El sistema fiscal internacional, tal com avui existeix, és un anacronisme total. Dissenyat fa uns cent anys, pensat per a models de negoci més simples, cadenes de valor menys globalitzades, i sense anticipar que el pes dels intangibles comptaria tant. En aquesta nova realitat econòmica, allò que no veiem, compta més. El valor de la marca, les patents, els serveis d’accés als mercats, el tractament de dades i usuaris… un nou mannà difícil de controlar, monetitzar i, per tant, tractar des d’un punt de vista fiscal. A més, té un repte afegit: l’alta mobilitat. És fàcil situar o registrar aquests elements intangibles en qualsevol jurisdicció. Així s’han anat configurant molts dels grans entramats societaris actuals: amb filials buides d’estructura física, oficines o empleats permanents, que d’una forma natural s’han anat situant en paradisos fiscals o jurisdiccions de molt baixa tributació i grans facilitats fiscals.
La quadratura del cercle sorgeix amb el boom de les plataformes i els gegants digitals. Moltes d’aquestes operacions poden realitzar-se extraterritorialment, controlades des de fora del mercat en el qual es desenvolupen, des d’un paradís fiscal en general, i per tant, sense presència física a efectes fiscals. Així és com es dóna l’aparent incongruència de tenir empreses amb activitat real, concreta i física en un mercat, però sense presència fiscal. Un desajustament total en el disseny del sistema fiscal que ha suposat estalvis de milions i milions d’euros per a aquestes grans empreses i que ha anat afeblint els estats de benestar. El sistema fiscal internacional no estava preparat per a això i era obvi que es necessitava una revisió en profunditat. Així va néixer el pla BEPS (acrònim de “Base Erosion and Profit Shifting”, en català Erosió de la base imposable i trasllat de beneficis) i la seva versió 2.0, per a respondre justament a aquests reptes que planteja la digitalització de l’economia.
L’OCDE va plantejar un procés amb un objectiu aparentment simple: aconseguir que es tributi allí on es genera valor econòmic real
L’OCDE, qui lidera aquest procés en el qual ja estan participant 137 països, va plantejar un procés entorn de dos eixos anomenats pilars. El Pilar 1 pretenia justament respondre a la necessitat de trencar els rígids dogmes del disseny actual i explorar una redistribució dels drets tributaris (on toca que cada empresa tributi) considerant els seus beneficis globals i una assignació a cada mercat sobre la base d’una fórmula teòricament objectiva (per exemple, en funció de les vendes, nombre de treballadors o actius). El Pilar 2, en canvi, responia a la necessitat d’evitar la competència entre països, a través de rebaixes en els tipus impositius o amb més incentius tributaris. Entre tots dos, un objectiu aparentment simple: aconseguir que es tributi allí on es genera valor econòmic real, amb un pis mínim. D’un cop, s’acabaria amb els paradisos fiscals, la competència deslleial i els jocs d’enginyeria fiscal.
Aquest pla ambiciós i conceptualment trencador podria haver permès recuperar equitat en el disseny tributari internacional, que ara afavoreix sense pudor a les grans empreses dels països més rics, en els quals s’allotgen les matrius dels grans grups, mentre es fa els ulls grossos davant els abusos en paradisos fiscals. No obstant això, s’ha topat una vegada i una altra amb la falta de voluntat política d’alguns governs, essencialment de països rics, que es resisteixen a cedir territorialitat fiscal. Els Estats Units, Irlanda o la Xina han anat frenant aquest procés. En el cas dels Estats Units, fins i tot sabotejant les negociacions amb amenaces explícites.
Ja des de fa un parell d’anys, davant la falta de consens possible en el curt termini, alguns països com França o l’Índia van plantejar mesures temporals i compensatòries per a aconseguir gravar almenys parcialment aquestes activitats. Així va néixer la famosa taxa Google o taxa GAFA. El ressort dels Estats Units va ser activar sancions comercials, especialment dures contra França, que van obligar al govern de Macron a congelar temporalment la recaptació d’aquest impost fins a finals d’any. Perquè l’objectiu era encara aconseguir un acord global, en la cimera del G-20 de caps d’estat i de govern a celebrar al novembre d’enguany a Riad, Aràbia Saudita. I en aquestes va arribar la crisi de la COVID-19. Des de març d’enguany, l’atenció dels governs ha estat en la resposta a la urgència sanitària, amb paquets de mesures fiscals i econòmiques. Les energies per a un procés tan complex i desgastador s’han desplaçat en gran manera a la resposta nacional.
Aquest procés, en teoria multilateral, s’ha convertit en un pols a dos: els Estats Units enfront de la UE. La resta dels països han quedat gairebé al marge excepte la Xina, que com sempre juga soterradament per a defensar els seus interessos
Aquest procés, en teoria multilateral, s’ha convertit en un pols a dos: els Estats Units enfront de la UE. La resta dels països han quedat gairebé al marge excepte la Xina, que com sempre juga soterradament per a defensar els seus interessos. De fet, la proximitat de les eleccions presidencials als Estats Units, previstes per a novembre d’enguany, ha afegit una volta de rosca. Des d’un punt de vista de campanya electoral, és inviable que els Estats Units validi un procés que suposaria una major factura fiscal per a les seves grans tecnològiques. En realitat, la part justa que els correspon. Per això fa algunes setmanes van amenaçar de retirar-se del procés de negociació. En un déjà-vu d’altres processos multilaterals, com l’acord de París sobre canvi climàtic, els Estats Units tracta d’imposar primer les seves regles i quan el resultat s’allunya de les seves expectatives, es retira o amenaça de boicotejar-lo.
Té llavors futur el pla BEPS 2.0? En el millor dels casos, abans de final d’any encara podem esperar un acord sobre un tipus mínim en l’impost de societats en l’àmbit global. Perquè no sigui simplement lletra morta, ha de complir amb alguns requisits que exigeixen negociacions tenses. Entre altres coses, que el tipus sigui prou alt (ICRICT proposa un 25%), que no s’acceptin una multitud d’excepcions o casuístiques per a acontentar cada país i que cobreixi tots els ingressos sense deixar fora els interessos, royalties i altres rendiments de les activitats intangibles.
Mentrestant, països com Espanya han d’apostar per aprovar i aplicar amb total urgència una taxa Google o un impost a determinats serveis digitals. Continua sent una solució temporal, imperfecta, però justa i necessària, mentre les forces del consens global aconsegueixin alinear-se de nou per a repensar el sistema. Segons un recent estudi, a la fi de 2019 el pes de l’economia digital al nostre país ja representava gairebé una cinquena part del PIB d’Espanya, conformant-se com el segon sector més rellevant. La crisi de la COVID-19 ha suposat un accelerador, especialment per a grans plataformes globalitzades que operen des de l’exterior. Tindria poc sentit que no contribuïssin a l’esforç de reactivació econòmica i social al qual ara hem d’enfrontar-nos.
El cas d’Apple és una prova més de la urgent necessitat per reformar el sistema. La Cort de Justícia de la UE anul·la la decisió de la Comissió Europea i la companyia no haurà de retornar a Irlanda 13.000 milions d’euros en concepte d’impostos no pagats
El cas d’Apple és una prova més de la urgent necessitat per reformar el sistema. La Cort de Justícia de la UE anul·la la decisió de la Comissió Europea (CE) de 2016, establint que Irlanda havia concedit ajudes d’estat a una única empresa (Apple) que vulneraven el principi de la plena competència en el mercat interior. El resultat d’aquesta decisió era que Apple havia de retornar a Irlanda 13.000 milions d’euros en concepte d’impostos no pagats, per aquest acord secret entre govern i empresa que trencava amb les regles del joc quant a tributació empresarial definides per l’OCDE.
El mateix Tim Cook, CEO d’Apple en aquell moment, reconeixia que l’empresa pagava per sota d’un 2% de tipus efectiu a Irlanda. La CE no té potestat per a sancionar a empreses per incompliment fiscal, recórrer a les “State Aids” va ser un recurs que pretenia trencar amb pràctiques abusives i buscar una solució alternativa a l’absurd de no tenir regles justes, al mateix temps que una falta de consens polític per a poder canviar-les. La inacció política, que no és més que una presa de partit d’alguns governs a favor d’interessos corporatius, ens surt cara al conjunt de la ciutadania. No hi haurà avanços socials fins que no desmuntem la ingerència política i empresarial en el disseny de les regles fiscals.
