El poble kurd té una de les històries més dures i, alhora, desconegudes de l’Orient Mitjà. Les zones muntanyoses que donen naixement al Tigris i l’Eufrates han vist com els conqueridors passaven i jugaven amb les seues terres durant milers d’anys, de grecs a romans, de sassànides a àrabs, o inclús, d’otomans a francesos i britànics; i encara així, el poble kurd continua resistint. I no sols això, en els últims anys, ha sigut famosa la seua victòria contra tot pronòstic, quan es van enfrontar a l’Estat Islàmic i es va desencadenar un gran suport a la seua causa, però que mai va arribar a l’agenda política de cap potència. Faruk Eyyup Doru forma part d’aquest poble, de la part que, ara mateix, els kurds anomenen nord o Bakur, el territori que es troba dins de les fronteres turques. Doru ha sigut portaveu del Partit Democràtic dels Pobles (HDP) a la Unió Europea i, en l’actualitat, representa el moviment kurd a l’Estat espanyol i Portugal.
Què passa al Kurdistan? Quina és la situació actual?
Hi ha guerra o violència en quasi totes parts. A l’Iran, s’estan assassinant els joves i, a més a més, hi ha una política d’aïllament total, que ens divideix encara més com a poble. Polítics o premsa internacional no poden entrar en la zona, i col·laboren també amb Turquia. Es consideren enemics, però poden col·laborar contra els kurds. Això ho hem vist a Síria, on conjuntament bloquegen les possibles ajudes internacionals al Kurdistan. Rojilat (Kurdistan iraní) és la segona regió més poblada del Kurdistan i una zona bastant polititzada, però actualment la majoria dels militants estan centrats en les situacions del nord (Bakur, Kurdistan turc) i de Rojava (Kurdistan sirià). Ara mateix, Turquia és qui més ataca, contra tot el seu entorn. D’una banda, en les seues relacions internacionals amb l’OTAN i amb Rússia, amb les quals està jugant sempre, amb l’amenaça dels refugiats, les amenaces a la frontera de Grècia o Xipre. D’altra banda, les seues forces militars han arribat fins a Líbia; té ambicions polítiques imperialistes, de crear un nou espai d’acció com l’antic otomà, i aspira a un lideratge de l’Islam. Però, per a complir amb els seus objectius, el poble kurd és un impediment. Turquia és un estat criminal que utilitza el potencial militar de tota l’OTAN contra la població civil, bombardejant on volen: Kurdistan sirià, el de l’Iraq, i fins i tot, camps de refugiats com el de Makhmour; bombardeja també els iazidies, que ja van ser massacrats per l’Estat Islàmic. També roman ocupada una part del Kurdistan de l’Iraq, amb la complicitat del Partit Demòcrata del Kurdistan (PDK) de l’Iraq. Està avançant amb la seua estratègia d’intentar recuperar les fronteres otomanes d’abans de la Primera Guerra Mundial, però ací troben la resistència del poble kurd, que sembla dels pocs agents que tracta de resistir davant el seu avanç. S’escuda amb la complicitat de la Unió Europea, diu que protegeix les seues fronteres d’onades de refugiats, i per això tenen suport econòmic i polític dels estats europeus.
Quina és la situació interna de Turquia?
“És una situació general bastant complicada, Turquia busca una victòria militar per a encoratjar els sectors més nacionalistes, eliminar oposicions, i així, tornar a guanyar les eleccions i manar cinc anys més”
Turquia és una dictadura. Es controlen tots els aspectes, des de la justícia a l’economia. És un Estat d’un partit, dirigit de forma personalista, i qualsevol oposició a les seues accions són qualificades de terrorisme, el que comporta presó i robatori de tots els béns. També es relaciona amb Erdoğan amb tràfics d’armes o de drogues. Sabem que gent relacionada amb el govern és crucial en el tràfic de cocaïna i armes des d’Amèrica Llatina. Al final, la situació política es veu també des de fora, fins i tot als Estats Units hi ha processos contra ells, però la Unió Europea no s’atreveix, perquè Turquia amenaça amb l’arribada de persones refugiades. Sempre ha jugat entre l’OTAN i Rússia, però sembla que novament ha fet un gir cap a l’OTAN, després que les seues relacions amb Rússia molesten a diversos dels seus aliats. Això li dona més força per a continuar massacrant el poble kurd i l’oposició turca, perquè al final han dit que accepten totes les peticions dels Estats Units a la regió, amb la condició que els Estats Units no permeten una autonomia real kurda o la creació d’un estat. L’èxit d’aquesta estratègia es veu molt clar: cap dirigent nord-americà o europeu ha criticat els bombardejos sistemàtics de Turquia, ni tan sols contra els camps de refugiats. No hi ha cap declaració de condemna. És una vergonya. Ara, a més a més, han obert un procés contra la tercera força política, el Partit Democràtic dels Pobles (HDP). N’ha sigut colpejat des de diverses parts, perquè té un projecte polític, el Confederalisme Democràtic, que consisteix en la participació directa de la ciutadania en les decisions polítiques d’alcaldies, barris… També està en contra de la corrupció i el colonialisme, i a favor d’un diàleg amb els pobles veïns. Erdoğan ho veu com a un gran perill. Per exemple, en les últimes eleccions municipals l’HDP va donar suport a l’oposició, la qual cosa ha suposat que el partit d’Erdoğan, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), perda alcaldies de grans ciutats, com Istanbul, Ankara, Izmir, Antalya, Adana o Mersin; i un dur colp econòmic, en perdre recursos que utilitzaven de manera partidària. Ara, l’AKP ha demanat a la Cort constitucional la il·legalització de l’HDP i el poder judicial ha accedit. Dels 15 jutges, deu han sigut posats a dit per Erdoğan. És una situació bastant complicada. Turquia busca una victòria militar per a encoratjar els sectors més nacionalistes, eliminar oposicions, i així, tornar a guanyar les eleccions i manar cinc anys més. Contra aquesta situació política no hi ha cap reacció de la Unió Europea o els Estats Units, que continuen amb la venda d’armes.
Les intervencions a Rojava, Bashur, Líbia; l’actitud amb les illes gregues, el suport directe a l’Azerbaidjan… A què es deu tanta agressivitat per part de Turquia?
Econòmicament Turquia és un caos total. No arriba a pagar el deute extern, el banc central no té diners, no se sap on està gran part dels diners de l’Estat, el turisme està inactiu i la pandèmia ha colpejat molt fort. Com econòmicament estan molt malament, i políticament, l’AKP compta amb un suport molt menor que en altres ocasions, d’un 45% d’intenció de vot a un 27%; Erdoğan necessita una victòria, i la victòria que cerca és esclafar el poble kurd per a animar les bases ultranacionalistes i feixistes de Turquia. Amb la il·legalització de l’HDP, aconsegueix una victòria, ja que no podria existir cap alternativa per molt que baixe la seua intenció de vot, i a més eliminen l’única oposició criminal a accions com les que han fet contra els armenis, a Bashur o Rojavà, a Líbia; o les provocacions contra els grecs. Podem dir que com econòmicament i políticament està molt malament, els països àrabs, excepte Qatar, estan en contra seua. Necessiten aquesta victòria contra els kurds, per això intenten ocupar zones del Kurdistan a Síria i l’Iraq, per a encoratjar els ultranacionalistes i poder repetir un mandat.
Dius que tots els partits, excepte l’HDP, donen suport a les accions bèl·liques d’Erdoğan, creus que amb l’eixida d’Erdoğan podria haver-hi un canvi a Turquia?
No ho crec. Erdoğan té una aliança amb la ultradreta. Fa uns anys tan sols es llançaven insults, però ara arriben a acords quan troben un enemic comú. Crec que si Erdoğan es veu en perill, pot arribar a col·laborar, fins i tot, amb els socialdemòcrates. Els socialdemòcrates podrien deixar caure a Erdoğan en un futur, però no sé quina alternativa construirien.
La informació que arriba ací de Rojava és que Turquia està bombardejant població civil i està formant i enviant milícies islamistes. És això cert? Com és la intervenció turca a Síria?
Turquia bombardeja sistemàticament la regió, fins i tot, els camps de refugiats, sobretot, els que estan formats per la població d’Afrin, districte des d’on s’han desplaçat més de 130.000 persones als camps de refugiats, que estan a uns deu quilòmetres. Turquia té el pla d’ocupar la ciutat d’Ayn Issa, per a poder dividir el territori de les Forces Democràtiques i aïllar Afrin de Kobane. Rússia també va intervindre. Va dir que o la ciutat es deixava en mans del Govern sirià o Turquia l’ocuparia. Era una amenaça, ja que la presència russa en la zona assegurava que no hi haguera moviments en cap bàndol, i s’han retirat. Però, els kurds han resistit i no han deixat que Turquia avance en aquesta àrea. Després, quan els russos han vist que Turquia no avançava han tornat per a no perdre la seua presència i poder en l’àrea. Ells sempre demanen el mateix: retornar el territori autònom al govern de Síria.
Quin és el paper de les potències internacionals? Hi ha més estats involucrats a banda de Rússia i Turquia
“Turquia bombardeja sistemàticament la regió, fins i tot, els camps de refugiats, sobretot, els que estan formats per la població d’Afrin, districte des d’on s’han desplaçat més de 130.000 persones als camps de refugiats”
Podem dir que, en aquesta àrea, sempre hi ha un joc entre les potències mundials. El territori sirià és el camp de batalla d’una nova guerra mundial. Les potències posen les armes, però les víctimes les posem els pobles de la regió. Però, clar, en aquesta guerra, els fronts i aliances canvien contínuament. Això ho hem vist amb els desacords entre Rússia i l’Iran, que alhora són aliats de Síria. Turquia està contra el règim sirià, encara que ara han començat a negociar amb el règim d’Al-Asad, contra qui també lluiten els Estats Units, que és un gran aliat de Turquia, però no saben a qui donar suport directe. També hi ha presència d’interessos, armes o milícies de països com Aràbia Saudita, Xina o països europeus. Aquesta guerra entre forces internacionals en el xicotet escenari sirià és real.
Hi ha poca condemna internacional oficial contra Turquia?
La Unió Europea no ha arribat ni a condemnar els actes de Turquia. Cada vegada que lliges les seues declaracions diuen “estar preocupats” pels atacs als civils, no arriben a condemnar mai els actes bàrbars, feixistes i contra les lleis internacionals, convencions, els Drets Humans o els valors d’Europa i de qualsevol estat de dret. A més a més, Turquia sap que no s’aplicaran restriccions i tampoc els preocupen aquest tipus de declaracions, que sempre queden en l’aire. Si la Unió Europea deixara de vendre armes, sobretot Alemanya, els turcs no podrien seguir amb les seues matances de civils o les operacions militars, però la tendència és diferent. Veiem que l’OTAN ha deixat que Turquia siga qui defense l’espai aeri de l’Afganistan. Això significa deixar-la en mans dels turcs i mostra una gran confiança en els turcs, com ha passat a Líbia, on Occident tampoc ha exigit la retirada turca. La Unió Europea no vol tindre una posició clara; prefereix mirar cap a una altra part i continuar amb la venda d’armes i suport econòmic.
I quina és la situació en Bashur (Kurdistan iraquià)?
Desgraciadament, el Govern del Kurdistan iraquià no té una unitat amb la resta del Kurdistan. És un clan familiar i els Barzani controlen tot. Es tracta d’un govern familiar, que col·labora amb Turquia, encara que una part de la família s’ha començat a dividir, perquè no volen la presència turca, ja que els bombardejos destrueixen els pobles i l’entorn. La majoria de població de l’Iraq i partits estan en contra de l’ocupació, deixant només al govern del Kurdistan iraquià en converses amb Turquia; i el poble kurd de l’Iraq comença a estar molest. Tots saben que els turcs han sigut qui, en les últimes dècades, han assassinat més kurds, i resulta molesta la relació del seu govern amb el de Turquia. Realment, és una reculada, fins i tot dels Barzani. Quan en el Kurdistan iraquià es va celebrar un referèndum, els turcs van ser els primers a posicionar-se en contra, portant el seu exèrcit a la frontera per a demostrar poder i atemorir per si es declarava la independència. Els Barzani diuen que els turcs només ataquen al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i no als kurds, però després veiem com moren molts civils, i a més els turcs van matar part de la família Barzani fa vint anys.
Llavors, la lluita contra el PKK és l’excusa de Turquia per a camuflar la seua expansió territorial i la neteja ètnica del poble kurd?
Exactament, és només una excusa. Molts bombardejos són en zones sense influència del PKK, i fins i tot, en centres de pobles i entre civils. La seua estratègia és la de la terra cremada, que no quede res per a la supervivència del poble kurd.
Quina és la situació d’Abdulá Öcalan, fundador i líder del PKK? I d’altres presos polítics?
No tenim cap informació sobre la seua situació. Fins i tot, s’han fet preguntes des de governs estrangers, però res. Turquia no deixa ni als seus familiars o advocats visitar-lo, contra tot dret humà. És un ostatge en poder de Turquia. Existeix una vaga de fam des de fa molt temps de presos polítics i familiars, però Erdogan té clar que el vol aïllat. En els últims anys, hi ha hagut almenys 22.000 detencions de militants, càrrecs, diputats, alcaldes o regidors de l’HPD, i encara queden uns 10.000 detinguts. És una política que té com a objectiu eliminar tota la representació kurda en la societat. A més a més, som moltes les exiliades, les quals veiem que no tenim una protecció real. Formes part d’un partit democràtic i tens dues vies, la presó o l’exili; i en la segona, les potències europees no ens protegeixen. Fa uns anys van ser assassinades tres companyes a França per les forces d’intel·ligència turques, i sembla que no passa res.
