El complex firal de València va acollir fa uns dies la trentena octava edició de Cevisama, el saló internacional de ceràmica, matèries primeres, pedra natural i esmalts. Un total de 847 empreses van fer gala de les novetats de la seua producció, que en l’any 2018 va generar un benefici de 3.597 milions d’euros, segons les últimes dades publicades per l’Associació Espanyola de Fabricants de Taulells i Paviments Ceràmics (ASCER). Cada any, el sector ceràmic es vanagloria dels seus ingressos, i el president de la Generalitat, Ximo Puig, i altres destacats dirigents valencians estrenyen les relacions amb la patronal taulellera, fent cas omís a les protestes de les organitzacions ecologistes, que denuncien els efectes per a la salut i el medi ambient que causen les activitats d’extracció minera a la comarca de la Serrania, des d’on s’extreuen les matèries primeres necessàries per a produir taulells.
Al subsòl de la Serrania es concentra una bona part dels materials que després utilitza el clúster ceràmic espanyol i, sobretot, el situat a les comarques de l’Alcalatén, la Plana Alta i la Plana Baixa, que representa el 94% de la producció de l’Estat i genera 15.400 llocs de treballs directes, tal com es recull a l’últim dossier de la fira Cevisama. En l’actualitat, l’Estat espanyol és el primer exportador de ceràmica de la Unió Europea i el segon en l’àmbit internacional. A partir d’aquestes xifres, en paraules de Vincent Botella, membre d’Ecologistes en Acció a la Serrania, “es pot deduir que les extraccions mineres de la Serrania han estat decisives per impulsar i mantenir el sector del taulell en una posició de domini”.
La mineria forma part de l’ADN de la comarca, on es calculen que hi ha més de 2.000 hectàrees ocupades per mines. Les ecologistes recorden que, fins a finals del segle XIX, aquesta activitat, “en certa manera”, encara es practicava de manera sostenible. Tanmateix, a partir de la dècada de 1950, amb l’expansió de la indústria ceràmica local, es va passar de treballar en galeries a fer-ho a cel obert, amb la qual cosa l’impacte va començar a ser molt més major, generant enormes quantitats de pols carregada de sílice, una substància cancerígena; destruint més hectàrees de sòl, les zones afectades de les quals després no han sigut reconstruïdes, tal com exigeix la Llei de Mines; o contaminant els aqüífers, barrancs i rambles d’escolament. Malgrat això, les extraccions han continuat sense cap mirament, i moltes d’elles sense llicència o amb una autorització caducada.
La importància econòmica que té l’activitat minera és una de les raons per les quals l’Administració permet tantes negligències a les empreses del sector. Així ho considera María Santolaria, membre de la plataforma Por una Serranía Viva
La importància econòmica que té l’activitat minera és una de les raons per les quals l’Administració permet tantes negligències a les empreses del sector. Així ho considera María Santolaria, membre de la plataforma Por una Serranía Viva, qui posa l’accent, però, en què el benefici que generen les extraccions en cap moment repercuteix en la comarca: “Un sector que mou tants diners no és capaç d’aturar l’amenaça del despoblament i, fins i tot, l’agreuja”. “La gent jove -continua- que busca un lloc per viure, òbviament, no vindrà a un lloc on la destrucció del paisatge és tan evident, com és el cas del Villar”, municipi envoltat per cinc explotacions -dues de les quals continuen sense llicència municipal i de la resta “es desconeix” si disposen o no d’autorització-. “L’activitat minera és com el treball al camp. El preu del producte és irrisori, però les grans empreses, en aquest cas les ceràmiques, saben treure grans beneficis”, conclou Santolaria.
En la mateixa línia, Luis Suller, regidor de Medi Ambient, Patrimoni, Cultura, Participació Ciutadana i Transparència a l’Ajuntament del Villar per la formació política Serrania és futur, denuncia que el consistori no recapta “cap ingrés per l’activitat minera, tot i que diàriament s’extreuen vora 12.000 tones de terra del seu terme municipal”. “Els beneficis -subratlla- es destinen de manera exclusiva a les indústries mineres i ceràmiques”. Per la qual cosa, s’està treballant en una ordenança que obligue a pagar a les empreses mineres un cànon per la destrucció dels camins públics que suposa el transport dels materials en camions, “però no podrem cobrar mai per l’extracció, ja que això és competència de l’Estat”.
Unes relacions milionàries
Les societats que copen l’activitat minera al País Valencià són, bàsicament, menudes i mitjanes empreses, moltes d’elles amb una llarga tradició familiar; i en menor mesura, multinacionals internacionals, com Lafarge SA, companyia francesa de construcció especialitzada en ciment, formigó, àrids i guix; o la mexicana Cemex. Durant dècades, les famílies propietàries de terrenys rics en argila, sílice o caolí, de la mà del looby ceràmic de les comarques de Castelló, han teixit xarxes d’interessos que les han permés continuar la seua activitat de manera il·legal i acumulant un volum de negoci milionari.
José Cervera Valls, un notori empresari miner de la comarca de la Serrania, és el titular de la mina del Pep, situada al terme del Villar; encara que l’explotadora legal és l’empresa Arcillas del Mediterráneo SL. Entre les accionistes d’aquesta es troba la societat Azuliber 1 SL, amb seu a l’Alcora (l’Alcalatén) i especialitzada en la fabricació de taulells
José Cervera Valls, un notori empresari miner de la comarca de la Serrania, és el titular de la mina del Pep, situada al terme del Villar; encara que l’explotadora legal és l’empresa Arcillas del Mediterráneo SL. Entre les accionistes d’aquesta es troba la societat Azuliber 1 SL, amb seu a l’Alcora (l’Alcalatén) i especialitzada en la fabricació de taulells i rajoles de ceràmica, així com en productes sanitaris, banyeres, mampares i aixeteria. Els lligams entre el clúster ceràmic i extractiu es troben també entre l’accionariat de la mercantil minera Tierras Castellón SA, assentada a la capital de la Plana. Les seues sòcies són les empreses Torrecid SA, que a banda d’explotar mines per a la indústria ceràmica de l’Alcalatén, fabrica pintures, vernissos i revestiments similars; Taulell SL, ubicada a Onda (Plana Baixa) i presidida per la societat exportadora de taulells Lauberhorn SL; així com Azulejos Aparici SA, també amb seu a l’Alcora i especialitzada en la fabricació de ceràmica.
Sorman SA, amb seu a Vila-real (Plana Baixa), és una altra societat d’extracció minera i de fabricació de taulells amb una forta relació amb el clúster ceràmic de Castelló, com a membre de l’òrgan d’administració de Porcelanosa SA. Aquesta és una de les taulelleres més importants de les comarques del nord del País Valencià, propietat de Fernando Roig, que al seu torn és propietari del grup Pamesa SL, president del club de futbol de Vila-real i accionista de Mercadona. Així mateix, dins de l’accionariat del grup tauleller Pamesa, a banda d’aparéixer les seues empreses filials, com Cottocer SL, Nomar Patrimonial SL, Keramex SA o Acrilatos SA -totes amb seu a la Plana Baixa-; es troba l’empresa Arcillas Atomizadas SA, l’objecte social de la qual, segons diverses pàgines d’informació mercantil, és l’explotació de mines, prospecció, anàlisi i extracció de minerals, en especial, argiles. Per a Botella, aquestes mercantils més conegudes, com és el cas de Porcelanosa i Pamesa, “renten la seua imatge, precisament, amb les seues inversions en el futbol i en fundacions, que realment no aporten res al territori”.
Ecologistes en Acció va presentar una denúncia per un delicte d’amenaces contra les organitzadores d’unes jornades sobre mineria i desenvolupament sostenible, d’ocupació i circulació indeguda de vehicles pesants desproveïts de cap identificació per camins veïnals, així com d’interrupció del lliure pas
Una altra de les empreses més destacades de la comarca dels Serrans és Arcigres SL, propietat de Pascual Gabarda Gómez i Alberto Rodrigo Lahuerta, veïns del Villar que exploten les mines Mercedes i Sant Antoni. La seua activitat ha canviat la fisonomia del terme municipal del poble, en esborrar totes les muntanyes del mapa. Contra aquesta societat, que va facturar 5,8 milions d’euros en 2018 i compta amb vint treballadores, segons diverses pàgines d’informació mercantil; en l’any 2017, Ecologistes en Acció va presentar una denúncia per un delicte d’amenaces contra les organitzadores d’unes jornades sobre mineria i desenvolupament sostenible, d’ocupació i circulació indeguda de vehicles pesants desproveïts de cap identificació per camins veïnals, així com d’interrupció del lliure pas pels camins que condueixen a la mina propietat de l’empresa KAOSA SA, dirigida per Elena Debon Ugarte i Ricardo Rodríguez Alfaro, els quals tancaren l’any 2018 amb una facturació de 2,2 milions d’euros. “Hem rebut moltes amenaces per denunciar les il·legalitats d’aquestes empreses”, confessa Botella, “però, malauradament, les resolucions sempre han sigut favorables per a ells”. Al Villar, també destaca Saevi SL, dels germans Emilio Gil Martínez, Rosa Isabel Gil Martínez i Begoña Gil Martínez, els quals van incomplir dues ordres de tancament imposades per la Direcció General d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge per trobar-se en sòl no urbanitzable i per manca de llicència municipal. “Tot i això, ha interposat diversos recursos contra els dictàmens de la Generalitat i l’Ajuntament”, concreta Suller.
Més enllà de la comarca de la Serrania, destaca l’empresa Cales de la Plana SA, que centra la seua activitat a la pedrera Poliola, a Xilxes (Plana Baixa); i és propietat del grup guipuscoà Calcinor SL, el qual fabrica una àmplia gamma de productes per als sectors de les indústries ceràmiques, químiques, metal·lúrgiques o siderúrgiques. En l’any 2018, Cales de la Plana va facturar un total de 21 milions d’euros. Amb seu a Biscaia i amb diverses llicències d’explotació minera al País Valencià, despunta Sibelco Minerales SA, la qual va facturar 64 milions d’euros fa dos anys. També ho fa Levantina, el gegant espanyol -controlat pel fons d’inversió britànic Bybrook- del sector de tallat de pedra que explota les pedreres de Monte Coto de Pinoso, a la localitat de Monòver; així com altres plantes a Novelda (Vinalopó Mitjà), i que va tancar 2018 amb una facturació de 94 milions.
Amb seu a la localitat de Silla, municipi de l’Horta Sud, gestionades per l’empresari valencià Ximo Magalló i lligades durant anys a la família d’un dels capitosts de la corrupció del Partit Popular i expresident de les Corts Valencianes, Juan Cotino, descollen Áridos Romafe SL i Canteras y Áridos Llauri SL. A través d’aquestes societats, Magalló, encara que no disposa de llicència municipal, fa quinze anys que explota la pedrera de Corbera, municipi de la Ribera Baixa. També a les comarques de València, es troben Guerola Áridos y Hormigones SL, d’Ontinyent (Vall d’Albaida), que va ingressar 4,8 milions d’euros; i Sílices y Caolines la Unión SL, que va facturar tres milions d’euros en 2018.
Les darreres batalles ecologistes contra la indústria minera
El veïnat de la Serrania viu immers en els cràters que deixen les extraccions, algunes de les quals es troben a escassos 50 metres d’habitatges i edificis públics. El principal problema al qual s’enfronten, a banda de la destrucció de jaciments arqueològics, de les muntanyes, aqüífers, rambles i barrancs, ofegats fins a més de cinc metres d’altura pel material sobrant de l’activitat minera; és l’impacte sobre la salut pública, a causa de la pols en suspensió generada pels treballs extractivistes i per l’incessant tràfic de camions que es dirigeixen a la indústria ceràmica de Castelló.
Segons Ecologistes en Acció, les argiles que s’extreuen porten fins a un 90% de sílice cristal·lina, substància que ha estat declarada cancerígena per la Unió Europea, amb la directiva 2017/2398, que té l’objectiu de protegir els treballadors dels riscos per a la seua salut i seguretat derivats de l’exposició a agents cancerígens o mutàgens en el lloc de treball. Botella, però, incideix en què la pols en suspensió no només afecta la salut de les empleades, sinó també la de la resta de la població, la qual també pot sofrir afeccions respiratòries, com la silicosi, malaltia professional molt comú en els miners, caracteritzada per la inflamació i cicatrius en la part superior dels pulmons; el càncer de pulmó o l’asma. Per això, “enguany, hem volgut posar el focus en les malalties que genera l’activitat minera, perquè sembla que estiguen normalitzades i els efectes que genera són molt nocius per tothom”, afegeix.
La normativa europea, a més a més, fixa una sèrie de requisits mínims que han de complir les empreses mineres i ceràmiques, amb la finalitat de protegir la salut de la plantilla
La normativa europea, a més a més, fixa una sèrie de requisits mínims que han de complir les empreses mineres i ceràmiques, amb la finalitat de protegir la salut de la plantilla. Aquests consisteixen en la realització de controls mèdics de manera periòdica, en utilitzar els mètodes adequats per mesurar els nivells d’exposició a agents cancerígens, l’ús d’un sistema tancat perquè no hi haja vessaments de pols i es reduïsca el nivell d’exposició, o disposar de fins a vint minuts perquè les treballadores puguen endreçar-se abans d’abandonar el lloc de treball, entre d’altres.
Els Estats membre de la Unió Europea tenien de temps per posar en vigor les disposicions legals, reglamentàries i administratives necessàries i donar compliment a la directiva fins al passat 17 de gener de 2020, però “encara s’estan negociant alguns requisits i, a banda, no s’han explicat les mesures correctes als centres de treball”, denuncia Luis Quiles, treballador des de fa vint anys i delegat sindicat de la CGT a l’empresa Tejas Borja, amb seu a Llíria (Camp de Túria). Quiles també remarca la importància de les mesures higièniques i de protecció individual, com la prohibició de menjar, beure o fumar en les zones de treball, l’habilitació d’espais per poder dinar o el fet de reservar 10 minuts abans d’esmorzar i altres 10 abans de dinar per endreçar-se, “cosa que les empreses diuen que no s’ho poden permetre, perquè implica aturar durant 20 minuts la maquinària”, critica. “Nosaltres hem denunciat molts problemes respiratoris i el cas és que existeixen els mitjans per evitar els núvols de pols, però els propietaris volen estalviar-se diners a costa del treballador, que és qui està dia a dia en la mina”, rebla Quiles amb rotunditat.
El passat 8 d’octubre de 2019, el govern de Pedro Sánchez va presentar el Projecte de Reial Decret amb què es modifica el Reial Decret 665/1997 i es duplicarien els valors límit de sílice cristal·lina i del brom etilè, així com es triplicaria el de l’acrilamida
La directiva, però, és el doble de permissiva en alguns aspectes. Quant al valor límit d’exposició a la sílice, el fixa en 0,1 mg/m3, mentre que la normativa espanyola l’estableix en 0,05 mg/m3, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en 0,04 mg/m3 i alguns països europeus, com Portugal i Itàlia, en 0,025 mg/m3. Tot i això, la normativa també permet que els països puguen establir “valors límit d’exposició professional vinculants més estrictes”. Tanmateix, el passat 8 d’octubre de 2019, el govern de Pedro Sánchez va presentar el Projecte de Reial Decret amb què es modifica el Reial Decret 665/1997 i es duplicarien els valors límit de sílice cristal·lina i del brom etilè, així com es triplicaria el de l’acrilamida, malgrat les recomanacions de l’Institut Nacional de la Seguretat i Salut en el Treball i els sindicats. “Aquesta és ara la nostra batalla. Però, ho tenim molt clar. Si han de tancar empreses que tanquen, una mina tampoc dona tants llocs de treball, només dona diners per a uns pocs”, postil·la Quiles.
L’altra eterna batalla és acabar amb el llast de pràctiques il·legals que arrossega la indústria minera. En aquesta línia, les ecologistes reivindiquen més recursos humans per estudiar l’activitat minera valenciana -ara mateix, sols tres funcionaris formen l’equip tècnic per a revisar els 793 drets miners concedits al País Valencià-, una nova normativa que tinga en compte els efectes medi ambientals i de salut pública que generen les extraccions i ature la concessió de llicències, ja que l’actual Llei de Mines va ser aprovada el 21 de juliol de 1973 pel dictador Francisco Franco; així com que l’administració local també siga molt més restrictiva i vetlle perquè es complisca la llei, les declaracions d’impacte ambiental i els plans de labors i de restauració, i també perquè les mines que ja no s’utilitzen no es convertisquen en abocadors, com va passar amb les instal·lacions de l’antiga mina de la Font la Salada, situada sobre un aqüífer i convertida en l’abocador de Pedralba (els Serrans).
En l’àmbit autonòmic, el col·lectiu d’Ecologistes en Acció a la Serrania havia dipositat esperances en l’avantprojecte de llei de mineria sostenible presentant en juny de 2017. No obstant això, aquest va ser paralitzat pel president de la Generalitat, Ximo Puig (PSOE), després de les pressions rebudes per part del looby miner i tauleller. Les empreses del sector van presentar al·legacions a la futura llei i van demanar una “revisió molt profunda”, així com “l’esmena de nombroses deficiències que afecten directament als drets presents i futurs de les empreses del nostre sector”, va declarar en el seu moment Amador Poveda, president de la Federació Empresarial d’Indústries Extractives de la Comunitat Valenciana (Fiecova). Per la seua part, Ecologistes en Acció reivindica que la futura llei no sucumbisca als interessos neoliberals del sector i que impose un “potent sistema de vigilància, control i sancionador”.
