El delicte d’adulteri podia suposar fins a sis anys de presó per a les dones en qualsevol cas d’infidelitat. Aquest ha sigut un delicte revisat al llarg de la història contemporània espanyola. Si bé al segle XIX era una activitat considerada immoral i perseguida per la justícia, la Segona República el va suprimir amb la llei del Divorci de 1932. La derogació d’aquest avanç social amb el colp d’estat franquista va vindre de la mà de l’aprovació del Codi Penal de 1944. L’article 452, inspirat en la legislació de 1870, de nou tornava a castigar les pràctiques sexuals extramatrimonials, amb l’objectiu d’acordonar les famílies nuclears de base patriarcal que eren funcionals al règim.
Tal com afirma la historiadora Ana Aguado, la dictadura va significar “la radicalització fins extrems esperpèntics d’unes relacions de gènere fortament patriarcals i del model tradicional de dona domèstica”. La pràctica legislativa franquista protegia la institució familiar mentre reprimia la independència femenina, segons la historiadora Melanie Ibáñez. Les dones eren preparades únicament per complir amb el seu destí biològic de ser mares, però paradoxalment retornaven a la minoria d’edat permanent i a ser subjectes jurídics de segona, com es pot observar en el cas de l’adulteri.
Si bé la dictadura sancionava homes i dones, el delicte d’adulteri s’acarnissava especialment amb les dones amb una pena de presó d’entre sis mesos i sis anys. En canvi, als homes només se’ls sancionava en cas d’escàndol o de relacions extramatrimonials dins la llar a través de la figura del “amancebamiento”. A més, les dones podien ser castigades amb una única “infidelitat” –tot i que estigueren separades de fet del seu home–, mentre que els marits serien perseguits en cas d’habitualitat i relacions notòries. Els homes només cometien delicte si coneixien l’estat civil de l’adúltera, però la “manceba” sempre era culpable, sabera o no del matrimoni del seu amant. Per això, fins i tot en una data tan tardana com l’any 1976, es van recórrer 17 condemnes per adulteri davant el Tribunal Suprem, i molt probablement als tribunals menors el nombre de judicis i condemnes seria bastant superior.
El delicte d’adulteri s’acarnissava especialment amb les dones amb una pena de presó d’entre sis mesos i sis anys
Amb aquestes pràctiques, el franquisme –com el feixisme italià o el nazisme alemany– va construir un arquetip de dona biològicament determinat i socialment submís a l’estructura de la família patriarcal per acabar amb la tendència decreixent de les taxes de natalitat. De fet, una de les causes principals de la crisi dels sistemes liberals i de l’ascens d’idearis nazi-feixistes va ser el descens de la natalitat, així com els canvis en el model de dona tradicional que es percebien com una amenaça als pilars de la societat, segons expliquen historiadores com Immaculada Blasco. Enfront de la necessitat del règim franquista d’incrementar la població, s’adoptaven també polítiques pronatalistes, com la prohibició de l’avortament o de l’ús de mètodes anticonceptius.
El cas de l’avortament era semblant. Després de l’impuls pioner fet durant la República –en mans d’anarquistes com Isaac Puente i Federica Montseny, del govern del Front Popular– l’Estat franquista va passar a tipificar l’avortament com a delicte i així va ser fins a l’any 1985. Segons la llei promulgada el 24 de gener del 1941, l’avortament era un crim contra l’Estat. I segons el capítol III del Codi Penal del 1944, calia perseguir no només les dones que el practicaren, sinó que també s’havien d’arrestar els professionals, la família i l’entorn que cooperara o consentira la interrupció artificial de l’embaràs. Aquesta legislació va obligar a la pràctica clandestina de l’avortament, especialment perillosa per a les dones de classe treballadora, perquè es practicava en condicions extremes d’insalubritat i que podien ocasionar fins i tot la mort.
Per l’amnistia femenina
Durant la transició espanyola, una de les reivindicacions del feminisme inicial va ser l’amnistia femenina, perquè hi havia preses acusades d’avortament, adulteri o abandonament de la família. De fet, la que s’ha definit com la primera manifestació feminista posterior al franquisme es va fer davant d’una presó. L’any 1976, un grup de dones es va concentrar il·legalment davant de la presó de dones de la Trinitat de Barcelona per demanar que les monges de la Cruzada Evangélica de Cristo Rey se substituïren per funcionàries de presons i es milloraren les condicions de les preses. La seua reivindicació era, a llarg termini, la reforma del codi penal i l’amnistia per als delictes que discriminaven les dones. També demanaven que les preses pogueren llegir la premsa, vestir la roba pròpia, tenir llibertat de culte, garantir el dret a parlar la seua llengua i a escriure cartes sense censura.
La fotògrafa Pilar Aymerich va documentar aquesta protesta deixant un document gràfic extraordinari, que va completar amb la sèrie de fotografies de la presó de dones de la Trinitat a Barcelona. L’estiu del 1978 es complia una de les reivindicacions feministes: les monges abandonaven precipitadament la presó per ordre del director general de presons i mentre arribaven les noves funcionàries les preses es van autogestionar el funcionament intern del centre penitenciari. S’organitzaven per netejar les cel·les, complir els torns de cuina o garantir el funcionament dels tallers. Pilar Aymerich va poder entrar a fotografiar les recluses i deixar testimoni dels fets. Va arribar a afirmar que a les preses els brillaven els ulls d’il·lusió. Segons la fotògrafa, totes les preses li relataven les seues històries, com la de la Inés: “Trenta anys em van caure senyoreta, per fer un avortament. Amb els indults se m’ha quedat en vuit… Encara que em donen un indult, de la Inés que va entrar en aquest forat, ja no queda res”.
Malgrat aquest context d’enormes dificultats per la llibertat i autonomia femenina, si s’amplia la mirada, es pot rastrejar que el sistema normatiu imperant no estava absolutament acceptat. Diferents pràctiques socials femenines, com la de l’avortament, dificultaven la consecució dels objectius natalistes del règim i transgredien l’autoritarisme de l’Estat. És a dir, que les dones no eren agents passius o únicament víctimes del punitivisme franquista, sinó que amb les pràctiques quotidianes tractaven d’ampliar els seus marcs de sobirania sexual i sanitària en el context especialment complex del tardofranquisme i la transició. I posteriorment, gràcies al cicle de mobilització feminista que s’obriria a finals dels anys setanta, s’assoliren drets que han obert finestres a l’emancipació de dones i homes i han permès ser més lliures.
