Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Enfront del feixisme, un pas avant

Hem viscut nits fosques, obscures, fredes. Hem passat massa nits tancant fortament els dits, els ulls, el pit sota els llençols, arrupint-nos entre les cames preses pels genolls i pressionant tan fort com podíem les dents per fer fora el malson, la imatge que se’ns advenia a sobre. Hem sobreviscut a situacions, injustícies i dolors que mai hauríem cregut possibles i hem tragat i engolit llàgrimes i sorolls callats i ensordits per dies llargs i nits insomnes. Però enfront de la por, davant l’espasa corrupta i l’àcid metall del feixisme, hem hagut de fer-nos fortes i conscients. Abans que res, després de tot, seguim unides i el sentit, sentiment comú, ha passat de ser idea i noció a tacte i coneixença, de ser una sensació efímera a una corprenedora vivència present i atemporal. Sabem, més que mai, que juntes som més fortes i que aquesta, la nostra, serà l’onada que desfarà el feixisme; la nostra llum serà la mort de l’ombra. Per això, amb valentia, no els deixem oblidar mai quina és la nostra torxa, el nostre somni, les nostres paraules, la nostra veu.

Sabem que mostrar-nos contraris al feixisme ens atorga una posició de força i de postura. Contraposar-nos a alguna cosa vol dir no estar d’acord i, tal com hem aprés forçosament, no estar d’acord amb algú pot arribar a conduir a un confrontament o a un acte violent

Darrerament, s’ha estrenat la pel·lícula documental La mort de Guillem a la radiotelevisió pública valenciana Àpunt, als cinemes i a les pantalles de les cases del País Valencià, gràcies al suport i a la col·laboració de mitjans i institucions que ho han fet possible i, per descomptat, als i les amigues i a la família de Guillem Agulló. Un film que, ja ho sabem, ens conta l’assassinat brutal a mans d’un grup de nazis d’un jove qui gaudia d’unes vacances amb els amics, tot entrellaçant la corrupció amb la justícia i la freda realitat del feixisme, qui, a penombra i entre paranys i emboscades, ens segueix cruelment observant. Sobra dir que recomane veure-la, ja que les dades que es van publicar sobre l’audiència l’endemà de l’estrena justificaven el que totes i tots esperàvem abans de gaudir-la i murmuràvem després de fer-ho: havia sigut tot un èxit. Totes les cases valencianes estaven abocades a les seues pantalles, totes i tots ho vam veure, estàvem corpresos enfront de la pel·lícula; la qual cosa demostra també què és el que anhelen i demanen les i els espectadors d’Àpunt, quina és la nostra realitat, què és el que volem. També que una televisió pública que s’arrisca i és valenta té la recompensa de complaure’s i conrear una audiència fidel com la que va tenir aquell dia, perquè sap escoltar la seua població, el seu públic. I sí, he dit que s’arrisca, perquè sabem que mostrar-nos contraris al feixisme ens atorga una posició de força i de postura. Contraposar-nos a alguna cosa vol dir no estar d’acord i, tal com hem aprés forçosament, no estar d’acord amb algú pot arribar a conduir a un confrontament o a un acte violent, sobretot quan sabem que el nostre contrari pot arribar a usar la violència com a eina capçal del seu discurs, si és que entenem que les pallisses poden arribar a formar part d’algun discurs. A aquesta valentia em referisc, a la de no tenir por d’alliberar la veu pròpia i manifestar el que pensem, sobretot si el que pensem, els drets humans, reconeixem que en si són quelcom impertorbable. Per això, entenc que sí: és un risc defensar els drets humans, el feminisme, la no-violència, verbalitzar la llibertat i muscular-la en els actes. Tot un risc i tot un acte de valentia. Siguem valentes, doncs.

Enfront del feixisme no es tracta de no retrocedir, sinó d’avançar, de guanyar territori, de fer un pas cap endavant. Ja no es tracta d’usar el peu esquerre com a punt de fre, de límit o de referència, sinó d’usar-lo com a trampolí per fer-ne molts més cap endavant

És evident –malgrat que no ho acabem d’acceptar del tot, per tot el record que la por i la mort suposa– que som moltes més que ells, moltíssimes, les qui defensem la vida i fem front a la invasió de l’ombra. Tenim clar que som la mar i les nostres ones pararan els peus a l’assalt de l’arena. El territori és nostre, l’aigua ens pertany. Ho hem vist i ho vivim cada dia amb actes col·lectius i la unió del poble per a defensar una causa major: la llibertat i la vida. Tal com va passar fa dues setmanes a Pego, un municipi del País Valencià, tota la població va acabar rodejant un grup de trenta nazis a una plaça, qui havien anat al poble a buscar baralla mentre destrossaven mobiliari, cridaven visca al dictador i victorejaven càntics feixistes. Els i les veïnes de Pego, valentament i més unides que mai, els van acabar acorralant al mig d’un cercle gegant, concentrant-los i impedint-los el pas mentre aclamaven: “Pego serà la tomba del feixisme!”. I així, a una veu, el poble unit va fer de nou justícia.

El que ací defense no és sols el clam que es fon al llarg de l’article, l’exposició de la força col·lectiva i real enfront del feixisme, el final de l’ús de la violència i la por com a font de poder i la defensa justa dels drets humans, del feminisme. No és sols el que vull protegir. Ara i ací reclame la recreació, la transformació del crit, del nostre clam comú: ja no es tracta de no fer un pas enrere enfront del feixisme, enfront dels actes als qui amb valentia, refusant la por, ens enfrontem. Ja no es tracta sols d’això, amigues. Aquest pas que està enrere cal posar-lo endavant, forçant l’altre a fer un pas, seguint-lo. Ja ho sabem. Enfront del feixisme no es tracta de no retrocedir, sinó d’avançar, de guanyar territori, de fer un pas cap endavant. Ja no es tracta d’usar el peu esquerre com a punt de fre, de límit o de referència, sinó d’usar-lo com a trampolí per fer-ne molts més cap endavant, per seguir caminant la senda, riu viu, aigua lliure.

 

Enfront del feixisme,

un pas avant,

un pas més més més,

un pas de | defensa,

punt de · sutura,

el seu límit i la seua referència.