Els tractats de lliure comerç i inversió són instruments del capital que operen a les fosques i són molt desconeguts per la majoria de la gent. En lloc de garantir el benestar de les persones i del planeta, protegeixen els interessos econòmics de grans corporacions en la lògica d’acumulació de capital que regeix el sistema. En el camí cap a una societat més justa aquests tractats no hi tenen cabuda. Per això, fa unes setmanes publicàvem un article en què celebràvem la sortida d’Espanya del Tractat de la Carta de l’Energia (TCE). Però què és aquest tractat i per què parlem de victòria?
Els tractats de lliure comerç van proliferar els anys 80 i 90 i són un dels pilars de l’economia capitalista moderna, que perpetua les relacions de poder desiguals entre estats enriquits i països de l’anomenat sud global. El TCE, firmat el 1994 per 52 països d’Europa i Àsia central, a més de la Unió Europea (UE) en el seu conjunt, es va gestar per blindar les inversions en el sector energètic en un context polític incert després de la caiguda del mur de Berlín. D’aquesta manera, sota el pretext d’assegurar el control dels recursos energètics de les repúbliques exsoviètiques, els països europeus i el Japó van promoure la firma del tractat. Gairebé 30 anys més tard, el TCE ha esdevingut el seu malson i un pilar de l’economia fòssil que obstaculitza l’acció climàtica i la lluita contra la pobresa energètica.
El Tractat de la Carta de l’Energia permet a les empreses i inversors estrangers demandar un estat quan consideren que ha legislat en contra dels seus interessos econòmics
En poques paraules, aquest tractat permet a les empreses i inversors estrangers demandar un estat quan consideren que ha legislat en contra dels seus interessos econòmics. És a dir, si un govern decideix fer un pla de descarbonització i tancar totes les centrals tèrmiques de carbó, les empreses estrangeres que tinguin centrals poden demandar per exigir una compensació econòmica. No és un exemple imaginari, sinó el que li va passar al govern de Països Baixos el 2021. I per desgràcia, d’exemples reals n’hi ha desenes: per la prohibició d’explorar petroli a alta mar, per canvis legislatius que afecten beneficis previstos de les energètiques i un llarg etc. Les demandes es resolen en un sistema paral·lel a la justícia nacional: el mecanisme de resolució de controvèrsies inversor-estat, conegut per les seves sigles en anglès com a ISDS. Consisteix en la tria de tres àrbitres privats que constitueixen un tribunal que decideix si els estats han d’atorgar compensacions i quina quantitat. En la majoria dels casos, aquests tribunals es decanten a favor de l’inversor. De fet, aquest mecanisme és tan problemàtic que la UE ja no l’ha inclòs en els tractats que ha firmat recentment.
Per acabar-ho d’adobar, el TCE conté una clàusula “de supervivència” que estableix que qualsevol estat que es retiri del tractat seguirà podent ser objecte de demandes fins vint anys més tard de la data de sortida per totes aquelles inversions fetes abans d’aquesta data. Ara bé, existeix l’opció d’anul·lar aquesta clàusula si un grup de països fa una retirada conjunta del tractat. Per això, la sortida conjunta de la UE és un escenari més desitjable que la sortida individual.
En els darrers quatre anys, han tingut lloc rondes de negociació entre totes les parts per acordar la revisió del text i actualitzar-lo a la realitat energètica actual, però ha fracassat per l’oposició de països com l’Estat espanyol
Les crítiques van donar lloc a un intent de modernització del TCE. Així, en els darrers quatre anys, han tingut lloc rondes de negociació entre totes les parts per acordar la revisió del text i actualitzar-lo a la realitat energètica actual. La representant dels estats de la UE era la Comissió Europea, que tenia el mandat d’aconseguir que el tractat modernitzat s’alineés amb els objectius climàtics de l’Acord de París. Finalment, després de molt estira-i-arronsa entre les parts, es va assolir un acord preliminar el juny d’aquest any que s’havia d’adoptar formalment el 22 de novembre. Però no va anar així: l’anunci de sortida de l’Estat espanyol va desencadenar una reacció en cadena important. Després del govern de la Moncloa, també els governs de Països Baixos, França, Eslovènia, Alemanya i Luxemburg van anunciar que el seguien. De fet, Itàlia ja en va sortir el 2015 i Polònia també ha iniciat passos en aquesta direcció.
La cosa no acaba aquí: en el si de la UE, quatre països de pes van bloquejar l’adopció del tractat modernitzat –França, Espanya, Països Baixos i Alemanya. En conseqüència, l’acord modernitzat no es va poder adoptar en la conferència del 22 de novembre. Davant d’aquesta situació, la Comissió ha aconseguit posposar el debat sobre l’adopció del TCE amb tots els estats membres l’abril de 2023. Ara bé, el 24 de novembre el Parlament Europeu va votar a favor d’una resolució que insta la Comissió a fer la proposta de sortida coordinada de la UE. La Comissió s’està quedant sense escapatòria: cada cop esdevé més difícil salvar un tractat insalvable.
Ni el text original ni el modernitzat són compatibles amb l’acció climàtica, la sobirania dels estats ni la justícia social. La sortida del TCE de l’Estat espanyol basada en els arguments que fa anys que repetim des dels moviments socials és prou remarcable. El fracàs del procés de modernització és una realitat innegable i davant el degoteig de països europeus que han anunciat que abandonaran el tractat, tots els ulls miren cap a la Comissió Europea esperant que proposi una sortida coordinada de la UE. Però de moment, s’hi resisteix. Esperem que sigui només qüestió de temps.
La victòria de la fi del TCE serà només un passet més en la lluita contra els tractats… que són només un instrument més del capital per blindar els seus interessos. Tanmateix, és un dels pocs cops en què les institucions han admès que instruments neoliberals van en contra dels interessos climàtics –retirar-se d’un tractat no és poca cosa i és el primer cop que passa. A més, eliminar aquest tipus d’obstacles és important perquè ens demostra que val la pena lluitar i que és possible aconseguir reivindicacions socials. Ara toca celebrar-ho.
