El 16 de febrer de 2021, Pau Rivadulla Duró (Lleida, 1988), conegut amb el seu nom artístic, Pablo Hasél, va ser detingut a l’interior de la Universitat de Lleida. Es va tancar a l’edifici del Rectorat amb un centenar de persones per evitar ingressar a la presó i complir una condemna de nou mesos i un dia per enaltiment del terrorisme i injúries contra la Corona i les institucions de l’Estat. El seu empresonament va desencadenar una onada de protestes, a conseqüència de les quals 109 persones van ser detingudes en una setmana. Ja han passat més de cinc anys, però encara és previst que estigui privat de llibertat fins al 2027. A aquella primera condemna es van sumar altres causes fins a computar un total de sis anys de presó. Entre els versos que inclosos en el procediment que va motivar la primera detenció hi ha, per exemple, “Luego califican de violento tirarles cócteles molotov”, “Pena de muerte ya a las Infantas patéticas” o “Ojalá vuelvan los GRAPO y te pongan de rodillas”. El de Hasél no és un cas únic. Amb el Codi Penal espanyol a la mà, quinze músics més han estat condemnats a penes de presó per les seves cançons: el mallorquí Valtònyc, que va estar exiliat, dotze membres de La Insurgencia i el raper Black Marfil. Durant els anys privat de llibertat, Hasél ha escrit dos poemaris: Erosionant murs (2022) i Prova de vida (2026), tots dos amb Pol·len Edicions. L’últim acaba de sortir del forn i inclou 162 poemes que va escriure entre el 2024 i el 2025 al Centre Penitenciari Ponent, on ha estat reclòs fins a l’octubre de 2025, quan va ser traslladat a Lledoners (a Sant Joan de Vilatorrada, el Bages).
Aquesta entrevista s’ha hagut de fer en unes condicions especials marcades pel règim penitenciari. Les preguntes han estat enviades per correu postal, així com les respostes, manuscrites. No ha estat, doncs, possible establir un contacte directe amb l’entrevistat, una circumstància que anul·la el diàleg i l’opció de repreguntar. Igualment, la imatge de l’entrevistat es mostra amb il·lustracions davant la impossibilitat de fer-li fotografies.
Hem hagut de fer aquesta entrevista per escrit. Fa poc vas patir una sanció per fer-ne una per ràdio. Què limita i com es regulen les comunicacions dins de la presó i cap enfora?
Les entrevistes amb àudio estan prohibides, tot i que a vegades fan excepcions. En el meu cas, van negar-nos l’autorització de moltes entrevistes i vam decidir desobeir. Segurament no m’haurien sancionat si no hagués dit coses molestes.
Podries haver sortit de la presó acollint-te a alguns beneficis penitenciaris. Per què has decidit no fer-ho?
Per no legitimar la repressió col·laborant amb la seva farsa ni donar-los el penediment i la domesticació que tant volen. Si no acotes el cap i continues lluitant, com he fet des d’aquí, no hi ha beneficis penitenciaris. Els presos polítics no hem de ser reeducats ni hem de renegar d’una lluita justa. Cal que siguem alliberats per la forta pressió solidària amb el cap ben alt. No per donar als opressors el plaer de rendir-nos i de legitimar-los. Això últim no afavoreix en res, sinó tot el contrari, ni la lluita col·lectiva ni la nostra pròpia dignitat.
Teòricament, la reinserció és la finalitat de la privació de llibertat. D’acord amb la teva experiència en presons catalanes, creus en la funció de reinserció de la presó? Quines implicacions té reinserir-se?
L’anomenada reinserció és una altra de les grans mentides d’aquest sistema inhumà i putrefacte. En primer lloc, perquè els majors i pitjors delinqüents i criminals són poderosos multimilionaris que mai pateixen la presó. Quins valors i quina legitimitat tenen per empresonar, doncs? Lligat a aquest model de societat, el sistema penitenciari ni pot educar ni pot oferir oportunitats dignes que facilitin de debò un altre tipus de vida al pres. La presó, tal com està concebuda en el capitalisme, és evident que no millora les coses en general.
La majoria de les persones privades de llibertat a Catalunya estan condemnades per delictes contra el patrimoni i l’ordre socioeconòmic o per delictes contra la salut pública (en molts casos, tràfic de drogues). La pobresa empresona?
La majoria de les persones han estat empeses a la presó per la pobresa i la drogoaddicció, en molts casos també per la degeneració moral que fomenta el capitalisme. Aquí, a sobre, s’imposen preus abusius a l’economat (fins i tot a les trucades telefòniques) i se sobreexplota els presos que treballen per una misèria denigrant.
A més dels delictes d’enaltiment del terrorisme, injúries a la Corona i calúmnies contra institucions de l’Estat, també estàs condemnat per agredir un periodista de TV3 i amenaçar un testimoni en un judici contra uns policies de Lleida.
En el cas del manipulador de TV3, va ser una resposta a una agressió seva prèvia. Ho va exagerar tot, sense proves, i per ser qui soc, van condemnar-me. Quant al muntatge policial i judicial de la Guàrdia Urbana de Lleida, és encara més escandalós. Un company, llavors menor, va rebre una brutal pallissa d’un agent feixista per encartellar a favor del referèndum. Tot i l’informe mèdic van ser absolts. Vaig denunciar públicament l’agent i el fals testimoni que van dur al judici, aportant fotografies i missatges on aquest últim cridava a disparar i agredir independentistes i gent d’esquerres. Van venir al meu domicili a colpejar-me i a amenaçar-me. Qui va donar-li la meva direcció? Obvi. És un episodi clar de guerra bruta. A sobre, el condemnat vaig ser jo sense cap més prova que les meves denúncies públiques.
Un cop a dins de la presó, la consecució de drets va relacionada amb el capital cultural i econòmic?
Algunes vegades sí. També hi influeixen altres factors com el suport exterior o l’actitud.
La taxa de suïcidis a les presons catalanes és dues vegades superior al de les de l’Estat espanyol, segons el Consell d’Europa. Fa poc, n’hi ha hagut tres, i més de la meitat de la població privada de llibertat té problemes de salut mental. Com afecta la salut el fet d’estar pres i quin abordatge se’n fa?
Hi ha una gran quantitat de presos amb trastorns mentals molt greus. El Codi Penitenciari diu que no poden estar a la presó, però, un cop més, no compleixen la seva legalitat. L’atenció psicològica i psiquiàtrica és gairebé inexistent. Tot ho “arreglen” amb medicació. Com amb qualsevol problemàtica, s’ha d’abordar l’arrel i no es pot tenir cura de la salut mental sense oportunitats dignes, sense millorar les condicions i amb tanta drogodependència. El punitivisme, gairebé sempre tan desproporcionat, combinat amb la resta factors, és una tortura psicològica que té conseqüències terribles.
No et va ser possible gravar una cançó amb el pianista Albert Marquès. Trobes a faltar fer rap? Quina potencialitat té aquest estil musical?
Faig rap, però no puc enregistrar i publicar el que vull. Ho he trobat molt a faltar. És un estil que permet dir moltes coses per l’extensió de les lletres i que avui en dia l’escolta especialment molt jovent. Això, quan és revolucionari, el converteix en un perill per als opressors. I si a sobre es fa en un estat com l’espanyol, que no va trencar amb el règim feixista, provoca que se l’hagin intentat carregar a base de condemnes de presó a quinze rapers.
El poeta Gabriel Celaya, el 1955, maleïa la poesia concebuda com “un luxe cultural pels neutrals” i de qui no pren partit “fins a tacar-se”. Quina relació creus que ha de guardar l’art, com la música i la poesia, amb la política?
“Tot depèn de la política. Per molt que tants artistes actuïn com si estiguessin a l’Olimp, no es pot ser neutral. No posicionar-se suposa fer-ho amb l’ordre establert”
Tot depèn de la política i està influenciat per la política. Per molt que tants artistes actuïn com si estiguessin a l’Olimp, no es pot ser neutral. No posicionar-se suposa posicionar-se amb l’ordre establert. El capitalisme inverteix molt a fer-nos creure l’absurd que l’art és un món a part. Així, a més d’amb repressió, censura, calúmnies, menyspreu i suborns, evita més compromisos artístics amb la causa obrera i popular.
Durant molt temps vas escriure lletres en castellà, però en el poemari Erosionant murs expliques que vas adonar-te que havia estat un error no crear més en català. En el context actual, utilitzar la llengua catalana és una decisió política?
Sí, cal defensar la llengua que, com tants drets i llibertats nacionals, pateix nombroses agressions.
El Tribunal Suprem, en una sentència sobre el teu cas, va dictar que la llibertat d’expressió no pot fer-se servir “com un xec en blanc”. Creus que la llibertat d’expressió té límits? Quins són? En tot cas, què i qui ha de definir-los?
L’Estat només defensa la plena llibertat d’expressió per als feixistes i la resta de defensors del seu règim. Els límits han d’estar –com en teoria diuen els delictes d’odi que tergiversen– en els atacs brutals a col·lectius vulnerables. També en les difamacions provades. Aquí passa al contrari, es protegeix els poderosos fins i tot quan se’ls critica amb proves i es permet difondre el racisme, del masclisme, de l’homofòbia i de la transfòbia, de l’enaltiment de genocidis feixistes com el sionista, etcètera. Defenso una plena llibertat d’expressió per atacar qui nega la dignitat humana i cap ni una per a qui la vulnera greument.
Ja no hi ha lluita armada a l’Estat. Creus que es continua aplicant el Codi Penal sense tenir-ho en compte?
Sí, també com a excusa per reprimir també molts missatges que no al·ludeixen aquesta, perquè volen que condemnem tot mitjà de lluita que els pugui perjudicar. Tot plegat mentre posen la violència quotidiana d’incomptables maneres.
Les xarxes socials van plenes d’amenaces, fins i tot de mort, protagonitzades per l’extrema dreta. Hi ha una doble vara de mesurar?
Al feixisme se li permet fins i tot exercir la violència impunement, com va passar amb les caceres racistes a Torre Pacheco, recentment. Això no seria possible si els cossos policials i els aparells judicials no estiguessin en mans de feixistes o col·laboracionistes. Tenen el veritable poder, d’aquí la doble vara.
Els darrers anys, el govern espanyol s’ha compromès a reformar el Codi Penal per modificar o derogar alguns delictes relacionats amb la llibertat d’expressió, com els d’injúries a la Corona, ultratge a la bandera o les ofenses religioses. De moment, no ho ha fet. A què ho atribueixes?
“Els antifeixistes hem de lluitar assenyalant l’arrel de la xacra feixista i trepitjar el fang per defensar millores importants en les condicions de vida”
El PSOE, per molt que les seves crosses l’intentin blanquejar i no pari de fer campanyes de màrqueting buides de contingut, és un pilar del règim hereu de l’etapa franquista. Sempre, com ara, ha reprimit amb acarnissament tota lluita realment democràtica i antifeixista. Són ferotges enemics de la causa obrera i popular, servidors de l’oligarquia antidemocràtica. Així que, tant per això com per la falta de pressió dels seus socis domesticats i de l’encara fluixa mobilització, han triat aprovar més lleis repressives i multiplicar el pressupost repressiu i militar.
En paral·lel a l’auge de l’extrema dreta, també s’ha produït un auge de procediments judicials sobre aquesta tipologia de delictes. Creus que aquest context afavoreix l’autocensura?
Crec, sobretot, que l’augment d’aquests casos repressius respon a l’agreujament de la crisi del règim. Fa anys que estan molt nerviosos pel rebuig massiu a aquest tipus d’estat i volen aturar lluites amb el terror repressiu. La por tan estesa afavoreix l’autocensura a curt termini, però a la vegada, el context cada dia més asfixiant de retallades de tota mena provocarà que més persones trenquin amb aquesta por.
L’extrema dreta ha arribat a les institucions i fins i tot ha aconseguit fer penetrar bona part del seu discurs entre àmplies capes de la societat. En què ha fallat el moviment antifeixista? I com cal respondre al context actual?
Moltes polítiques de l’extrema dreta, dels feixistes, les comparteixen o són similars a les dels partits que fins i tot diuen representar l’oposat. Així que crec que, en primer lloc, cal analitzar els fets i no deixar-se prendre el pèl per la retòrica buida i electoralista. També penso que els antifeixistes hem de lluitar assenyalant l’arrel de la xacra feixista i trepitjar el fang per defensar millores importants en les condicions de vida. Si no, el descontentament lògic a causa de la pobresa en augment i la corrupció perpetuada pels falsos progressistes, l’aprofiten els feixistes. A la vegada és urgent difondre amb explicacions comprensibles a qui serveixen els feixistes i crides a la lluita col·lectiva per fer-los front i arrencar drets i llibertat.
Com valores la mesura de l’amnistia i el fet d’haver-ne estat exclòs?
Ha estat una amnistia molt reduïda que ens ha oblidat a nombrosos presos polítics i això cal denunciar-ho. Però sense la lluita solidària no se n’haurien beneficiat tants represaliats i això és una bona notícia. Ara cal continuar treballant per l’amnistia total.
