Cada poble té el seu arbre vell. El del Pinós, a les Valls del Vinalopó, al sud del País Valencià, és un pi pinyoner gegant, amb vora 200 anys. Solitari, entre bancals d’oliveres i ametlers, el seu nom evoca allò més popular: la parla juganera i desacomplexada de la xicalla. És el pi de la Tomatuja, refugi d’històries i somnis, de quefers tant extraordinaris com quotidians. A l’entorn, els dies de Mona, brollen cançons de fil i cotó, mans emmascarades, becades de llauradors, recerques de quarsos i pinyons, llegendes de gambosins, primers amors…
Cau de llibertat per a la gent d’edat en temps de por i fam, d’exilis i retorns; aula natura amb la qual moltes generacions començaren a explorar el món, imbricant-los en un paisatge hui pràcticament ennuvolat; talaia per a albirar horitzons i futurs, la serra del Carxe i Jaume el Barbut; encreuament de camins, reals i simbòlics, que permet habitar passat i present, formes de vida canviants que renoven referents i significats a passos de tità.
Ja no neva, quasi no plou. Els conreus desapareixen, també les ribes i els amagatalls. L’arbre identitari i protector sembla amenaçat per un territori progressivament fragmentat i cercat, amb cases i cases cada cop més prop; vehicles, fem i soroll. A penes se senten jocs i rialles, tampoc n’hi ha cap mena de protecció ni reconeixement. Així, pareix captiu, ha perdut vigor. Sí, és un ésser viu vell; no obstant això, potser, està molt trist, perquè, tal com ha escrit el poeta Marc Granell, se’n sap el darrer.
De soc i arrel
Els arbres són les arrels de les comunitats. És fàcil d’identificar en la cultura popular (per exemple en l’expressió “de soca-rel”) quan algú és de la terra, genuí d’un lloc. Aquesta relació és ancestral i universal. Per als pobles originaris d’Amèrica, Àsia i Àfrica, els arbres grans són capitals, creadors de llinatge. “N’hi ha molts per als quals l’arbre és l’espai primordial, on van nàixer els mites de l’origen”, explica l’entnobiòloga Eréndira Cano Contreras. En l’art prehistòric, segons l’escriptor i naturalista Ignacio Abella, hi ha escenes que semblen representar grups humans sota els arbres. Tal com assenyala la biòloga i antropòloga Ana Campo Muñoz, tradicionalment, han estat font d’aliment, ombra, energia i lloc. “La nostra relació evolutiva gira entorn de l’arbre com a referència: ens han permés construir cases i eixir de les coves”, afig. En certa manera, la història de Josefina Sánchez Sánchez, Josefina la Gastà, fou així.
Conegué el pi de la Tomatuja de ben xicoteta, potser quan recollia espart bord per l’entorn amb altres xiquetes i dones, als anys quaranta del segle passat. Va nàixer i créixer a les Coves, el barri més antic del municipi, humil i costerut, el més allunyat del pi. A diferència d’altres, no va anar a l’escola, possiblement l’ens que més complicitats amb l’arbre ha generat, però, gràcies al seu esperit curiós i decidit, el visità sovint, quan podia deslliurar-se del treball. Hi anava amb cosines i amigues, travessant bancals i sendes, amb la il·lusió de trobar-hi esquirols. De camí, arreplegava llenya, per a intercanviar-la per menjar amb Flora, la botiguera de la plaça del Depòsit. Ja de fadrina, a Pasqua, acompanyava la xicalla del carrer a menjar-se la mona allà, una tradició força popular llavors. “Era una aventura, una festa; baixaven les costeres corrent, en bandada, semblàvem pardals”, conta. A l’ombra del pi gran, buscaven pinyes i pinyons, jugaven a la vaca i berenaven. No recorda què. “No n’hi havia molt, a voltes ni tan sols un rosegó de pa.” Una vegada casada, hi va tornar amb les seues criatures i les del seu nou barri, que relaten aquelles visites amb estima.
Trenar afectes
Els arbres han estat espai de convivència i de cures lligats a la memòria emocional i afectiva dels pobles. L’escriptor Joaquín Araújo ho expressa així: “Els arbres no només acullen, vinculen als vincles”. És per això que han estat lloc de criança, també de transmissió de tradicions i rols. La filòsofa i activista Vandana Shiva defensa la concepció ecològica d’aquest arrelament, perquè les dones, culturalment, estan més apegades a la natura i, per tant, al sosteniment de la vida. Aleshores, mares, ties, germanes, iaies, mestres i veïnes han estat les principals sostenidores d’aquests afectes. També n’hi ha pares, oncles i iaios, mes, en aquest cas, en són l’excepció.
Una altra mostra n’és el pi del Senyoret, a Altea, cap al nord, a la Marina Baixa, on les veïnes de la contornà, entre els anys seixanta i noranta, anaven a cosir i a compartir confidències cada matí, en acabar les tasques domèstiques, mentre la mainada buscava els fruits i jugava sota les branques d’aquest gran pinyoner, d’acord amb el relat d’una d’aquelles menudes, Maria Dolors Llorens Martínez. “Les xiquetes que fóreu esteu ací gràcies a aquestes matriarques i als pins, que trenen històries, cultures i generacions”, afirma Eréndira Cano Contreras.
L’historiador Pierre Nora ho defineix com els llocs de la memòria col·lectiva, d’allò que, segons Ana Campo Muñoz, tot i haver desaparegut, encara hi viu. Representen, en opinió de l’antropòloga, espais que cristal·litzen “vivències, paraules, tradicions…, que conformen la identitat d’un poble”. És a dir, “un plànol mental i emocional del territori que, si no es cuida generació rere generació, perdrem”, alerta.
Els arbres han estat espai de convivència i de cures lligats a la memòria afectiva dels pobles. per L’escriptor Joaquín Araújo “no només acullen, vinculen als vincles”
Recollir aquests testimonis resulta urgent, no com a exercici de nostàlgia o romantització, sinó de consciència de l’existència d’històries alternatives, com les anomena l’economista feminista Amaia Pérez Orozco, i de la importància de visibilitzar-les per construir “una història que valore les faenes, el treball, essencial, de les dones”, gens valorat i poc reconegut socialment pel fet de no haver estat remunerat, tal com remarquen Irene Alfonso i Elena Rodríguez, del col·lectiu de divulgació de la memòria feminista Arada, en el llibre Arrels: Llaurant memòria amb perspectiva feminista (Detroit Llibres, 2018). En el mateix volum, la historiadora Carme Bernat Mateu assevera que la Història, i la memòria, no ha contat la vida de les dones corrents (tampoc de la infància) perquè “ha estat el relat dels grans esdeveniments i dels grans personatges, deixant subjectes, epistemologies i pràctiques socials i culturals en l’ombra”.
És possible que, per això, aquests espais silenciats, tan rellevants per a la vida col·lectiva com altres amb més notorietat política –com ara edificis, monuments o places– no hagen estat reconeguts mai com a llocs històrics vius, necessitats de reconeixement i de protecció.
Segons l’arqueòloga Imma Garrigós i Albert, en les alqueries islàmiques i als llogarets ibèrics, igual que a les pedanies actuals, hi havia espais comunitaris habitats per dones i xicalla, com patis, eres, aljubs i séquies, que “podien usar-se per a jocs, oci i conversa, per a teixir-se en comunitat”. Amb tot, reconeix la dificultat de documentar determinades pràctiques en espais sense elements fossilitzats, com el fet de traure les cadires al carrer per a conversar amb les veïnes, així com la poca atenció cap a les infàncies i les cures que, generalment, han tingut els jaciments, tot i ser una realitat que està canviant amb noves mirades i revisions.
La cultura popular tradicional sí que se n’ha ocupat.“I els xiquets juguen al rogle / tancant-se’n en el centre; / els sembla, en abraçar-te, / que l’univers abraçen”. La mestra i poeta Maxi Banegas Carbonell ha estat una de les majors divulgadores del patrimoni natural i cultural del Pinós; una de les referents més citades en parlar de l’arbre, per tota la xicalla que hi va acompanyar. Cari Gómez Espinosa n’és una. De manyaca, sentia parlar del pi de la Tomatuja “d’una manera quasi idíl·lica”. Nascuda als anys seixanta i de família carnissera, a penes en tenia, de temps per a jugar. Sí que recorda, potser per excepcional, una “aventura” amb la seua amiga Marisol. Totes tres, veïnes de carrer, hi van anar a berenar i arreplegar quars una vesprada. Al compàs dels versos que la major recitava: “terra de quars, terra d’or”, la menuda somiava en trobar-ne un tros ben gros, per tal de “no haver de treballar mai més”, reconeix.
Les memòries de la Tomatuja són, alhora, els buits que hi han deixat tots aquells xiquets i xiquetes que quasi no hi van anar, com Regina Monzó Monzó, que treballava al trencador d’ametles als nou anys, o Luis Monzó Asensio, ajudant de forner als deu. Fins i tot, les reflexions que inspiren les absències actuals.
Cura mútua
“Els arbres en zones àrides són els últims guerrers davant la desertificació del territori, són els darrers elements verticals, que atorguen llegibilitat i singularitat al paisatge”, explica Ana Campo Muñoz. En contextos de crisi climàtica, especialment en zones semiàrides com el sud del País Valencià, les expertes alerten de la necessitat de reconéixer allò que van fer i fan els arbres per les comunitats i els territoris, per cuidar-los, com han cuidat, en una relació de reciprocitat.
A causa de la degradació dels entorns, pels canvis en els usos de la terra i en les formes de vida; o per l’especulació que, tal com assenyala Vanessa Freixa Riba, creadora artística i divulgadora de la ruralitat, ha comportat abusos i la destrucció de les cultures del territori. “Els llocs de trobada tradicionals perden gradualment els seus significats”, afirma Ignacio Abella. Així doncs, tot i la seua capacitat adaptativa i resilient, els arbres vells necessiten suports. El pi del Senyoret d’Altea, de nou, n’és referent. “Robust i preciós, abans aprofitava l’aigua de la séquia, però va patir molt amb l’abandonament dels cultius i la sequera”, explica Maria Dolors Llorens, de manera que el veïnat l’hi va fer costat amb regs. A més, com a arbre monumental, compta amb protecció local i autonòmica, la qual cosa en garanteix cert manteniment.
per l’antropòloga ana campo muñoz “Els arbres en zones àrides són els últims guerrers davant la desertificació, l’element vertical que dona llegibilitat al paisatge”
No és el cas del pi de la Tomatuja. Les comunitats rurals, mentre han treballat el camp, han cuidat el territori de manera col·lectiva; per exemple, la pedra seca. És la raó per la qual, tradicionalment, han estat en bon estat. “En el moment en què l’agricultura ha deixat de ser un element fonamental per a la vida, comencen a perdre’s”, afirma Immaculada Garrigós i Albert. Per a l’arqueòloga, les figures legals de protecció “han de sostenir i mantenir allò que abans es protegia en comú o de manera natural perquè, en cas contrari, aquestes estructures, espais i paisatges desapareixeran per a les futures generacions”.
Les comunitats han fet dels arbres els centre de les seues històries. Pilar Leal Bernal, de 48 anys, recorda la primera visita amb l’escola, amb una cantimplora nova de la tenda de Tito. També, els jocs amb els seus cosins i cosines, amb qui, a pesar de la diferència d’edat, aconseguia connectar gràcies a l’arbre. S’hi sent part, d’aquest lloc, al qual torna una vegada i una altra. No li agrada l’estat actual del paratge, l’abandonament, la brutícia. “Abans, era tan important com la Torre del Rellotge”, exclama, entre indignada i trista, en referir-se a un altre emblema del poble, que toca les hores i acompanya els dies de la seua gent des de l’any 1900. Torna al pi. “Hui, la majoria de la gent jove no el coneix, ni sap on està, quan, per a nosaltres, visitar-lo, era un fet quotidià”, apunta. És per això que, els últims onze anys, hi ha anat amb el seu nebot, Raúl Belda Bernal, per transmetre-li “el nostre gran tresor, l’estima per la natura i el patrimoni local”, afirma. Al jove, de menut, li agradaven aquestes eixides, que li permetien “tocar la terra i saltar les ribes”, a més de “tornar a casa més tranquil i content”. Ara, ja més crescut, reconeix que hi torna pel seu compte, de tant en tant, amb els amics per a passar l’estona, encara que ells, els altres, desconeixen més l’entorn.
“L’alumnat està, cada vegada, més desvinculat de la natura. Tenen reaccions que ens sorprenen, com reproduir-hi jocs d’espais urbans i tancats”. Tonyi Perea López és mestra a una escola del municipi del Pinós. Ha continuat la tradició de les excursions escolars al pi, amb un sentit pedagògic i crític. Aquest projecte interdisciplinari, que lliga coneixement natural i social, plàstica i llengua, pretén, a més d’acostar a l’alumnat el patrimoni natural i cultural local, “que observen i analitzen l’entorn i que siguen agents actius contra la desmemòria i per defensar allò que és nostre, de totes”, descriu Perea. D’aquesta manera, d’una banda, recuperen cançons populars i jocs tradicionals a classe per tal de reproduir-los en contextos naturals després. D’una altra, exploren i experimenten el lloc (éssers vius, colors, textures, olors i sons) perquè s’hi arrelen mitjançant els sentits i les emocions, com van fer les generacions anteriors, en aquest rodal del món i en qualsevol altre.
Acompanyar el record
D’acord amb Ignacio Abella, aquesta és la història d’un històric oblit, perquè, potser sí, la gran amenaça que encaren els arbres grans, també l’ésser humà, siga la desmemòria.
Les comunitats han oblidat el més fonamental: necessiten els arbres per a respirar, tant com els afectes, doncs la vida sense altres éssers vius mai ha estat possible. D’aquesta consciència, naixen les resistències, algunes quotidianes: els poals d’aigua de les veïnes, els dibuixos de l’escola i les abraçades d’aquelles xiquetes i xiquets, hui ja grans, que tornen a casa, al iaio més savi del poble. Ara bé, com fer per a recordar en comunitat?
Ana Campo Muñoz afirma que, malgrat no ser ja una societat agrària, tot i haver canviat l’ombra de l’arbre per un cotxe amb aire condicionat, és possible rescatar aquesta memòria i interpretar-la amb codis més actuals, per mitjà d’activitats culturals no massives: “El turisme està malmirat, però és una aproximació a recursos que d’una altra manera desapareixerien”.
Per a Vanessa Freixa Riba, “cal recuperar la prioritat del ruralisme, que és la vida en comú”, la qual cosa garanteix major autonomia i ajuda mútua. A fi d’aconseguir-ho, Imma Garrigós i Albert considera necessari capgirar les formes actuals de relació, hiperconsumistes i individualistes, que dificulten la unió i els vincles, per aquelles que prioritzen les cures i la memòria. La proposta d’Eréndira Cano Contrera és “acompanyar-nos, suds i nords, i intercanviar experiències, allò que ens funciona i allò que no, per a encarar juntes els nous i més agressius processos d’extracció”, conclou.
A Altea, durant els darrers trenta anys, el veïnat del pi del Senyoret ha lluitat força per la protecció i catalogació de l’arbre. “Va patir molt la sequera extrema, però s’ha recuperat amb les cures”, explica Maria Dolors Llorens Martínez. El col·lectiu, a més, ha représ la tradició de berenar-hi en grup, sobretot a Pasqua, a més de promoure altres activitats de revitalització de l’espai, com contacontes a la fosca, tallers d’artesania tradicional i celebracions comunitàries.
Tal com ha escrit la filòsofa Sílvia Federici, “en les comunitats en les quals hi ha una memòria històrica forta, en què la gent s’adona de què va passar en el territori, què significa el lloc en el qual viuen, la defensa de la seua terra i la seua comunitat és més forta. El territori està més viu i parla”.
Cal escoltar els arbres vells. Custodien les històries i els afectes que les comunitats necessiten recordar.
