Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Municipalisme per recuperar la sobirania energètica

74 poblacions catalanes han constituït l'Associació de Municipis i Entitats per l'Energia Pública (AMEP), l'objectiu de la qual és regular la xarxa de distribució elèctrica, actualment blindada legalment i en mans dels grans oligopolis energètics, i plantejar-ne la gestió pública des dels Ajuntaments

Torres elèctriques de la MAT / Miguel Ángel Troncho

La primera assemblea general de l’Associació de Municipis i Entitats per l’Energia Pública (AMEP) va tenir lloc el passat 23 de febrer a Terrassa, de forma semipresencial. A l’acte, on es va constituir l’entitat, es van aprovar els seus estatuts i es va designar la Comissió Executiva, hi acudiren representants de 74 ajuntaments municipals de Catalunya i de l’Associació de Micropobles de Catalunya (AMC), de la Xarxa per la Sobirania Energètica (Xse) a través de l’Associació Catalana d’Enginyeria Sense Fronteres (ESF), de la Xarxa de Ciutats i Pobles per a la Sostenibilitat (XCPS) i de la Associació Nacional d’Autoconsumidores (ANA). Posteriorment, es va procedir a oferir una roda de premsa. La presidència l’ostenta Carles Caballero (ERC), regidor de l’Ajuntament de Terrassa; la vicepresidència, l’alcaldessa de Tàrrega, Alba Pijuan (ERC); la secretaria, Eloi Badia (Barcelona en Comú), com a representant de l’Ajuntament de la capital; la tresoreria, Marta Jofra (CUP), segona tinent d’alcalde de Vilanova i la Geltrú; i Sergi Talamonte (Comú de Lleida), de la Paeria, Martí Terés (Junts), de Girona, i s’espera que s’hi incorpori una representant de Tarragona, es faran càrrec de tres de les cinc vocalies. Les altres dues vocalies les assumeixen Mario Urrea, president de l’AMC, i Irene González, membre d’ESF i portaveu de la Xse. Els passos que segueixen a la constitució seran acabar-se de consolidar jurídicament, perquè hi ha municipis que van més lents que d’altres fent els tràmits, i fer difusió dels seus objectius per tal de seguir incorporant municipis i entitats, amb l’interès de començar a generar debat públic al voltant de la transició energètica i, en particular, de la regulació, la titularitat i la gestió de la xarxa de distribució d’electricitat.

La idea de l’AMEP pren forma el 20 de juliol de 2020, quan 47 municipis compromesos amb la gestió pública de l’energia van signar un protocol per regular el marc de col·laboració entre municipis

La idea de l’AMEP pren forma el 20 de juliol de 2020, quan 47 municipis compromesos amb la gestió pública de l’energia, juntament amb l’Associació de Micropobles de Catalunya i la Xarxa per la Sobirania Energètica, a través de l’ESF, van signar un protocol per regular el marc de col·laboració entre municipis. El president de l’AMEP, Carles Caballero, qui és també regidor de l’Ajuntament de Terrassa per ERC d’Urbanisme, Medi Ambient i Energia, ha explicat a la Directa que s’ha escollit Terrassa per la presidència després que, l’any 2019, liderés la “resposta dels municipis contra les exigències d’Endesa als municipis per cobrar les factures de la llum a famílies vulnerables que, segons la llei de pobresa energètica (Llei 24/2015, del 29 de juliol), no podia reclamar.” “Un cop més va quedar demostrat que la unió fa la força,” explica Caballero, “perquè quan ens vam unir, Endesa ja no va reclamar més.” Entre els municipis pertanyents a l’AMEP, que representen prop de tres milions de ciutadanes, hi destaquen grans ciutats, però paral·lelament també hi ha representades poblacions molt petites, com Sobremunt (Osona), Palau de Santa Eulàlia (Alt Empordà), Lladurs (Solsonès) o Senan (Conca de Barberà), totes elles de menys de dos-cents habitants. “Cadascú amb les seves particularitats, les seves problemàtiques i els seus colors polítics,” explica el president de l’AMEP, “però tots amb una cosa en comú, que és que a la pràctica Endesa controla el 95% de la distribució elèctrica a Catalunya.” L’alcaldia de l’Ajuntament de Terrassa és governada, en coalició amb ERC, per Tot per Terrassa, el partit local encapçalat per Jordi Ballart, exmilitant del PSC qui va estripar el carnet del partit en protesta pel suport al 155, en coalició amb ERC. Ballart, quan era alcalde de la ciutat amb el PSC ja es va fer cèlebre per aconseguir remunicipalitzar la gestió de l’aigua a Terrassa. De fet, l’AMEP pren com a referència l’AMAP (Associació d’Entitats i Municipis per l’Aigua Pública), creada l’any 2018 amb finalitats similars de remunicipalització de l’aigua.


Pressionar la Generalitat per auditar Endesa

La Xarxa per la Sobirania Energètica (Xse) defensa que el problema del model energètic actual recau principalment en la distribució elèctrica. “Nosaltres recolzem els canvis en la generació i en la comercialització,” explica Irene González, representant de la Xse a l’AMEP, “però el moll de l’os per aconseguir la sobirania energètica és recuperar el control democràtic de la xarxa de distribució”. El 95% de la xarxa de distribució a Catalunya és propietat d’Endesa, qui acumula anys de crítiques perquè la deixadesa del manteniment del cablejat causa talls elèctrics i baixades de tensió a tot el territori, sobretot durant les onades de fred, quan el consum és més alt i la xarxa no pot suportar la tensió. A vegades, amb conseqüències fatals, com és el cas de la mort d’una dona de 81 anys per un incendi a Reus (Baix Camp) l’any 2016, després que s’originés un foc a casa seva per una espelma. Mario Urrea, president de l’Associació de Micropobles de Catalunya, que representa a 174 municipis de menys de 500 habitants, afegeix altres conflictes resultants del model energètic actual, com és la macroinstal·lació als pobles de l’interior de parcs generadors d’energies renovables, molts també propietat d’Endesa, Naturgy o Iberdrola. “Incrementa la despoblació, impedeix la diversificació de l’economia i allunya el turisme,” denuncia qui també és alcalde de Torrebesses (Segrià), per ERC. “Lloguen els camps de cultiu als pagesos, ja de per si de rendiment baix, per ser zona de secà, a preu molt més baix del qual llogarien els seus terrats els industrials de la Zona Franca de Barcelona,” explica, “i aquest lloguer tant el pots cobrar aquí com a Salou o a la Costa Brava.” “El què van fer amb la costa als anys setanta i vuitanta, i que tant ha costat recuperar, ho estan fent amb l’interior actualment,” lamenta, remarcant que “no només afecta la zona on hi ha la instal·lació del parc eòlic o solar de torn, sinó totes les autopistes elèctriques, línies d’Alta i Molt Alta Tensió, que travessen pobles, camps i parcs naturals per transportar l’energia als nuclis urbans, amb la consegüent pèrdua energètica de moure l’electricitat tants quilòmetres, i, per tant, la sobredimensió que s’ha de produir durant la generació”. “Al final, per ells, és una qüestió de rendiment econòmic,” sentencia Urrea, “no els afecta que nosaltres patim microtalls, i això és la conseqüència de la privatització dels vuitanta i noranta”. “L’origen de tot plegat és el marc legal vigent”, diu el president de l’AMEP, Carles Caballero, “que permet a una companyia que té l’obligació de subministrar un recurs bàsic per la gent, reservar-se la informació sobre l’estat de la seva xarxa o sobre les seves operacions de manteniment que ha realitzat en els últims anys a Catalunya,” emfatitza, “amb els diners de tots.” Caballero denuncia que “l’opacitat per part d’aquesta empresa esdevé en impunitat perquè no tenim instruments públics per controlar què fa o què deixa de fer Endesa.” És per això que una de les principals missions de l’AMEP és fer un “front comú municipal per pressionar la Generalitat de Catalunya,” que és qui té part de la competència energètica, perquè faci auditories energètiques a Endesa “que l’obliguin a invertir en manteniment i millora del servei.” Irene González, de la Xse, afegeix que les auditories “no només han de ser tècniques, sinó ciutadanes, que incloguin el context de la població i les particularitats territorials”.

El nucli de Rubiola amb els molins de Pujalt i Veciana al fons, al límit territorial entre l’Anoia i la Segarra |Aleix López

En contraposició al model actual, tant l’AMEP com l’Associació de Micropobles de Catalunya demanen un escenari on quedi garantit el dret social a l’accés a l’energia i on no hi hagi pobresa energètica, on la ciutadania i les empreses puguin, lliurement i fàcilment, generar la seva pròpia energia verda i compartir-la amb els seus veïns, on les xarxes de distribució de l’energia no estiguin exclusivament en mans de les multinacionals, i la ciutadania pugui participar en la seva regulació i modernització. Incideixen en nous models de governació que estiguin basats en la cooperació institucional entre pobles a través mancomunitats, consorcis, xarxes de municipis i àrees metropolitanes. Des de la Xarxa per la Sobirania Energètica, Irene González explica que “una transició energètica ecofeminista passa per un model que permeti fer política a una escala superior de l’abast municipal, però des dels municipis”, fent referència també a “partides de fons europeus per a energies renovables que s’enduen directament les grans empreses del sector energètic sense revertir-se en cap cas als pobles on faran la instal·lació”. González també apunta que aquesta transició s’ha d’organitzar per tal de “vetllar per l’equilibri territorial, perquè els pobles rurals no tornin a convertir-se, com va passar amb les nuclears, en els productors del consum que es fa a les grans ciutats”.


Història del sector energètic a Espanya

La història del sector energètic a l’Estat espanyol està travessada per contínues privatitzacions, nacionalitzacions i monopolis, i estretament lligada des dels seus inicis a grans prohoms del món empresarial, industrial, financer i polític, herència del qual és l’actual oligopoli regentat per Naturgy, Iberdrola, Repsol i Endesa. Una situació compartida, en general, a tot el mercat europeu del gas i l’electricitat.

La història del sector energètic a l’Estat espanyol està travessada per contínues privatitzacions, nacionalitzacions i monopolis, i estretament lligada des dels seus inicis a grans prohoms del món empresarial, industrial, financer i polític

L’any 1843 es fundà la Societat Catalana per l’Enllumenat per Gas, dedicada en un origen a l’enllumenat urbà per gas. Va ser la primera companyia que fabricà gas de ciutat a Espanya a partir del carbó, i cotitza a borsa des del 1853. A principis del segle XX va reorientar parcialment el seu negoci cap al sector elèctric, passant a ser anomenada Catalana de Gas i Electricitat (l’any 1965, ja anomenada Catalana de Gas S. A., introduiria la utilització de gas natural per primera vegada a l’Estat Espanyol, procedent de Líbia i Algèria). La primera empresa elèctrica de l’Estat espanyol es va constituir l’any 1881 a Barcelona, amb el nom de Societat Espanyola d’Electricitat (SEE). L’any 1896 va ser absorbida per la Companyia Barcelonesa d’Electricitat (CBE), que, al seu torn, seria absorbida l’any 1912 per la Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, per ser fundada a Toronto, per l’empresari nord-americà Frederick Stark Pearson. A través d’adquisicions d’altres companyies elèctriques, La Canadenca va passar a convertir-se en la primera companyia elèctrica de l’Estat durant els temps de la Segona República Espanyola.

Paral·lelament, l’any 1901, l’empresari basc Juan Urrutia Zulueta va crear, amb el suport del Banc de Vizcaya, del qual posteriorment n’esdevindria conseller, la primera gran hidroelèctrica de l’estat, Hidroelèctrica Ibèrica. L’any 1907, juntament amb José Luís Oriol i Lucas de Urquijo (nebot del marquès d’Urquijo) funden, a Madrid, Hidroeléctica Española, S. L. L’any 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera, es declara servei públic el subministrament d’energia elèctrica. L’any 1927, l’aleshores ministre d’Hisenda José Calvo Sotelo, mitjançant la Llei del Monopoli de Petrolis (1927) expropià les empreses estrangeres Standard Oil (USA) i Shell (GB) i creà una empresa sota el control del govern estatal, la Companyia Arrendataria del Monopoli del Petroli, S. A. (Campsa). En aquell temps, Standard Oil i Shell controlaven el 80% del mercat mundial del petroli, i la crisi diplomàtica que desencadenà la seva nacionalització es diu que fou una de les principals causants de l’enderrocament de la dictadura, l’any 1930. Abans de la Guerra Civil Espanyola, l’incipient mercat elèctric estava constituït per empreses generadores que actuaven a escala provincial, però que cada cop anaren agafant més poder polític i rellevància estatal. Aproximadament el 40% de l’energia elèctrica generada era de procedència hidràulica, mentre que un 60% provenia d’origen tèrmic.

La central hidroelèctica de la Plana, a la Vall Fosca |Arxiu

La Guerra Civil suposà la destrucció d’una part important de la infraestructura de subministrament elèctric i l’Estat franquista no pogué abastir amb regularitat tota la població durant més d’una dècada. Per gestionar la perpetuada crisi de postguerra, es crea, l’any 1944, Unidad Eléctrica S. A. (Unesa), integrada per les principals companyies del sector en aquell moment i que s’encarregava, des del sector privat, de les funcions de coordinació de la indústria elèctrica nacional. Fou un projecte impulsat pel procurador en Corts i alcalde franquista de Bilbao, José María de Oriol y Urquijo, fill i hereu de José Luis de Oriol y Urigüen, polític del Partit Conservador de Maura i important arquitecte i financer del sector elèctric i ferroviari espanyol. Segons el BOE, s’encomanava a Oriol la responsabilitat de dur a terme la política hidroelèctrica de l’Estat. Unesa va actuar com a operadora del sistema fins a l’any 1979, moment en qual agafà el relleu l’empresa pública Red Eléctrica Española (REE).

L’any 1944, l’extint Institut Nacional d’Indústria crea l’Empresa Nacional d’Electricitat, S. A. (Endesa), una companyia pública fundada per generar electricitat a través de carbó, també en un moment on l’Estat no tenia les divises necessàries per importar la tecnologia i els combustibles per generar energia d’altra forma. Durant la dictadura franquista, les empreses es van anar fusionant degut als avantatges de l’economia d’escala que aportaven les fusions. Gradualment, les companyies més grans van anar absorbint les petites, que no podien competir en preus i qualitat del subministrament. Amb el final de la guerra també arribaren els ajustaments de comptes entre grups empresarials enfrontats i la compensació econòmica de l’empresariat que s’havia postulat al costat dels colpistes.

A la província d’A Corunya, dues empreses s’havien disputat històricament el sector energètic: Electra Popular Coruñesa, propietat del diputat republicà José Miñones, i Fábrica de Gas y Electricidad, de Pedro Barrié de la Maza, empresari finançador del bàndol rebel durant la guerra i qui esdevindria amo del Banco Pastor. Després del cop militar de 1936, els feixistes van assassinar a José Miñones i les seves propietats expropiades foren atorgades l’any 1948 a la Societat General Gallega de Electricidad, propietat del Banc Pastor de Barrié. L’empresari i procurador en Corts aconseguiria el control absolut del mercat elèctric gallec en fundar, l’any 1943, Fuerzas Eléctricas del Noroeste (Fenosa). La Canadenca, que havia estat col·lectivitzada durant la Guerra Civil, retornà als seus propietaris belgues en finalitzar l’escomesa. Va anar sobrevivint a dures penes fins que fou adquirida l’any 1951 per Joan March. Aquest empresari d’origen mallorquí és considerat un dels financers més influents del segle XX i se’l coneixia amb el sobrenom del “banquer de Franco” per haver finançat el Cop d’Estat de 1936. Aquell any, la Barcelona Traction fou integrada dins de Forces Elèctriques de Catalunya S. A. (Fecsa), fent-se amo, March, de la pràctica totalitat de la producció d’energia elèctrica a Catalunya. Al seu torn, Hidroeléctica Española, S. L., que durant els anys trenta tenia un paper testimonial, passaria l’any 1948 a ser la vintena empresa de l’Estat en actius nets i, l’any 1960, la cinquena empresa més important del país. Les companyies elèctriques creixien i també la complexitat del mercat, fet que va captar l’interès del sector bancari i financer. Bancs i companyies elèctriques foren dos sectors quedaren molt lligats ja durant el tardofranquisme, i així traspassaren en democràcia.

Els 60, que coincideixen a Espanya amb l’etapa franquista del desarrollismo i dels plans d’estabilització, foren també anys de models energètics basats en el petroli de baix preu i abundant, fet que va fer que les centrals tèrmiques de fuel-oil s’imposessin com a font de generació elèctrica

Els 60, que coincideixen a Espanya amb l’etapa franquista del desarrollismo i dels plans d’estabilització, foren també anys de models energètics basats en el petroli de baix preu i abundant, fet que va fer que les centrals tèrmiques de fuel-oil s’imposessin com a font de generació elèctrica. L’any 1960, la producció hidroelèctrica a l’Estat representava el 84%, mentre que l’any 1970 havia baixat fins al 50%. L’any 1973 va arribar la Crisi del Petroli, provocada pel conflicte àrab-israelià, que multiplicà per sis el preu del barril durant la dècada dels setanta. Amb l’objectiu de contenir la dependència del petroli en la primera meitat de la dècada dels anys 80 entraren en servei les centrals de carbó nacional, i entre 1980 i 1986, cinc grups nuclears. La primera centrar nuclear de l’Estat, a Zorita de los Canes (Guadalajara), havia obert l’any 1968. També s’establiren garanties de remuneracions a les inversions davant la incertesa econòmica existent. Endesa, de titularitat pública, fou una de les poques empreses que havia construït principalment generadores de carbó i hidroelèctriques en comptes d’invertir en energia tèrmica de fuel-oil i nuclear, i va poder eludir la crisi durant el primer govern del PSOE. Aquest fet li va poder permetre adquirir instal·lacions distribuïdores d’altres empreses i es va convertir, l’any 1985, en la principal entitat del sector.

La incorporació d’Espanya primer a la Comunitat Econòmica Europea, l’any 1986, i posteriorment amb la creació de la Unió Europea, l’any 1992, van començar a imposar-se successives onades de directives europees que, juntament amb les polítiques privatitzadores nacionals, acabarien de liberalitzar el sector. Per exigència de la legislació europea, Endesa va haver de separar les seves activitats de distribució de mitjana i alta tensió, creant la Red Eléctrica de España (REE), societat mercantil pública que ostenta actualment el monopoli de la distribució d’alta tensió a l’Estat. L’any 1988, amb el PSOE al poder, Endesa ven un 25% d’accions a capital privat. El Partit Popular, l’any 1997, va col·locar-ne a borsa un altre 35% a través d’una Opció Pública de Venta (OPV), perdent així la majoria de control públic. I l’any següent, el 1998, va acabar de privatitzar-ne el 97%.

Fins a l’any 1997, el sistema elèctric espanyol estava estructurat com un mercat regulat en el qual el Govern establia el preu de l’electricitat, i que remunerava la totalitat dels costos incorreguts (principalment generació i transport d’electricitat) a un conjunt de companyies elèctriques privades que funcionàvem com a monopolis integrats verticalment pel que fa a l’oferta de serveis. La principal excepció era Endesa, en ser una empresa pública, i que havia arribat a subministrar, l’any 1996, el 41% del mercat de generació, després d’absorbir Fecsa i Sevillana. Amb la Llei 54/1997, de 27 de novembre, del Sector Elèctric, les empreses que operaven en aquell moment van haver de separar funcionalment les seves activitats, que fins al moment realitzaven de forma integral, reconeixent-se dos tipus d’activitats, les regulades (transport i distribució) i les competitives (producció i comercialització) i s’abandonava definitivament la noció de servei públic per a les distribuïdores elèctriques, passant a ser béns de consum d’interès general.

Acció de la PAH i l’APE el 2 de desembre a la seu de l’actual Naturgy, ubicada al passeig Marítim de Barcelona |Victor Serri

Actualment Endesa és propietat en un 70% de l’elèctrica italiana Enel, el principal accionista de la qual és, al seu torn, l’Estat Italià. Hidroeléctica Española, S. L., l’any 1992, es va fusionar a través d’una Oferta Pública d’Adquisició (OPA) amb Iberduero, creant Iberdrola, una de les cinc companyies mundials més importants del sector. L’any 1982, Fenosa es va fusionar amb Unión Eléctrica Madrileña, creant Unión Fenosa. L’any 1991, Catalana de Gas, Enegás i Gas Madrid es van fusionar i van crear Gas Natural, que es va fusionar amb Unión Fenosa l’any 2009, creant Gas Natural Fenosa, en l’actualitat redenominada Naturgy, els principals accionistes de la qual són Repsol i La Caixa. L’any 1987 es crea el grup Repsol per part de l’Institut Nacional d’Hidrocarburs (INH), que aglutina les companyies en les quals l’Estat Espanyol tenia una participació majoritària, en les àrees d’exploració i producció de gasolina (Hispanoil), refinament (Enpetrol), química i gas natural liquat (GNL), butà (Butano S. A.) i les companyies Campsa i Petronor. L’any 1989, l’lNH inicia la privatització de Repsol, acabant en mans del Banc Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA) i La Caixa. Recentment, l’any 2018, Repsol ha entrat al sector elèctric després d’adquirir Viesgo, que a principis del segle XX era l’encarregada del subministrament d’energia a Santander.

Aquesta liberalització responia a l’interès de diversificar el mercat, permetent l’entrada de nous agents, com les productores i comercialitzadores independents, amb el pretext de fer més competitiu el sector i frenar les pràctiques oligopòliques tradicionals; d’altra banda també seguia les petjades europees del Green New Deal, i van començar a aparèixer les cooperatives d’energia renovable. A la pràctica, però, trobem que actualment existeixen cinc companyies privades que agrupen al voltant del 60% del mercat. Aquestes companyies, agrupades dins d’Unesa (des del 2018, AELEC; Associació d’Empreses d’Energia Elèctrica), són Endesa, Iberdrola, Naturgy, Energies de Portugal (EDP) i Repsol. Juntament amb Gas Natural Fenosa, Enegás i la REE (aquestes dues últimes encara tenen com accionista majoritari l’Estat), formen part de l’Ibex 35, i algunes d’elles també ostenten oligopolis a altres països del món, principalment a Llatinoamèrica.