“Se’ns va acabar la intimitat”, va respondre en preguntar-li per la ruptura. És una sentència demolidora i, sobretot, irrevocable. Com es pot acabar allò que ens constitueix?
Cada vegada són més els titulars en què aquest concepte apareix amb diferents formes: com recuperar la “intimitat” amb la teva parella?, la pèrdua de la intimitat és fruit de les xarxes socials i de la cultura de la sobreexposició?, quant de temps passar sola per treballar la intimitat?… Es tracta d’una experiència que, si està tant a l’ordre del dia, no és només pels discursos de desenvolupament personal de coaches o personatges diversos, sinó perquè, veritablement, ens esquerda i ens travessa amb una profunditat essencial. La intimitat és el jo que se sent a si mateix i, així, reconeix que sent i està viu.
El filòsof José Luis Pardo va escriure una obra titulada La intimidad (Pre-textos, 1996), en la qual examina aquest concepte basant-se en les distincions dels binomis privacitat-publicitat i intimitat-comunitat. La idea de fons es fonamenta en l’escletxa inherent a la condició humana, la qual li genera una doble imatge d’ella mateixa vinculada amb l’exterior i l’interior. Vivim constantment fent equilibris entre les tensions que ens constitueixen, la principal de les quals és, segons l’autor, identitat-intimitat. La identitat pressuposa un tot unitari relacionat amb la vida pública i la intimitat, en canvi, es basa en la fragmentació que percebem en el nostre interior entre sentit i significat quan ens expressem. D’alguna manera, som conscients de la convenció subjacent dels significats, que redueixen el llenguatge a una mera utilitat dins del mecanisme social. Tanmateix, certament, notem una tensió quan allò que pretenem expressar escapa la lògica unívoca de la utilitat i ens encamina cap al nostre vessant més “animal” (en termes de l’autor). Plorar, cridar o bramar, si bé sembla cert que és el que compartim amb una part del món animal, és també allò que ens en diferencia: som humanes perquè escoltem la veu interior, ens reconeixem íntimament en cada crit i en cada plor.
Per tant, quan intentem transmetre aquest “escoltar-nos intern”, el llenguatge queda curt: el significat convencional perd el sentit perquè l’important no és allò que es diu, sinó allò que volem dir. Volem transmetre el que escoltem dins nostre, però això mai serà possible del tot. Aquesta impossibilitat és, doncs, la fissura constituent: la manca de confiança i seguretat en el llenguatge –és a dir, la seva fragilitat– és la condició de possibilitat de la intimitat. En aquella esquerda entre allò que diem i allò que volem dir, que se’ns queda a la llengua amb una sensació incompleta, entre el significat i el sentit, hi titubeja la intimitat fent equilibris.
Per tant, on queden tots els discursos de mindfulness (i altres anglicismes diversos) que pretenen conduir-nos cap a la plenitud interna? Com ens hem de concebre unitàries, si sentim les esquerdes cada vegada més profundes? De què ens parlen quan ens parlen d’intimitat? I, sobretot, com pot ser que “se’ns hagi acabat”?
Petjades apedaçades
Si hi ha alguna cosa en la qual podem estar d’acord és que els nostres dies es caracteritzen per una estranya sensació de fragmentació. Més enllà de discursos dogmàtics contra les noves relacions de les xarxes socials i la demonització de la intel·ligència artificial, la sensació de peces de puzle que no acaben d’encaixar constitueix una tendència generalitzada. Però, independentment dels seguidors d’Instagram i de les bogeries absurdes geopolítiques de torn, hi ha quelcom de fons subjacent: precisament, aquesta esquerda que queda a la llengua sense acabar de verbalitzar-se del tot.
Donar una definició unívoca a la intimitat és, com a mínim, pretensiós; però sí que és cert que hi ha un factor amb el qual la majoria estarem d’acord: la intimitat té a veure amb les petjades que ens deixen les coses que ens afecten. De fet, sovint, aquestes petjades no les reconeixerem mai; no els hi posarem ni data ni nom ni cognoms, però quedaran allà, constituint-nos sense saber-ho. Això també formarà part de la nostra intimitat. Totes aquestes afeccions generen esquerdes en una espècie de contínuum interior, que no seria gran cosa més que la sensació interna d’aquesta identitat que esmentàvem a l’inici. El continu s’esquerda i ens revela tan profundament fràgils, que ens envaeix una afàsia que s’interposa entre el que diem i el que volem dir.
Entre el significat i el sentit, creix l’arrel que ens empeny al qüestionament de la identitat que performem, tornant-la més o menys modelable dins dels límits que l’entramat lingüístic i social ens imposa
La intimitat, tal com diu Pardo, es caracteritza per la fragmentació en tots els seus vessants, tant de temps i espai com de forma i contingut. Deixant categoritzacions presumptuoses filosòfiques –i aristotèliques– de banda, té cert sentit enfocar-ho així: és evident que no tenim una sensació d’intimitat tota l’estona, sinó que se’ns descobreix en instants determinats amb més força que en altres i, a més a més, que no tots els espais són òptims per tenir-la. D’altra banda, també és clar que es tracta d’una experiència bastant polimorfa i que, sovint, no té ni un contingut ni un objectiu clar: un petó, una abraçada, un monòleg interior? Enmig de tot el soroll de la vida diària, de tant en tant, tenim la sort de reconèixer-nos conscients de nosaltres mateixes i, sobretot, de reconèixer-nos vives: de sentir quelcom que, esquerdat, ens recorda més idèntiques a ahir que qualsevol altra cosa.
Per què, aleshores, aquesta obsessió per la unitat? Si, efectivament, fóssim un tot, complet i immutable, no ens seria possible el canvi. L’evolució i el desenvolupament personals només són possibles gràcies al fet que, precisament, estem més fragmentades que mai: entre les esquerdes del significat i el sentit, creix l’arrel que ens empeny al qüestionament de la identitat que performem, tornant-la més o menys modelable dins dels límits que l’entramat lingüístic-social ens imposa. No obstant això, hi ha instants en què aquest entramat sembla gairebé dissoldre’s, per atendre només al brollar d’aquestes esquerdes. Sense els límits definits de sentit i significat, la capacitat potencial de crear un llenguatge nou se’ns apareix com una necessitat que, pràcticament sense adonar-nos, s’apodera de nosaltres. És aleshores quan es creen els microllenguatges.
Diccionaris íntims
Quan dues persones (o més) fa molt de temps que comparteixen certa intimitat, sigui afectiva, d’amistat o familiar, s’han creat, de segur, una sèrie de codificacions lingüístiques que dificulten la comprensió externa de les seves converses. No es tracta només de la confiança produïda pel pas dels anys –que també, evidentment–, sinó que té a veure amb el fet que una de les coses que s’han compartit al llarg del temps és, precisament, un llenguatge estrictament “íntim”, en la terminologia de José Luis Pardo: la barrera entre sentit i significat s’ha dissolt momentàniament en els instants en què s’ha anat teixint aquest vocabulari, instants en què s’han compartit obertament les esquerdes i ens han apartat fugaçment de la lògica de la utilitat social.
Concebre’ns com a fràgils i, sobretot, reconèixer-nos mútuament com a tals, obre la possibilitat de parlar-nos i expressar-nos des d’un nou camp que, de sobte, està per construir. Des de les petites ruptures internes, ens sentim profundament empeses a aixecar les parets d’un llenguatge que és, precisament, el que se’ns ha anat quedant tota la vida a la punta de la llengua, maleït per una espècie d’afàsia social. La vinculació entre sentit i significat troba certs nodes de connexió mitjançant termes “en clau” o contrasenyes que ens remeten a la intimitat que, en algun moment, hem compartit.
No obstant això, aquests microllenguatges que construïm puntualment no ens pertanyen de manera absoluta: igual com ens passa a nosaltres, la seva condició inherent és ser necessàriament fragmentaris. No seran mai complets ni universalitzables, no seran mai cap unitat: la seva essència és precisament ser un fragment tan fràgil com nosaltres mateixes.
Potser d’aquí venen totes les pors a vincular-nos íntimament de veritat. Que se’ns hagi acabat la intimitat deu voler dir que hem tornat a parlar-nos en l’idioma de l’afàsia social.
