analitzant aquell procés, el geògraf Mike Davis encunyà el concepte “capitalisme de catàstrofe”, més tard popularitzat per Naomi Klein a La Doctrina del Xoc, que assenyala que la gestió del desastre va estar marcada per les desigualtats, que les polítiques del govern foren “lentes per a l’ajuda, però ràpides pels negocis” i que la reconstrucció de Nova Orleans seria “una batalla política”.
Per a Akuno, així com pels militants del Malcolm X Grassroots Movement que acudiren a la ciutat fa vint anys, la lluita per una “reconstrucció justa” els animà a estendre l’estratègia de poder popular al conjunt de Louisiana i Mississipi. “D’organitzar la comunitat per guanyar justícia pels supervivents, el 2012 sorgí l’Assemblea Popular de Jackson i el Pla Jackson-Kush, la matriu d’on naixeria Cooperation Jackson el 2014”, explica.
L’espai públic de Nova Orleans enllaça la història i l’actualitat de l’opressió racial. És el cas de la luxosa avinguda St. Charles, on es troben les mansions dels amos blancs de les plantacions, construïda amb la sang i la suor de quatre milions d’africans esclavitzats, que avui acull la United Fruit Company, la multinacional que traslladà els mètodes bestials de les plantacions de cotó a les bananeres antisindicals del Carib colombià. O la cruïlla, a tocar del barri de Faubourg Marigny, que homenatja a Solomon Northup, allà on aquest africà lliure, després de ser segrestat a Nova York el 1841, va ser venut com esclau: una violència que Northup recollí a 12 anys d’esclavitud i que Steve McQueen dugué al cinema el 2013. O com Congo Square, la plaça on els africans fundaren, amb els seus balls i cançons, una cultura musical de l’emancipació; o Bayou Road, que uneix Treme i Seven Warth, els barris on abans del Katrina la població negra era el 85 % i ara, en plena gentrificació a cop d’Airbnb, suposa el 52 %.
Allà es troba el Community Book Center, una llibreria “black-owned” on la Mama i les seves companyes difonen la cultura produïda pels africans a Amèrica. Al costat, una sorpresa: el Nonno’s, un indret on degustar el “gumbo”, un guisat d’arròs, marisc i carns el nom del qual prové del terme bantu per designar l’ocra. Allà compartim taula amb els membres de The New Day Collective, l’organització que nasqué als anys setanta al barri de St. Bernard, aleshores feu dels Black Panther i que als vuitanta fou castigat pel crac, la delinqüència i la repressió policial. Un dels seus fundadors, l’Endesha Juakali, explica la lluita per salvar l’habitatge públic després del Katrina, quan l’elit de Nova Orleans decidí que 100.000 persones negres de classe treballadora no tornessin a la ciutat per fer-la “més blanca i rica”.
Redding: arrels nadiues contra la crisi climàtica
A Redding, a 350 quilòmetres al nord de San Francisco, s’hi respira l’olor dels incendis que cremen els boscos de la regió. Travessant diversos punts de vigilància dels bombers, hi ha la seu del Native Roots Network, l’organització que lluita pel futur dels pobles nadius. Allà en Jonathan Freeman, afroindígena d’aquesta xarxa, explica que els incendis del 2021 evidenciaren la manca d’espais d’organització i emmagatzematge de pertinences i bestiar. És per aquest motiu que han comprat un ranxo de 485 hectàrees, com un projecte clau pels Wintu, Yana i Pit Rivers, les nacions originàries del territori. Hi despleguen el pla Acornomics (Economia de l’Aglà), l’estratègia d’economia solidària intercultural i desenvolupament holístic basat en el roure i l’aglà, l’aliment tradicional d’aquests pobles. La finca, una vegada arraconada tota la faramalla cowboy, inclou el Kulus (el graner) pel coneixement ecològic de la terra, un fab-lab artesanal i digital, i una xarxa elèctrica i de captació d’aigua per afrontar crisis ambientals. La propietat col·lectiva del ranxo permet materialitzar la vida comunitària, crear ocupació i habitatge, i recuperar ecosistemes per a la sobirania alimentària. “Fem economia regenerativa pel benestar de la comunitat”, afirma Freeman.
Els incendis a Califòrnia del 2021 evidenciaren la manca d’espais d’organització i emmagatzematge de pertinences i bestiar
A uns 200 quilòmetres de Redding es troba Sáttítla, nom originari del llac Medicine, lloc sagrat de peregrinació prop de la frontera amb Oregon. Des de fa 27 anys s’hi celebra la trobada anual de la tribu Pit River, a la qual l’any 1850 els blancs robaren les terres i en deportaren els habitants. Avui bona part del territori és Districte Cultural Tradicional Nadiu, però és insuficient i els Pit River lluiten perquè sigui reconegut al Registre Nacional de Llocs Històrics. De fet, l’emplaçament està amenaçat per la construcció d’una planta geotermal, i la trobada d’enguany, una acampada de centenars de persones, té un to reivindicatiu. Durant l’esdeveniment, que inclou rituals, danses i cants intergeneracionals, els Pit River celebren la connexió espiritual amb la terra i l’aigua.
A la nit, en torn la foguera, en Connor Yiamkis, jove antropòleg, doctorand en lingüística i dedicat a l’ensenyament de la llengua achumawi, dels ácúúmmááwí o “pobles del riu”, explica que la llengua va ser abandonada als anys setanta perquè els escassos llocs de feina pels nadius eren en anglès, i pel trauma associat al genocidi, l’estigma, el robatori d’infants i les “adopcions” per part de famílies blanques. Interessat a conèixer com preservem la llengua catalana al cor de l’imperi espanyol, assenyala que els pobles nadius viuen en la invisibilitat, ja que en l’imaginari nord-americà les “Primeres Nacions” han desaparegut o se les vincula als estereotips de Hollywood. Per en Radley Davis, veterà preservador de la cultura Pit River, “Sáttítla ens fa sentir que aquest és el nostre lloc. No és que la terra sigui nostra: som nosaltres qui hi pertanyem”. D’una bellesa commovedora, aquestes terres són sagrades pels Pit River, Wintu, Karuk, Shasta, Klamath, Yana i Modoc. Hi recol·lecten materials vegetals i animals per l’alimentació i fabricació d’articles cerimonials, i hi esmenten els seus fills i filles, enforteixen el vincle tribal i experimenten “l’alta qualitat del silenci”.
Construint comunitat a l’Atlanta olímpica, gentrificada i policial
A la capital de l’estat de Geòrgia, a la costa est dels Estats Units, Kamau Franklin i l’Edget Betru dirigeixen el Community Movement Builders (CMB), una organització dedicada a vertebrar les comunitats negres treballadores i pobres, desafiar la gentrificació i el control policial dels barris. Atlanta, fundada com a terminal dels ferrocarrils i centre industrial amb una important classe treballadora negra, més tard va ser diversificada pels sectors aeroespacial, de la informació (s’hi fundà la CNN), del refresc (Coca-Cola) o la indústria tecnològica. Aquest posicionament en l’economia global va ser animat per l’Exposició Internacional del Cotó de 1895 o els Jocs Olímpics de 1996, i avui és propulsat per l’immens Aeroport Internacional Hartsfield-Jackson, el més concorregut del món pel trànsit de passatgers. Atlanta també és un bressol de la lluita pels drets civils, sent la ciutat natal de Martin Luther King, i el 1973 el seu primer alcalde negre promogué que les elits negres demòcrates lideressin els partenariats publicoprivats de desenvolupament urbà.
Aquest projecte, però, ha provocat que la ciutat passi de ser “la meca dels professionals negres”, a viure una accelerada substitució urbana per blancs provinents de Hollywood i Silicon Valley. I que les poblacions negres (el 65% de 500.000 habitants) siguin expulsades cap a una àrea metropolitana de sis milions. Per controlar la conflictivitat d’aquest procés, i en resposta a les mobilitzacions del Black Lives Matter contra l’assassinat de George Floyd el 2020, el govern municipal impulsa el Centre de Formació de Seguretat Pública d’Atlanta, conegut com a Cop City –Ciutat de la Policia–, un megacomplex de 34 hectàrees on participen les Forces de Defensa Israelianes (IDF). Les protestes contra la Ciutat de la Policia han estat castigades amb empresonaments i morts durant les manifestacions.
Atlanta és bressol de la lluita pels drets civils, la ciutat natal de Martin Luther King, i el 1973 el seu primer alcalde negre promogué que les elits negres demòcrates lideressin els partenariats publicprivats de desenvolupament urbà
Front aquesta Atlanta que explica per què, segons en Kamau i l’Edget, cal una anàlisi de classe al costat de l’anàlisi racial, ja que els grups inversors i els polítics negres expulsen les classes treballadores negres, els militants del CMB treballen per enfortir els barris populars amb infraestructures comunitàries, cooperatives autogestionades i assemblees locals. La lluita contra la gentrificació, per la fi dels empresonaments massius, o per la sobirania alimentària, la sanitat universal i l’educació pública són claus pel moviment. Aquesta tasca s’aprecia al barri obrer negre de Pittsburgh. Allà, Geechee Yaw del CMB explica que compren cases on allotjar el veïnat, promouen programes d’alimentació i creen “third spaces” que actuen com centres comunitaris. Col·laboren amb esglésies negres de la Teologia de l’Alliberament i arreu es veuen les banderes roges, verdes i negres del panafricanisme. DonShae Marshall, jove del CMB, explica que organitzen patrulles comunitàries per a controlar la policia, així com grups de criança de la mà de veïnes com la Makeisha Robey, mare de set fills que lidera The happy black parent. La DonShae mostra el Heritage Stations Apartment, on la CMB impulsa un Sindicat de Llogateres, i després es dirigeix al grup d’educació política on els joves debaten sobre suport mutu, comunisme i anarquisme. Als afores d’Atlanta, en una granja propietat del col·lectiu, el CMB produeix verdures, ous i carn ecològica i acull trobades de l’organització.
Marschfield: terres comunals contra el despoblament rural
Marschfield és un municipi de Vermont, a tocar del Quebec. Amb 643.077 habitants disseminats en nuclis rurals, és l’estat amb major percentatge de gent blanca dels Estats Units (95,6 %) i un dels més envellits. Allà Michelle Eddleman McCormick és activista per la justícia climàtica, social i racial de Cooperation Vermont i del Community Land Trust. Durant les tasques solidàries del Katrina, a Nova Orleans, conegué els militants de Cooperation Jackson, i aquell compromís la dugué a instal·lar-se a Marshfield per fer-hi un projecte similar. “El canvi climàtic està destruint l’economia local, com la indústria làctica i el turisme de neu”, explica. “I provoca la fuga de joves cap a territoris amb més oportunitats, com Atlanta o Houston”, afegeix. Cooperation Vermont impulsa el cooperativisme, la custòdia de la terra i la sobirania ecològica i econòmica local.
“El canvi climàtic està destruint l’economia local, la indústria làctica i el turisme de neu”, explica l’activista per la justícia climàtica, social i racial de Cooperation Vermont i del Community Land Trust Michelle Eddleman McCormick
Per exemple, l’organització ha comprat la botiga del poble, la Marshfield Village Store, convertint-la en una cooperativa de treball. “És clau que un negoci tan essencial sigui gestionat per les seves treballadores, i que la responsabilitat del seu sosteniment sigui comunitària”, diu Eddleman. Amb el CLT, a més, es treu sòl del mercat per a fer-hi habitatge o serveis de cura de persones grans. No són les úniques iniciatives d’aquesta mena a Marshfield. A la biblioteca pública Jaquith, dinamitzada comunitàriament, es pot gaudir de bandes de groove jazz de Nova Orleans; conferències com la nostra, que rep el títol d’“Autodeterminacions, Economia Solidària i Poder Popular a Catalunya”, o mercats de pagès. Allà hi conflueixen persones com la Sue Morris, que ven oli fet a Palestina. Jueva antisionista, comunista i internacionalista des dels setanta, estigué al Xile d’Allende i ens canta “El pueblo unido jamás será vencido”. O com en Dan Chodorkoff, cofundador el 1974 de l’Institut d’Ecologia Social amb Murray Bookchin, on teoritzaren el municipalisme llibertari. En Dan es mostra desesperançat amb Trump, a qui descriu com un “polític de l’apocalipsi”. “Està instituint una dictadura feixista”, diu, “controlant les universitats, els mitjans i la policia, i iniciant pogroms contra els immigrants”. O en Jay i la Jude, exhippies –ell maoista, ella feminista– arribats a Vermont “quan Reagan guanyà les eleccions”, que han participat en totes les mobilitzacions dels darrers seixanta anys: del moviment estudiantil del 68, l’oposició a la Guerra del Vietnam o el sindicalisme a les fàbriques de Detroit, a les recents protestes contra les batudes antimigració del Servei d’Immigració i Control de Duanes (ICE) o el genocidi del poble palestí.
En Barry Bernstein, un amic de la parella, és integrant de la cooperativa energètica comarcal i activista pels drets de les persones amb discapacitat. “El nostre Moviment per la Vida Independent neix l’any 1964 i té un desenvolupament paral·lel a la lluita de les dones i el Moviment dels Drets Civils”, assegura. Tota aquesta concentració d’ancians revolucionaris a Vermont s’origina en el moviment “Back to the Land”, quan els hippies radicals trobaren un estat obert políticament, prop de la frontera per facilitar exilis i on institucions com el Goddard College acollien acadèmics d’esquerres. De fet, Bernie Sanders va ser alcalde de Burlington, la ciutat més poblada de Vermont, des del 1981, i la comunitat LGTBI hi trobà aixopluc, amb nombroses banderes irisades penjant de les granges.
Per aquest motiu, avui, un dels reptes és fer front a l’envelliment del veïnat. Davant l’exigu servei públic d’atenció domiciliària, el Moviment per la Vida Independent defensa viure en comunitat, decidir autònomament i rebre suport humà i econòmic. En aquest sentit, el projecte Elder Land Share de Cooperation Vermont promou el suport mutu i facilita la incorporació de la terra dels ancians al CLT. Així manté l’activitat productiva: les velles generacions transmeten la custòdia de la terra i les joves treballadores cuiden la gent gran amb una atenció que els permet envellir on resideixen. Tant de bo que les seves vides i somnis inspirin aviat noves i esponeroses lluites.
Springfield: economia solidària i “institucions-àncora”
Springfield, Massachusetts, Nova Anglaterra, un dels primers territoris colonitzat pels anglesos, té una llarga història metal·lúrgica, des que George Washington hi localitzà el 1777 el seu arsenal i atragué indústries d’armes i més tard d’automòbils. La industrialització requerí força de treball i Springfield esdevingué un mosaic de polonesos, irlandesos, grecs, italians, alemanys, jueus de l’Europa de l’Est i armenis. A inicis del segle XX fou el torn dels afroamericans, després dels asiàtics del Vietnam, el Japó o la Xina, i més tard de porto-riquenys i dominicans. Aquesta classe obrera diversa, avui en plena retirada de la metal·lúrgia, o, com diuen, de “la fatiga del metall”, es manifestà el Primer de Maig del 2025, on confluïren sindicats de mestres contra les retallades a l’educació, d’infermeres de l’important hub sanitari local o de treballadores de Starbucks, convertint la data en una protesta contra les polítiques antisocials dels primers cent dies del segon mandat de Trump.
A Springfield, la diversitat obrerista es fa palesa a la “Barbacoa de l’Economia Solidària”, on un centenar de persones mengen juntes en un parc públic, escolten cançons revolucionàries i conspiren contra Trump
A Springfield, aquesta diversitat obrerista es fa palesa a la “Barbacoa de l’Economia Solidària”, on un centenar de persones mengen juntes en un parc públic, escolten cançons revolucionàries i conspiren contra Trump. S’hi reparteixen pamflets per la Vaga General o de la Luce Immigrant Justice Network: “Som organitzacions de base dirigides per immigrants que construïm poder popular per a tothom”, expliquen. “Fomentem la seguretat de les nostres comunitats a través de l’organització col·lectiva, l’intercanvi d’informació i l’ajuda mútua”. A la trobada hi ha l’Antònia, d’origen equatorià, que parla en català, una de les catorze llengües que domina, com el quítxua, el mohawk o el japonès. Diu que “el català i el quítxua tenen un mateix enemic, que és el castellà imperial”, i afegeix que “és important que la immigració llatinoamericana a Catalunya parli català, perquè és la llengua del país i la millor via per formar part de la comunitat”.
També hi ha la Helen, de Wellspring Cooperative, que assenyala que “Trump està disparant contra el ‘peix gros’: els serveis públics, les universitats, el món científic i la migració”. O la Clara, nascuda a la República Dominicana, que en el seu primer dia de feina a Wellspring Coop, rebla el clau: “Trump encapçala un govern feixista i racista”. I en Ben, cantautor socialista, que afegeix: “Els Estats Units estan perdent l’hegemonia mundial davant la Xina, i per això Trump respon amb violència interior”. Finalment, l’Emily Kawano pren el micròfon: “Estem en un moment molt crític on conflueixen el canvi climàtic, la guerra global i el feixisme. Cal posar en comú les resistències i alternatives”. I segueix: “En aquest sentit, l’Economia Solidària és un moviment per construir un món més enllà del capitalisme, però no per reformar-lo, sinó per substituir-lo”.
Doctora en economia, asiaticoamericana de 68 anys, l’Emily és la nostra amfitriona. Al Centre d’Economia Popular de la Universitat de Massachusetts, entre gent treballadora, “desmitificavem l’estudi de l’economia” a partir de l’educació popular. En una estada a Belfast conegué l’Economia Solidària, i en tornar als Estats Units, el 2004, en fou la introductora. El 2007 nasqué la Xarxa d’Economia Solidària dels Estats Units, de la que Kawano en fou coordinadora, i el 2014 ho feu Wellspring Cooperative, que desplega empreses comunitàries propietat dels i les treballadores a l’àrea metropolitana de Springfield. La seva estratègia és proveir les “institucions-àncora” de la zona: universitats i hospitals sense ànim de lucre, i organismes municipals, que davant de la desindustrialització i la retirada de les polítiques federals dels noranta no es deslocalitzaren i esdevingueren una “àncora” per l’activitat econòmica. “Aquestes institucions avui són fonamentals pel desenvolupament comunitari”, explica. A Wellspring Cooperative, amb sindicalistes i líders comunitaris en els seus òrgans de govern, planifiquen projectes cooperatius per proveir les institucions-àncora i crear llocs de treball locals. En són exemples l’hivernacle on produeixen enciams o l’obrador industrial Gran Cocina, on envasen les amanides i embotellen refrescos de llimonada orgànica per assortir hospitals i menjadors universitaris. Amb altres projectes com el Go Fresh Mobile Market, un mercat de pagès que serveix als residents de Springfield amb “inseguretat alimentària”, construeixen comunitats més justes i democràtiques. Una economia solidària local ben lluny dels deliris aranzelaris i guerrers de Donald Trump.
“Build and Fight”: lluita i construcció d’alternatives
Arreu dels Estats Units, al costat de les lluites pels drets de les persones migrades o per Palestina, nombroses organitzacions erigeixen alternatives al sistema polític i econòmic nord-americà. Moltes d’elles s’hi refereixen com a “colonialisme d’assentament”, desvetllant una violència originària que explica per què Trump i el seu MAGA (“Make America Great Again”) no són una excepció històrica. És per això que el Partit Demòcrata, assumint aquest marc general, és incapaç de presentar una alternativa i només ofereix una versió liberal del capitalisme imperialista. Per organitzacions de la People’s Network Land & Liberation, com Cooperation Jackson, el camí és un altre. A partir de la fórmula “Build and Fight” –construeix i lluita–, enllaçant el suport mutu, les economies cooperatives, les assemblees populars, les lluites sindicals, el poder dual o l’alliberament de la terra, construeixen “l’ecosocialisme des de baix, a través de les institucions autoorganitzades de la classe treballadora i les persones oprimides”. La seva tasca no només ateny el futur de la política nord-americana, sinó del conjunt del planeta.
Les lluites i alternatives nord-americanes, bregant al cor de la reacció conservadora mundial, també ens poden servir de mirall i inspirar-nos per avançar
Quins diàlegs podem establir entre aquestes experiències, tan invisibilitzades pel potent relat de l’Amèrica trumpista, amb les lluites socials i la construcció d’alternatives a Catalunya? Què en podem aprendre, per exemple, respecte al paper de l’economia solidària, la comunalització del sòl dels Community Land Trusts, la recuperació de la memòria col·lectiva o l’antiracisme, per a un projecte d’autodeterminació política, social i econòmica de les classes populars catalanes? Quines formes d’organització ens manquen, i com podem crear-les o transformar les existents, per a vèncer l’actual onada feixista i aixecar un nou cicle polític emancipador? Les lluites i alternatives nord-americanes, bregant al cor de la reacció conservadora mundial, també ens poden servir de mirall i inspirar-nos per avançar.
