Potser hagués tingut gràcia poder celebrar el dia d’avui. No perquè m’agraden aquests dies corteingles, que no m’agraden. Només perquè, la meua, seria una història diferent: tindria un pare i no aquell home que, per compte d’exercir la figura de pare, va abusar sexualment de mi quan era una nena. És la primera vegada que ho explique públicament però, jo també, he decidit no callar més perquè el silenci del que vinc, és tan antic, llarg i dolorós que, necessita proclamar-se als quatre vents per buscar una reparació.
De mica en mica, la realitat dels abusos sexuals contra la infància emergeix del pou fosc de les oblidades, de les invisibles, de les silenciades. I, si aquesta realitat es destapa, és, fonamentalment, gràcies a les víctimes que han decidit trencar el silenci que els van imposar. I la realitat diu que un de cada cinc infants ha patit o patirà abusos sexuals abans de complir els setze anys. O, si es vol, el 20% de xiquets, xiquetes i adolescents. La majoria de vegades són els casos d’abusos sexuals, en institucions públiques o privades, especialment religioses, les que tenen més ressò a la premsa. Però, molts d’aquests abusos han tingut i estan tenint lloc en l’espai que hauria de proporcionar més seguretat a un infant: la llar.
Les xifres deixen al descobert les vergonyes col·lectives i diuen que, entre el 80% i el 85% dels abusos sexuals, es produeixen en entorns familiars i de confiança
A mi, com a la majoria d’infants, em prevenien contra els llops del bosc i ningú no m’havia explicat que els llops habiten, massa sovint, a dins de casa. Les xifres, en canvi, deixen al descobert les vergonyes col·lectives i diuen que, entre el 80% i el 85% dels abusos sexuals, es produeixen en entorns familiars i de confiança. Segons el sociòleg nord-americà David Finkelhor, “d’acord amb les experiències, tant dels clients que assisteixen a psicoteràpia com en els centres especialitzats en el tracte de víctimes d’abús sexual, molts clínics i treballadors socials han arribat a la conclusió que l’incest pare-filla és creixent, i està assolint proporcions epidèmiques”. Així les coses, l’àmbit domèstic de la família esdevé un entorn hostil i d’alt risc per a la integritat física i emocional d’una part ben significativa d’infants. Però, com que reconèixer aquest punt és qüestionar la sacrosanta institució familiar preferim mirar cap a un altre lloc.
Ja fa anys que el moviment feminista dinamità la idea que la violència contra les dones en l’àmbit domèstic era un tema d’àmbit privat. I posà sobre la taula pública un problema, de dimensions enormes, que apel·lava tota la societat a plantar-li cara. Hagué de trencar amb l’esquema de pensament mil·lenari de família patriarcal, segons el qual, les dones són propietat del pater familia. Avui, de nou, es fa necessari sacsejar les mentalitats perquè, tampoc els fills i les filles són propietat dels progenitors. Les mares i els pares tenen el dret i el deure de proporcionar benestar, estima, cures, protecció, educació, cultura… als fills i les filles. Però, en cap cas, tenen legitimitat per a desprotegir, maltractar o abusar sexualment d’ells i d’elles. I, quan això passa, quan qualsevol membre d’una família traspassa els límits del respecte al dret dels infants, tota la comunitat, tota la societat ha d’activar els mecanismes necessaris per protegir aquella criatura perquè s’ha convertit en un problema de responsabilitat pública i un atemptat contra el dret de la infància.
Només el 10% dels infants i adolescents explica els abusos abans d’arribar a l’edat adulta i, quan ho fa, es troben amb tot un sistema de protecció que fa aigües
En aquesta línia, la psicòloga Noemi Pereda Beltrán afirma que “l’abús sexual infantil és un greu problema de salut pública que, en gran part dels casos, interfereix en l’adequat desenvolupament de la víctima que el pateix i repercuteix negativament en el seu estat físic i psicològic. I, afegeix, que les conseqüències psicològiques que solen acompanyar la vivència de l’abús sexual infantil són freqüents i diverses, tant aquelles que es produeixen en la infància com les que, en moltes ocasions, perduren fins a l’edat adulta”. Per experiència sé que això és així: les seqüeles que arrosseguem les víctimes de violències sexuals en la infància són múltiples, profundes i de llarga durada.
Només el 10% dels infants i adolescent explica els abusos abans d’arribar a l’edat adulta i, quan ho fa, es troben amb tot un sistema de protecció que fa aigües. És el que es coneix com a revictimització o victimització secundària, que pot produir en la víctima uns danys iguals o majors que els de l’abús. Famílies sense preparació per a ajudar l’infant –especialment quan l’abús és intrafamiliar, i el relat dels abusos ha caigut com una bomba enmig del menjador familiar– que no reben suport ni acompanyament. Escoles que no notifiquen els casos d’abusos. Així, segons l’informe Ulls que no volen veure de Save The Children, arreu de l’Estat espanyol, només un 15% dels col·legis on l’infant ha explicat els abusos, ho ha comunicat a les autoritats. Professionals de la psicologia i dels serveis socials sense preparació específica. Sistemes judicials que fan passar les víctimes per un autèntic infern, obligades a declarar una mitjana de quatre vegades en un sistema que desacredita el seu relat. I així, sumem i seguim.
Sistemes judicials que fan passar les víctimes per un autèntic infern, obligades a declarar una mitjana de quatre vegades en un sistema que desacredita el seu relat…. I així, sumem i seguim
Si la salut i l’ètica d’una societat es mesura per les condicions en què viuen, es desenvolupen i s’atenen les persones més dèbils i, molt especialment els infants, haurem de concloure que, estem, certament, en fase d’UCI. Calen mesures urgents per revertir aquesta situació. Les institucions públiques tenen l’obligació de crear organismes que coordinen professionals d’àmbits diversos – educatiu, psicològic, judicial, serveis socials – per a la protecció de la infància. Persones que, al seu torn, proporcionen atenció, acompanyament i assessorament tant a les víctimes com a les famílies i professionals que treballen amb víctimes. Així mateix, les entitats, públiques o privades que treballen amb la infància, han de dotar-se, conèixer i posar en marxa protocols de prevenció i actuació contra el maltractament i els abusos als infants i han de comptar-hi amb professionals amb una preparació adequada.
Voldria unir la meua paraula a la de totes aquelles víctimes, que han deixat de callar abans que jo, per proclamar la veritat. I que, així com la seua veu posà paraules al meu silenci, fos ara, la meua, altaveu per a les víctimes que encara no poden parlar i pateixen els abusos sexuals, o l’experiència dels abusos, en la intimitat. Voldria que tots i totes nosaltres, que som riu de veus ja sense aturador, aconseguirem desvetllar, incomodar i sacsejar consciències adormides. Sobretot, la d’aquelles persones que, per la posició social i política que ocupen, tenen la potestat, el deure i l’obligació de prendre mesures encaminades a vetlar per una infància sana i protegida.
