Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Escriure i llegir les mares

Conversem sobre maternitat i literatura amb Maria Llopis, Ada Castells, Laura Freixas i Esther Vivas, autores que han reflexionat sobre la maternitat en la seva obra. Qui, i com, ha escrit sobre les dones que són mares?

/ Victor Serri

“Els homes han estat segles escrivint sobre guerres. Ara, les dones ens passarem segles parlant sobre parts”. Això és el que, parlant-ne amb una amiga, va decidir l’autora de Maternidades subversivas (Txalaparta, 2015), Maria Llopis. Li va semblar preciós i necessari. Llopis (València, 1975) és una escriptora, artista i activista feminista que, amb aquest volum, ha volgut transgredir el concepte de la maternitat tradicional. Considera que la literatura ha donat molt d’espai a un tipus de temes i discursos, deixant al marge qüestions com la maternitat, que, diu, hauria d’importar tothom: “Tots som fills o filles d’algú”. L’experiència de ser mare ha estat oblidada i menystinguda per la tradició literària. Així ho pensa la periodista Esther Vivas (Sabadell, 1975), autora de Mamá desobediente (Capitán Swing, 2019) i especialitzada, també, en moviments socials i consum responsable. Vivas manté que “els textos literaris no han tractat la maternitat des del punt de vista de la dona en primera persona, de manera que s’han reproduït els ideals de maternitat hegemònics, útils per al sistema patriarcal”.

I per què sembla que no existeix una elaboració cultural entorn de la maternitat que sigui adequada i fidel a la realitat de les mares? “El fet de tenir un fill no es considera una experiència humana, sinó un mecanisme biològic que les dones experimentem de manera passiva, mecànica, impersonal… Com si fóssim un receptacle o la Verge Maria”, apunta l’escriptora barcelonina, nascuda el 1958, Laura Freixas. Fa anys que Freixas ha col·locat la dona i la maternitat al centre de les seves investigacions literàries i dirigeix, des del 2009, l’associació Clásicas y Modernas, que treballa per la igualtat de gènere des de l’àmbit de la lletra i la cultura. Aquest paper l’autoritza per denunciar que “les mares, en la literatura, sempre apareixen amb els fills ja adults, no s’explica com viuen el procés d’esdevenir mares i mai se’ls dona una veu pròpia. Sovint són els fills els qui parlen de la mare, i no és ella mateixa qui explica la seva història”.

Malgrat tot, d’altres es mostren més optimistes. L’escriptora i periodista Ada Castells (Barcelona, 1968), autora de Mare (La Campana, 2019), subratlla que “sí que hi ha propostes interessants a la literatura, també escrites per homes, que superen la imatge ideal de la mare. Encara que ho mostrem de manera diferent, tots podem escriure sobre coses que no hem viscut”. Ara bé, Castells admet que aquells temes específicament relacionats amb les dones acostumen a ser considerats poc interessants per l’alta cultura. “És ara, i gràcies al feminisme, que hi ha més possibilitats de parlar-ne amb llibertat”, celebra. També pensa que és natural que, en la mesura que les dones comencen a escriure amb normalitat, la maternitat s’hagi fet més present en la literatura: “Escrivim sobre les experiències potents que hem viscut i la maternitat n’és una, per a les dones. Ser mare et força a mirar-te amb un mirall al davant, t’encara a tu mateixa, i et permet experimentar l’acte creatiu i entendre el concepte d’alteritat a un altre nivell”. Tot i que l’escriptora considera que la vivència de la maternitat és un potent punt de partida creatiu, afegeix que ser mare pot dificultar trobar l’espai, temporal i mental, per escriure.


La mare santa o la mare puta

La “santa asexuada i infantilitzada” contra la “puta, dolenta, seductora i harpia”; aquests són els dos arquetipus que l’activista Maria Llopis identifica, a grans trets, en la ficció. I si la literatura no tracta les mares com a personatges humans amb matisos, les acaba dividint entre bones i dolentes. Llopis denuncia que la imposició d’un únic model vàlid de maternitat esdevé una violència punyent per a les dones. Laura Freixas comparteix aquesta crítica a la polarització entre perfectes i dolentes, però creu que, afortunadament, això canvia a poc a poc: “Per fi, la cultura creada per dones ens està donant mares humanes; és a dir, dones que no només són mares, i que, per tant, reivindiquen identitats ambivalents i complexes”.

De dalt a baix i d’esquerra a dreta: Maria Llopis, Esther Vivas, Laura Freixas i Ada Castells |Arxiu

Per la seva banda, Ada Castells destaca que a aquesta “idealització” s’afegeix la concepció que la maternitat és l’única via de realització i de felicitat per a les dones. Es construeix, així, un tipus d’amor romàntic en la relació entre mare i fill. Per a les quatre autores, escriure sobre les mares no només hauria de reivindicar l’experiència de gestació i criança, sinó també iniciar un procés de trencament amb la categoria de “mare”. És a dir, es tracta de recuperar la “mare” dels marges per presentar-la en la seva complexitat i desmuntar la categoria essencialista de la mare, i així estendre l’experiència a altres identitats. De fet, hi ha dones que es neguen a identificar-se amb l’etiqueta de “mare”, malgrat tenir fills o filles. Maria Llopis va deixar de presentar-se amb aquest terme a les seves xarxes socials, després d’escoltar l’activista Brigitte Vasallo, que proposa desocupar aquesta categoria. Llopis, però, també considera que hi ha un punt de reivindicació política en l’acte de presentar-se com a mare.


Escriptura i lectura per reapropiar-se de la maternitat

Un dels grans clàssics feministes sobre la maternitat, signat per la nord-americana Adrienne Rich, Of Woman Born: Motherhood as Experience and Institution, es va publicar el 1976. Rich hi afirma: “Si les dones poguessin començar a pensar, llegir i discutir sobre el procés complet de concepció, gestació, criança i alimentació dels fills, i sobre les possibilitats de la maternitat, es tractaria d’una experiència alliberadora de la por, la passivitat i l’alienació a la qual s’ha sotmès el nostre cos”. Les quatre autores entrevistades subscriuen aquesta afirmació. Maria Llopis assegura que “el món de l’art és l’eina ideal per cercar solucions, pensar-nos a nosaltres mateixes i construir un món millor, perquè la societat avança quan genera cultura”. Per tant, creu que les obres que aborden la maternitat en tota la seva profunditat responen a la necessitat actual de trencar tabús i compartir experiències diverses: “L’art sempre reflexiona sobre allò que el seu moment històric li demana, i ara exigeix a crits la presència real de la maternitat”.

Les escriptores també comparteixen el sentiment d’orfenesa que van sentir en el moment d’esdevenir mares i cercar un reflex de la seva vivència en la literatura. La crítica Laura Freixas estava acostumada a trobar un mirall de les seves experiències personals en els llibres; però, en quedar-se embarassada, va descobrir que una de les experiències més importants de la seva vida no estava representada a les novel·les de les llibreries. Només podia recórrer a revistes o llibres d’autoajuda, mancats de crítica, contingut polític o ideològic. L’autora va viure aquesta solitud amb patiment: “Llegir sobre la maternitat abans, durant i després del meu embaràs hauria donat més dignitat a la meva experiència com a mare i hauria estat apoderant. Però vaig sentir que em convertia en un objecte inanimat davant els metges”.

La sabadellenca Esther Vivas considera que la literatura és una bona eina per donar valor a l’experiència maternal al marge d’idealitzacions i per visibilitzar la violència i els abusos que s’hi produeixen: “Permet normalitzar experiències de maternitat, ajudar les dones a trencar silencis i fer-les sentir més acompanyades”. Vivas explica que, quan una autora escriu sobre temes que socialment són invisibles, rep moltes respostes d’agraïment de persones que s’han sentit reconegudes en les seves paraules: “És important que les mares parlem i escrivim en primera persona sobre les ambivalències que suposa viure la maternitat en una societat patriarcal i capitalista que ens obliga a dur la càrrega de les tasques de la cura. Si en parlem, podem fer que més dones puguin reconciliar-se amb la seva experiència a partir de la lectura”.

“L’experiència literària de la maternitat és curativa per a les mares, per desacomplexar-se, però també permet a tothom entendre la seva pròpia mare”, afirma Ada Castells. La mare de l’escriptora, ella mateixa ho confessa, sempre està present en els seus textos. Però va ser quan la seva filla va arribar a l’adolescència que va sentir la necessitat de concentrar-se en la figura de la seva mare: “Experimentar amb la maternitat a través de l’escriptura et permet trencar amb la idealització i entendre que les mares són dones, amb clarobscurs, com tothom”.

La tesi d’Adrienne Rich apuntava cap a això mateix que comparteixen les autores, que no és res més que una proposta de reapropiar-se de la maternitat. Creuen que omplir les biblioteques i les llibreries de mares que conceben, gesten, crien i alimenten els seus infants pot servir per redefinir el fet de ser mare com una opció personal i diversa i no com una eina patriarcal d’alienació.

Un fenomen literari?

Hi ha una tendència a etiquetar obres i autores com a exponents d’un mateix fenomen i a col·locar el focus mediàtic sobre un tema. Mitjans, institucions i entitats organitzen xerrades, activitats, escriuen articles i fan entrevistes al voltant d’una agenda temàtica, de manera que s’acaba generant la sensació que són moltes, les qui en parlen. Això és el que passa amb la maternitat?

Laura Freixas no vol que la maternitat sigui una moda amb data de caducitat; prefereix pensar que això és l’inici d’un procés de normalització: “Allò estrany i escandalós era que no se’n parlés. Potser ara pot semblar que hi ha un boom però, de ben segur, es publiquen més llibres sobre la guerra civil i ningú no ho assenyala”. Ada Castells lamenta que s’elaborin llistes i categories amb dones que escriuen sobre mares. “Seria un fenomen que els homes escrivissin sobre la paternitat?”.

L’autora de Mamá desobediente, Esther Vivas, accepta que ara hi pot haver un cert interès mediàtic en les obres que tracten la maternitat, però ho entén com una oportunitat per parlar de temes que fins ara han estat ignorats. Així, celebra que el feminisme obri aquesta nova finestra: “Els debats amb opinions diverses, sobre qüestions que han estat silenciades durant tant de temps, sempre són benvinguts”.

Article publicat al número 490 publicación número 490 de la Directa