Fa bastants dies que en aquest tros de país nostre dos semàfors regulen el pas per passar l’Ebre. Els aparells no estan col·locats a la vora de l’aigua ni estan destinats a possibles trànsits fluvials sinó que es troben al pont de l’N-420 que travessa el riu, que permet passar sense cap problema d’una Móra a l’altra –de la d’Ebre a la Nova i viceversa– i més enllà. Per sort són semàfors mòbils, dels que s’instal·len quan hi ha obres, i més tard o més d’hora acabaran desapareixent.
Costa trobar referències a internet sobre aquestes obres, cosa que aniria molt bé per donar solidesa a la columna, però a falta d’informacions oficials el que té més solidesa sembla ser el mètode empíric, que vindria a ser basar-se en el que s’observa quan se circula. I el que es veu en creuar les obres és que el que s’està fent és un canvi dels límits físics del pont: si abans hi havia una barana de ferro o similar que delimitava els carrils i evitava la caiguda a l’aigua en cas d’accident ara la barana ha desaparegut i ha estat substituïda per uns blocs de formigó o similars, força alts i ben compactes.
Hi deu haver un motiu i una explicació d’aquest canvi en el qual la seguretat hi deu tenir un paper important, però també hi ha un lament força compartit: ara quan es creua el pont ja no es veu el riu Ebre. I això sembla que no, però fa una mica la vida més grisa; tenir un riu com aquest a la vora és un privilegi o un regal, mirar-lo un goig, i els valors que aporta o comporta tot un patrimoni que explica passat, present i possible futur.
Hi deu haver un motiu per col·locar uns blocs de formigó al pont entre Móra la Nova i Móra d’Ebre, però ara quan es creua el pont ja no es veu el riu Ebre
Per sort si algú circula per la zona i vol veure l’Ebre de prop i el vol creuar, però no té suficient temps per buscar un antic pas de barca, pot optar per passar pel pont vell, que està a poquíssima distància del pont nou que té noves baranes. Les arcades que l’identifiquen i que identifiquen el poble de Móra d’Ebre ja obliguen de forma natural a reduir la velocitat, i llançar la vista cap a baix es pot fer sense problema si s’és passatger d’algun vehicle i de reüll si es va conduint.
Però sens dubte, posats a triar, si es pot escollir com travessar el pont de l’Ebre el millor és fer-ho a peu, que és la manera de gaudir de l’espectacularitat del riu, de poder llançar la vista aigua amunt o avall sense presses, i des del mig estant rebre un cop de corrent d’aire que refresca i sorprèn.
Òbviament qualsevol dia de l’any es pot fer aquest petit passeig, però just aquesta setmana, aquest diumenge 15 de novembre, qui sigui per la Ribera d’Ebre o hi vagi, podrà creuar el pont de les arcades col·lectivament i per un bon motiu com és reivindicar i dir ben alt que el món rural no està en venda i que volem pobles vius.
Aquest és justament el lema de la manifestació i mobilització de país que una cinquantena llarga d’entitats d’arreu de Catalunya han convocat per posar damunt de la taula l’atac general que viuen els espais rurals.
Aquest 15 de novembre, qui sigui per la Ribera d’Ebre, podrà creuar el pont de les arcades col·lectivament, per reivindicar i dir ben alt que el món rural no està en venda
Perquè com es diu al manifest de la concentració, “A les comarques rurals patim un embat sense precedents, en el context de les múltiples crisis d’un sistema global basat en el creixement il·limitat, que s’intenten resoldre desesperadament, no només a costa de les perifèries del Sud Global, sinó també dels territoris interiors. Se’ns imposa una allau d’agressions de manera simultània, sense mesura, sense debat ni planificació. A tort i a dret, s’ataca la qualitat de vida de les nostres comunitats i la salut dels ecosistemes. I això succeeix en municipis despoblats, envellits i amb poca capacitat d’autodefensa. També en territoris prèviament transformats i desposseïts de la seva identitat i la seva història.
Inversors de tota mena i de tota procedència entren als pobles talonari en mà, creen enfrontaments entre veïns i municipis i converteixen la terra en un camp de batalla. Porten macroprojectes especulatius, extractivistes i contaminants, avalats pels actuals governs desenvolupistes. Sotmeten la ruralitat a noves lògiques de negoci, a les necessitats dels grans centres de consum i a un centralisme polític sense filtres.
Ara, el boom dels centres de dades i les gigafactories se suma a les bombolles de l’energia eòlica, la fotovoltaica, el biogàs i la biomassa; a les infraestructures de recepció i incineració de residus, a les infraestructures logístiques i de transport d’energia; als macropolígons i a la massificació turística; a l’espoli de l’aigua i a la destrucció progressiva del sòl agrari. […] Davant de tot això, la gent dels pobles i les comarques hem decidit alçar-nos. Ens uneix la voluntat de viure en espais autònoms, saludables i amb futur. Comencem a caminar cap al reconeixement complet de les desigualtats que vivim, dels espolis que patim i de les imposicions que suportem. Mai més acceptarem que les nostres reclamacions siguin menystingudes ni reinterpretades dins d’altres marcs d’anàlisi. Enfilem l’autoorganització d’allò que som: el darrer subjecte a vertebrar i les darreres cultures a reconèixer. Venim de lluny i tenim tot el necessari per a la vida futura. Però exigim respecte pels nostres termes i per les nostres decisions”.
Per això i per molt més, sortim al carrer per dir i cridar que «El món rural no està en venda» i que «Volem pobles vius».
Trobareu més informació de la mobilització a la pàgina web de Pobles vius i ens trobarem entre Móra d’Ebre i Móra la Nova aquest diumenge 15 de novembre.
