El Grup Wagner neix el 2014, coincidint amb la primera guerra entre Rússia i Ucraïna. D’allà, estén les seves activitats als conflictes de Síria, el Iemen i Líbia i més endavant fa el salt al continent africà. Fins ara, el Kremlin havia negat tota relació amb aquesta organització privada de mercenaris. Però a finals de setembre, l’oligarca rus Yevgueni Prigozhin va admetre públicament haver creat i finançat aquesta organització paramilitar. Aquesta confessió és sorprenent, tenint en compte que prèviament Prigozhin s’havia querellat contra diversos mitjans russos i occidentals per haver vinculat el seu nom amb el Grup Wagner. Prigozhin és un vell amic del president rus Vladímir Putin. De fet, és conegut com el “cuiner de Putin”. Aquest antic venedor de salsitxes ha construït la seva riquesa aconseguint contractes estatals per proveir menjar a les escoles i a l’exèrcit. Gràcies a la seva influència sobre el Ministeri de Defensa, Prigozhin ha estat un dels oligarques que més es van beneficiar de la invasió de Crimea l’any 2014. Avui, en conseqüència, acumula sancions internacionals.
L’altre protagonista i creador del grup és Dmitry Utkin, excomandant rus amb una llarga carrera com a militar i mercenari. Utkin és conegut per les seves simpaties cap al tercer Reich i, de fet, se li atribueix la tria del nom Wagner en honor al compositor preferit d’Adolf Hitler.
Àfrica, terreny adobat
A Àfrica és on Wagner diversifica les seves activitats. No es concentra només en operacions militars puntuals sinó que busca influir en les polítiques de diversos estats, sigui aconsellant mandataris, sigui dissenyant campanyes a les xarxes socials o impulsant contractes per exportar recursos minerals. I coincidint amb la desafecció africana envers el món occidental, Rússia s’ha presentat com un soci de confiança alternatiu.
El mes de setembre, l’oligarca pròxim al Kremlin, Yevgueni Prigozhin, va admetre públicament haver creat i finançat aquesta organització paramilitar
El seu primer gran èxit es produeix el 2018 a la República Centreafricana, on el Grup Wagner ha desplegat les seves operacions gràcies a la complicitat del president del govern, Felix-Archange Touadéra. Un dels seus consellers és Valery Nikolaevich Zakharov, mà dreta del mandatari africà des del 2018 en matèria de seguretat. El president Touadéra argumenta que necessita protecció i entrenament militar a causa de l’alta inestabilitat del país.
La República Centreafricana pateix la maledicció dels recursos naturals: com més recursos té un estat, més conflictes atrau. Amb un passat de dictadures, guerres civils i cops d’estat, el país ha estat sota la influència francesa fins fa pocs anys. Això no obstant, la seguretat no sembla estar garantida pel Grup Wagner i són moltes les organitzacions que denuncien els mercenaris russos per cometre greus atacs contra la població civil. D’altra banda, l’ONU assenyala que el Grup Wagner i l’empresa centreafricana Lobaye Invest (que ha obtingut concessions mineres per exportar or i diamants) estan interconnectades de la mà de Yevgeny Prigozhin.
Seguint aquest model, el Grup Wagner s’ha mogut per altres estats en conflicte. Al Sudan, país ric en recursos minerals, ha aconseguit concessions d’or a canvi d’intentar mantenir en el poder el dictador Omar al-Bashir (destituït el 2019). Ara, el principal aliat rus al Sudan és el comandant Mohamed Hamdan, vicepresident del govern sudanès.
Però no tot han estat èxits. El 2019, el govern de Moçambic va demanar ajuda al Grup Wagner per intentar contenir l’espiral de violència jihadista al nord del país. En aquest cas, però, els contractistes russos van patir un dur revers en una emboscada i van ser evacuats pocs mesos després.
El 2019, Mali signava un acord de cooperació militar amb Moscou, tot reduint la dependència militar de París, que ha marxat del país
Per altra banda, el conflicte enquistat a Mali també ha estat una oportunitat per a Rússia. A la regió del Sahel, la violència, la corrupció endèmica, la desertificació i unes estructures d’estat molt dèbils han desgastat els governs locals. Al principi, aquests estats, Mali el primer, es van recolzar en l’ajuda militar francesa, l’any 2013 per contenir el jihadisme. Però l’operació militar de l’antiga metròpoli no ha convençut la població local i un sentiment antifrancès ha anat prenent força. Així, el juny de 2019, Mali signava un acord de cooperació militar amb Moscou, tot reduint la dependència militar de París, que ha marxat del país aquest any 2022. Des del 2020 s’han produït dos cops d’estat militars a Mali i dos més a Burkina Faso. En ambdós escenaris, el resultat del soroll de sabres ha decantat la balança de la influència en els respectius països a favor de Rússia i en detriment de l’Estat francès. Aquests canvis han tensat les relacions entre uns estats veïns culturalment propers i ara, com si es tractés d’una nova guerra freda, el Sahel queda dividit entre els territoris sota influència russa o francesa.
Dels mercenaris solitaris a les empreses
Si mirem enrere, però, veiem que de mercenaris sempre n’hi ha hagut. Fan la feina bruta i anònima dels estats quan aquests volen passar desapercebuts. Durant el període de la guerra freda, per exemple, Àfrica va ser testimoni de l’arribada de mercenaris per donar suport o fer caure un o un altre govern. L’exemple paradigmàtic és el de la guerra al Congo de Lumumba i la regió de Katanga. I més recentment, durant les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, els Estats Units van rebre un ampli suport dels mercenaris de la companyia Blackwater. Per tant, l’ús de mercenaris ha estat sempre una altra manera de fer política exterior en països en conflicte. La diferència és que ara s’han professionalitzat mitjançant empreses de seguretat privada que generen lucratius beneficis privats i de difícil encaix en la legislació internacional.
Si bé encara és d’hora per determinar el pes i la durada d’aquesta nova influència russa, sabem que entre els anys 2015 i 2019, Moscou ha signat dinou acords de cooperació militar amb diversos governs africans. Ara també sabem que molta d’aquesta cooperació implica l’ús de mercenaris. Aquesta expansió, a més, no està exempta de crítiques per part de les institucions internacionals que acusen el Grup Wagner de violacions dels drets humans. Una cosa és clara: mentre que Europa està centrada en Ucraïna i la crisi energètica, Rússia busca nous aliats a Àfrica. El continent ofereix moltes possibilitats per al gegant rus, cada cop més aïllat a Europa. I Putin sap aprofitar l’oportunitat.
