La manca d’espais referents, la necessitat de crear-los, la falta de llocs i relats propis i la inquietud per trobar-los han estat alguns dels motors en la trajectòria de Deborah Ekoka (València, 1985). Coneguda per la seua activitat dins del moviment afro, és cofundadora dels projectes United Minds a la capital valenciana, Black Barcelona i Conciencia Afro a Madrid, els quals, com ella explica, naixen de la necessitat de trobar espais on visibilitzar la seua cultura, trobar-se i crear xarxes. Ekoka és autora dels llibres Metamba Miago (United Minds, 2019) i Afro Utopia (United Minds, 2021), on reivindica la seua identitat.
Creus que avui les generacions més joves d’afrodescendents socialment racialitzades tenen un camí més planer pel que fa a reconnectar amb els seus orígens?
Jo crec que sí, perquè hi ha més espais i a més està internet. Al final és una clau que nosaltres no hem tingut i era més complicat quan no existia. Per una banda, tenen aquest camí i llocs on poder aconseguir referències, com per exemple, una llibreria especialitzada. United Minds va ser la primera llibreria africana a l’Estat espanyol. També s’ha obert la llibreria La Panafricana a Barcelona i prompte a Madrid hi haurà un espai coordinat entre United Minds i Espacio Afro. Fins a l’arribada d’aquestes iniciatives no hi havia res. També ocorre amb festivals, trobades i activitats. Amb aquests hem volgut englobar la diàspora i els seus fills en un espai on totes som iguals. Ara mateix és tot molt més fàcil, però al mateix temps crec que a la generació de joves els costa molt. No deixe d’escoltar aquesta frase de “no hi ha referents”, quan jo mateixa busque “dona negra” a Google i m’ix quasi tot el que vull. Clar, són coses que nosaltres no hem tingut, els joves encara repeteixen aquest mantra. Tenim moltes eines, però la gent està amb menys ànims de buscar i de posar-se a investigar.
Resulta difícil trobar referents amb els quals identificar-se sent una persona afrodescendent a un país europeu i occidental?
En aquest sentit, sempre he pensat que quan vam començar amb la llibreria, diguem-ne que no tenia una consciència gaire ampla. Amb el temps, m’he adonat que els meus referents podrien ser la meua família, la meua àvia, les meues ties, cosines, i tot el que tenia al voltant. En aquell moment no tenia on buscar. Després, quan ja vam començar amb United Minds vaig conéixer a referents com la periodista Lucía Asué Mbomio. Hi ha moltes persones que fa molts anys que treballen i sembla que hem repetit massa vegades açò que no hi ha referents. Hi ha gent com Remei Sipi que per a mi és una gran personalitat també. Amb el temps, hi ha moltes persones amb les quals em puc sentir identificada. Tanmateix, no hi ha tantes, sobretot en el món de literatura i la cultura. Em trobe amb aquest buit quan he d’organitzar certes activitats i em faig la pregunta de “qui pot parlar d’açò?”. En l’àmbit europeu, ara mateix, Minna Salami és una altra gran referent. Hi ha moltes escriptores africanes també. Des de fa un temps he intentat centrar-me un poc més en aquesta part africana perquè normalment tendim a mirar sempre els Estats Units, el que està molt bé i ens serveix molt. M’encanta Angela Davis i bell hooks és una de les meues autores preferides, però, ja que les nostres àvies viuen a Àfrica, crec que ens cal mirar un poc més cap a aquesta banda.
Sovint fas referència en els teus articles al fet que viatjar a Guinea va suposar un abans i un després per a tu. Què va canviar amb aquella visita?
“M’he centrat en la part africana perquè normalment tendim a mirar als Estats Units”
Dins de la meua família, el meu pare sempre ha mostrat poc interés per donar-me referències d’allà o de portar-me. Tots els meus cosins i cosines havien anat i estat amb la família, però jo mai havia tingut aquesta oportunitat. Quan finalment hi vaig anar va ser perquè jo mateixa ho vaig decidir. Tenia aquesta necessitat, sobretot quan un cosí meu es va traslladar a Guinea a viure i em va animar a fer-ho. La primera vegada que hi vaig anar va ser en 2012 i va ser molt important per a mi. Mentre estava allà no me n’adonava, però en aquest primer viatge vaig anar un poc “entre bolquerets”. Vaig tenir temps per fixar-me en moltes coses i a sentir aquesta energia que té Àfrica, que és molt diferent. Durant el meu segon viatge ja vaig poder veure més, i va ser a la tornada que em vaig adonar, vaig començar a veure’m i a percebre d’una altra manera. Per exemple, vaig dur els cabells allisats durant molts anys i quan vaig tornar vaig decidir tallar-me’ls i dir que ja n’hi havia prou. Sobretot em va impactar molt estar setmanes allà i no veure dones amb els seus cabells naturals. Passava alguna cosa que no m’havia parat a mirar abans i, juntament amb aquest viatge, el fet de conéixer Ken, el meu company, i començar a fer altres coses ací, va suposar a poc a poc un canvi.
Quin paper juguen els cabells en la construcció de la identitat de les dones africanes?
Durant les colonitzacions, el que era bonic era tenir els cabells llisos, i la gent va començar a allisar-se’ls. Així, arriba un moment en què es perden tots els coneixements sobre com es cuiden els cabells, que es transmetien de generació en generació. De fet, és molt complicat trobar perruqueries on tallen els cabells afro. Normalment, et diran que te’ls allises o que te’ls trenes. Conec gent que ha tingut experiències molt lletges pel que fa a aquest tema. Ara ja comencen a haver-hi llocs que ho fan, però sí que hi ha un estigma amb tot açò dels cabells i a més, té conseqüències directes en la salut, ja que alguns productes que es fan servir per a allisar els cabells tenen efectes molt negatius en la salut.
L’any 2019 vas publicar Metamba Miago, un recull d’experiències de dones afrodescendents que viuen a l’Estat espanyol. Com ha estat l’experiència de treballar amb dones amb les quals comparteixes les arrels?
Per a mi era necessari. Va ser un treball molt complicat, perquè no agafava textos que ja estaven escrits, sinó que parlava amb elles, miràvem quins temes eren interessants, després m’enviaven els articles, etc. Va ser prou complex, però a través de les presentacions que hem fet s’han generat espais per parlar de moltes qüestions. El fet d’escriure va obrir debats que crec que no s’aborden prou. Per exemple, el tema de la diversitat funcional, que sembla que no existisca dins la negritud. Moltes qüestions que m’haguera agradat molt tocar han quedat fora, però l’experiència va ser molt bonica.
Al llarg del teu recorregut t’identifiques amb el feminisme comunitari i el feminisme afro. Partint d’aquests dos termes, com et situaries dins dels feminismes actuals i els seus debats?
És un poc complicat perquè m’he sentit molt rara també amb aquest terme de feminisme i no sabia molt bé si em sentia dins o no. De vegades he arribat a dir que empoderament femení comunitari és un terme amb el qual em sent còmoda. Si dius feminisme, qualsevol t’entendrà, però si parles d’altres coses, és més complicat. Vaig descobrir el feminisme comunitari arran d’una companya que estava en l’escoleta feminista que vam tindre durant un temps a United Minds. Vaig començar a sentir-me identificada amb coses que potser abans no entenia com a feminisme, sobretot provinents de l’àmbit familiar de la meua part africana. Per una banda, sent que el feminisme blanc neix amb unes lluites que nosaltres podem compartir d’alguna manera, però que, en general, hi ha moltes qüestions que no inclou. Per altra banda, també crec que gran part del feminisme afrodescendent se centra molt a posicionar-se en contra del feminisme blanc. Em pareix que és perdre el temps. Hi ha una part que podem posar dins de tot aquest antiracisme, de fer pedagogia, però també crec que estem perdent una part nostra si centrem sempre la mirada en què passa amb el feminisme blanc i per què no ens representa. Per tant, crec que me’n vaig amb el feminisme comunitari, que ens engloba a tots i a totes. És un feminisme que no exclou els homes. Per exemple, el meu fill serà un home el dia de demà. Aleshores, si el trec de l’equació, què estem fent? Tampoc crec que hàgem d’estar fent sempre pedagogia, és impossible, però és important obrir-nos i veure que ens cal un espai on els xiquets i xiquetes també puguen estar. Per al feminisme comunitari, la xicalla té un paper molt important i fonamental. Una volta vaig llegir en una revista un text que parlava del fet de no ser mare com a acte feminista i em va xocar molt. No dic que tenir fills siga feminista ni el contrari, només que si et relaciones amb els xiquets i xiquetes pots ensenyar-los moltes coses. Si no estàs amb ells i elles, no es pot canviar el món.
Quines coses creus que hauria d’aprendre el feminisme occidental del comunitarisme, dels moviments feministes indígenes i africans?
“‘Empoderament femení comunitari’ és un terme amb el qual em sent més còmoda que amb ‘feminisme’”
Jo crec que fixar-se sobretot en la infància i amb el que ve, i intentar ser inclusius. Fa uns anys vaig veure un documental que em va agradar molt sobre les dones kurdes i parlava de com elles feien una escoleta per a homes on aquests entraven, s’hi estaven una setmana i els anaven formant. Em va semblar molt curiós, dins d’un context de guerra, que aquests homes digueren que quan entraven allà deixaven les armes fora i estaven disposats a parlar de moltes coses i deixar-ne moltes altres fora també. Crec que això sí que s’hauria de fer un poc. Al final, sembla que estem lluitant contra els homes i el que fa aquest feminisme comunitari és incloure’ls dins, perquè si no canviem tots i totes al final és com estar contra la paret.
L’antiracisme de vegades s’entén com un afer superat dins dels moviments socials i d’esquerres als nostres territoris. Què en penses?
L’antiracisme és un tema interessant, però jo soc més pro diversitat. És una qüestió d’obertura mental, que la gent puga estar oberta al fet que tu li expliques alguna cosa. Hi ha molta gent amb posicions molt influents que no està oberta a aprendre. Des de fa uns anys cap ací, també ocorre molt en el moviment afro que sembla que l’objectiu principal és l’antiracisme, aleshores es deixen de banda altres qüestions. No veig que hi haja molta iniciativa per construir coses, estructures que ens ajuden. A mi, i crec que a moltes companyes, ens fa certa pena el fet que estiguem tan centrades en una sola cosa quan és una qüestió que no se superarà. No podem estar fent sempre pedagogia ni lluitant contra un fet que no ens beneficia com a comunitat.
La millor crítica és aquella que construeix. Quines coses t’endús de tot el teu recorregut?
El fet de tindre llibres a prop per a mi ha estat imprescindible a l’hora d’entendre altres realitats, també de poder estar en certs espais i en certs debats que potser no es produeixen tan públicament i jo crec que si no fora per això, no sé què estaria fent en la meua vida. Jo crec que em dona moltes ferramentes per al que vaig construint i volent fer i mostrar al món.
Als teus articles fas servir habitualment la paraula ubuntu. Què significa?
Hi ha un llibre que es diu: Ubuntu, lecciones de filosofía africana para vivir mejor (Grijalbo, 2020). Ubuntu és un terme que significa “jo soc perquè nosaltres som”. Ho identifique com “tots som un”. Traduït a un llenguatge més occidental seria això, pensar-nos com una comunitat en comptes d’individualment. Aquesta és la part que a mi m’agrada del feminisme comunitari, crec que el fet imprescindible és no seguir el model individualista. Cada vegada occident ens estira més cap aquest individualisme i viure així és també molt complicat, dependre només de tu mateixa en moltes coses. Hem de mirar a Àfrica i a Abya Yala –el terme originari amb què els pobles indígenes anomenen el territori americà– perquè tenen maneres molt més comunitàries de viure.
