A principis dels 2000, Nevenka Fernández denuncia per assetjament sexual a Ismael Álvarez, exalcalde de Ponferrada, i la resposta social que rep aquesta dona valenta de, llavors, 26 anys és la del repudi. Poc després, el 2006, Tarana Burke llança a l’antiga xarxa social Myspace el #MeToo per posar consciència sobre els abusos sexuals que pateixen les dones negres. Onze anys més tard, arran de les vuitanta dones que s’organitzen per denunciar Harvey Weinstein pels mateixos fets, Alyssa Milano reprèn aquell hashtag. Revifa així un moviment de sororitat en línia i la mobilització de dones de diferents sectors professionals per denunciar, públicament, l’assetjament sexual que han patit al llarg de la seva carrera professional, per part d’homes que ocupen llocs de poder en la política, l’acadèmia, el cinema i la cultura.
A l’Estat espanyol, l’any 2024, el món de la política ha de respondre al cas d’Íñigo Errejón i el sector de la música al cas dels rapers granadins Ayax i Prok. Als Països Catalans, el “Jo també” continua vigent i amb força aquest 2025. Ara són les dones periodistes les que s’exposen amb coratge a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. La popularitat del #Metoo i el fet que s’estengui com una taca d’oli fa evident que, des de l’any 2000 fins ara, fruit de la lluita feminista, s’han produït canvis socials i normatius crucials que estan permetent que es comenci a trencar el silenci. Són canvis una mica més favorables al pensament crític feminista, si bé el pensament més mainstream és encara un feminisme blanc i neoliberal.
Per poder explicar una situació de violència masclista cal sentir seguretat, per això, com més vulnerabilitat i precarietat viuen les dones assetjades més difícil és que en parlin, perquè l’abús de poder sobre elles és major
Aquest canvi paradigmàtic, però, no sembla tan incondicional fora dels “Jo també” sectorials, on hi ha una realitat quotidiana i invisibilitzada de dones treballadores que pateixen en silenci els assetjaments masclistes i sexuals a l’àmbit laboral. Per poder explicar una situació de violència masclista cal sentir seguretat, per això, com més vulnerabilitat i precarietat viuen les dones assetjades més difícil és que en parlin, perquè l’abús de poder sobre elles és major, de fet, escala exponencialment segons els múltiples eixos d’opressió que travessen les seves vides. En aquest article, però, ens centrem en l’assetjament masclista vers les dones. Val a dir que aquesta realitat a l’àmbit laboral costa molt de conèixer amb dades, perquè d’això no se’n parla obertament, i si es fa, generalment, s’explica entre xiuxiuejos, vergonya i sentiment de culpa i només a persones de molta confiança. Abans que les dones periodistes, del cinema, de la política, etc., denunciessin públicament, l’estat en què es trobava aquest tema era el del silenci.
Afortunadament, ha succeït el braó dels “Jo també” i els “Se acabó”. Segurament, gràcies al fet que s’aprofiten els altaveus i la força col·lectiva, i això és absolutament exemplar, perquè la valentia és contagiosa i perquè denunciar individualment fa por. Això no vol dir que no hi hagi unes poques dones que denuncien per la via formal, de fet, el 2023 es registren al voltant d’una trentena de denúncies davant d’Inspecció de Treball, un número irrisori que és reflex del silenci predominant, provocat sobretot per la por a perdre la feina. I més val dir-ho, l’escàs nombre de denúncies formals també podria respondre, en part, al fet que la via judicial institucional no ens dona, ni sempre ni a totes, ni la confiança ni la garantia necessàries.
Aprofitar els altaveus i la força col·lectiva, i això és absolutament exemplar, perquè la valentia és contagiosa i perquè denunciar individualment fa por, per sobretot, perdre la feina
Com s’apunta a l’Informe de les violències masclistes contra periodistes de Mèdia.cat (2024), comunicar qualsevol situació de violència masclista viscuda no acostuma a rebre una resposta que reconegui la vulneració de drets o promogui mesures per a la reparació del dany, ans al contrari, perquè sovint són processos amb potencial retraumatitzador. Malgrat que sovint, a aquelles que corren el risc d’exposar-se, se les titlla de fomentar una cultura de la cancel·lació i estroncar les carreres professionals dels seus assetjadors, les dones assetjades no busquen venjança, sinó reconeixement del que ha passat i la seguretat de tenir la certesa que l’assetjament no es tornarà a repetir. Considerem que aquest punt és molt important, que ens cal treballar socialment l’imaginari de les violències masclistes, el paradigma de justícia i de com abordar-les.
Generalment, quan parlem d’assetjament masclista ens venen al cap exemples d’assetjament sexual, o de tot allò que és perceptible i que ens provoca rebuig. Estem pensant, doncs, en la violència directa, la que ja tenim clar (a base de sensibilització) que no tolerem socialment, com són els feminicidis, les violacions, les pallisses, els tocaments o els petons no consentits. És aquella que ens sacseja per sortir en defensa de qui l’està patint. Tanmateix, hem de tenir present que, perquè aquesta sigui possible, prèviament n’han passat d’altres, moltes, més subtils, d’aquelles que tenim normalitzades i amb les que convivim quotidianament: bromes sexistes, menysteniment de les opinions pel mer fet de ser dones, per exemple.
Les dones assetjades no busquen venjança, sinó reconeixement del que ha passat i la seguretat de tenir la certesa que l’assetjament no es tornarà a repetir. Ens cal treballar socialment l’imaginari de les violències masclistes, el paradigma de justícia i de com abordar-les
Les violències masclistes són sistèmiques: s’articulen gràcies a un sistema de creences masclistes i una estructura cisheteropatriarcal. La manera en què s’ha ensenyat les dones a callar i no queixar-se del sexisme és producte d’aquest sistema. D’aquí que assenyalar qui té poder sobre tu, sigui el teu cap o un company de feina, resulti enormement difícil: va en contra de les normes socials, ens atrevim a dir.
Moltes dones no parlen de l’assetjament masclista a l’àmbit laboral per por als judicis del seu entorn, de la família, les companyes de feina, etc. Hem d’acabar amb la idea que la responsabilitat d’assenyalar és cosa de les persones agredides. La responsabilitat és social i també institucional: tant de l’administració pública com de totes aquelles que tenen discurs de poder i generen violència simbòlica, com seria la institució acadèmica, la científica i la mèdica, per exemple. Així ho reconeix l’últim Protocol marc per una diligència deguda en situacions de violències masclistes, de la Generalitat.
Arribades a aquest punt, parlem d’expectatives i d’èxit. Els protocols de prevenció, detecció i abordatge de l’assetjament masclista a l’àmbit laboral són de caràcter obligatori per a totes les entitats, empreses i organitzacions. Bàsicament, la normativa reconeix que l’àmbit laboral no està absent de les dinàmiques masclistes, al contrari, és un àmbit on històricament s’ha menystingut la contribució de les dones al mercat laboral o, directament, en algunes professions i gremis, se’ls ha impedit l’accés.
La violència directa és la que ens sacseja per sortir en defensa de qui l’està patint. Tanmateix, hem de tenir present que, perquè aquesta sigui possible, abans n’han passat d’altres, moltes, més subtils, d’aquelles que tenim normalitzades
Per tant, cal que reconeguem que es tracta d’un àmbit on hi ha masclisme crònic, idiosincràtic i on passen situacions de violència masclista. Comptar amb una eina que ens ajudi a detectar i abordar aquestes situacions és necessari.
L’existència dels protocols amb mirada feminista significa assumir que les violències masclistes passen, que no es neguen. Un entorn sa és aquell que acull les revelacions i busca eines per treballar cap a la reparació. Mentre la violència masclista sigui un tabú, les dones assetjades continuaran vivint en solitud i aïllament, i això amplifica el dolor. Per aquest motiu, podem considerar d’èxit que s’expliquin casos, perquè les violències anunciades són les violències no soterrades. Aquest és l’èxit del “Jo també”. I hauríem de vetllar perquè continuï.
És comprensible que a les organitzacions els faci por que surtin casos a la llum, per les represàlies i la pèrdua de reputació, però en realitat cal veure-ho com una oportunitat per aturar el cicle de la violència, promoure la responsabilitat i no-repetició i transformar la cultura organitzacional. Com més feina de prevenció, sensibilització i com més responsabilitat assumeixin les entitats i les persones que cometen assetjament masclista, més canvis significatius favorables a l’erradicació de les violències masclistes.
Com més prevenció i com més responsabilitat assumeixin les entitats i les persones que cometen assetjament masclista, més canvis significatius favorables a l’erradicació de les violències masclistes
Les expectatives que dipositem a un protocol que no ens porta a fer aquesta feina de prevenció sobre els sistemes de creences de l’organització, seran expectatives frustrades i un sentiment fort de desconfiança. A l’informe de Mèdia.cat (2024) es conclou: “Sobre els sistemes de denúncia dels seus mitjans davant de violències masclistes viscudes, de què siguin testimonis o de què tinguin coneixement, és rellevant que a una majoria de les treballadores que els coneixen no els generen confiança. Ho afirmen més de 6 de cada 10 (64,2%)”.
Tanmateix, no podem posar totes les expectatives en els protocols, tampoc en les institucions, perquè només cobreixen una part de la seguretat estructural, perquè per si mateixos no poden transformar ni la cultura organitzativa laboral ni poden protegir-nos d’altres eixos de violència estructural (racisme, edatisme, classisme, etc.).
Els canvis significatius paradigmàtics favorables al pensament crític feminista i a societats justes resideixen en la força de l’autodefensa feminista contra la violència masclista i cisheteropatriarcal; resideix en l’empoderament col·lectiu per posar nom a allò que ens oprimeix i exigir reparació i garanties de no-repetició. Necessitem la tribu, la força col·lectiva, el moviment feminista. Aquí és on segur que podem posar les expectatives i creure’ns l’èxit del seu poder.
