Fujimori: ni perdó, ni oblit

L’indult atorgat a l’expresident del Perú és una decisió equivocada i desestabilitza la democràcia i l’estat de dret, perquè avala la impunitat dels que violen, oprimeixen i generen corrupció en la societat peruana

El perpetrador de la justícia i els drets humans, culpable de delictes de corrupció, Alberto Fujimori va ser indultat el 24 de desembre passat per Pedro Pablo Kuczynski, president de la República del Perú, burlant així la dignitat i el reclam de justícia de les víctimes de violació de drets humans i de la població peruana que el va votar el 2016, precisament, per evitar que el fujimorisme governés el país.

La decisió de Kuczynski és equívoca i desestabilitza la democràcia i l’estat de dret, perquè avala la impunitat dels que violen, oprimeixen i generen corrupció en la societat peruana, i desconeix la sentència dels òrgans de justícia que van condemnar Fujimori a complir 25 anys de presó.

Es pretén mantenir en l’oblit el període de 1990-2000, quan es va confabular el règim autoritari

El “passar pàgina” de PPK significa esborrar de la memòria del poble el costat fosc de Fujimori per mantenir-ho ocult sota l’ombra de la impunitat. Es pretén mantenir en l’oblit el període de 1990-2000, quan es va confabular el règim fujimorista, marcadament autoritari i disfressat d’una falsa democràcia, que va coincidir amb l’existència d’un “triumvirat” en la gestió del poder, conformat per Alberto Fujimori –el seu ex “assessor” del Servei d’Intel·ligència Nacional–, Vladimiro Montesinos Torres i el general Nicolás Hermoza Rios –excap de les Forces Armades del Perú.

Aquest triumvirat va formar part del “Pla Verd” que va fer públic la revista Oiga el 12 de juliol de 1993. La revista –dirigida pel periodista Francisco Igartua–, a través de la seva denúncia periodística titulada Història d’una traïció o el “Pla Verd”, va evidenciar l’ocult projecte fujimorista per controlar el destí del país des de 1990. Aquest document, desconegut per l’opinió pública nacional i internacional, va ser elaborat el 1989 a l’interior d’un institut castrense. Amb la seva denúncia, Oiga va patir una posterior persecució, va perdre la seva línia editorial i va desaparèixer el 1995. Va ser un dels baluards de resistència de la llibertat d’expressió al costat d’altres mitjans periodístics independents que van fer front a l’embat de la dictadura.

Alberto Fujimori i els seus còmplices volien perpetuar una dictadura amb manipulació mediàtica 

Amb el “Pla Verd”, Alberto Fujimori i els seus còmplices pretenien perpetuar una dictadura d’una magnitud significativa, emmarcada en la manipulació mediàtica, en la ignorància de l’opinió pública sedada pels psicosocials i en les sistemàtiques violacions als drets humans, com l’arrasament de comunitats senceres en les zones trastocades per la violència política i sota l’existència d’“esquadrons de la mort” –com el Grup Colina.

Les directrius del Pla es van complir literalment, fins i tot abans de la denúncia de la revista Oiga. En termes econòmics, s’assenyalava: “L’objectiu principal i únic en el curt termini és abatre com cal i amb resolució el procés hiperinflacionari”. Així, el 1990, s’aplicaria el “fujishock” més terrible de l’època: el galó de gasolina de 84 octans va passar de 21.000 a 675.000 intis (30 vegades més) i els productes del cistell de consum van pujar de manera exponencial (la llauna de llet va passar de 120.000 a 330.000 intis; el quilo de sucre blanc, de 150.000 a 300.000 intis, i el quilo de fideus, de 200.000 a 775.000 intis). La seva interpretació: “L’èxit polític més important [...], l’estabilitat a qualsevol preu concitarà el suport generalitzat a l’estratègia dissenyada”.

La Comissió de la Veritat i Reconciliació (CVR) –òrgan governamental creat per fer recerca dels vint anys de violència política al Perú– assenyala en el seu informe final que Alberto Fujimori, abans d’iniciar formalment el seu govern, va ser persuadit per Montesinos per assumir el pla politicomilitar elaborat per un sector de les forces armades. D’aquesta manera, va posar en marxa un sistema de “democràcia dirigida”. D’acord amb els seus propis interessos i el del seu assessor, va incrementar el poder del Servei d’Intel·ligència Nacional (SIN) dins de la nova estructura organitzativa dels sistemes de defensa i intel·ligència nacional.

El 1991, la massacre de Barrios Altos va fer tremolar el país. Va ser la primera execució extrajudicial a la capital del Perú contra civils, enmig d’un context de creixent violència política en els centres urbans. Aquesta va ser celebrada per Fujimori a les instal·lacions del SIN com un gran triomf en la lluita antiterrorista. El 3 de novembre de 1991, el Grup Colina va assassinar quinze persones que compartien una festa de recaptació per millorar el sistema de clavegueres. Cap a les 22.30 de la nit, entre sis i deu individus armats amb pistoles metralladores i amb les cares cobertes amb passamuntanyes van irrompre al pati de l’immoble i, sense discriminar, van disparar les vint persones que hi eren presents. Quinze persones van ser assassinades, entre elles un nen de vuit anys. Cinc persones van quedar ferides de gravetat.

Quan el 5 d’abril de 1992 Alberto Fujimori i els militars van dissoldre el Congrés i el Tribunal Constitucional i van intervenir el poder judicial, seguien al peu de la lletra el camí traçat per aquest Pla. Les Forces Armades i la Policia Nacional van ocupar el Congrés, el Palau de Justícia, els mitjans de comunicació i locals públics. També van detenir polítics destacats i alguns periodistes. Sens dubte, es tractava d’un cop d’estat.

La CVR afirma que “a diferència del que ha passat amb els governs de la dècada dels vuitanta, durant els dos períodes de govern d’Alberto Fujimori, i particularment des del 5 d’abril de 1992, es troba una relació funcional entre poder polític i conducta criminal. Des del govern, intencionalment i progressiva, s’organitza una estructura estatal que controla els poders de l’Estat, així com altres dependències claus, i utilitza procediments legals per assegurar impunitat per violacions dels drets humans, primer, i de corrupció després”.

/ VISUAL OMELETTE

 

A partir del cop, l’escenari polític va canviar. Sense Congrés de la República es va desenvolupar un període de nou mesos, en el qual Fujimori va produir fosques transformacions en l’estructura organitzativa i legal de l’Estat, amb decrets llei elaborats des del SIN, en coordinació amb les forces armades. En aquests nou mesos es van perpetrar una sèrie de coneguts casos de violacions dels drets humans.

El 18 de juliol de 1992 a la matinada, membres del Grup Colina, en coordinació amb efectius de la base militar situada a la universitat “La Cantuta”, van irrompre en els habitatges universitaris i, en presència de testimonis, van segrestar nou estudiants i un docent de la universitat. Davant la negativa de les autoritats polítiques, judicials i militars a proporcionar informació, la premsa escrita va iniciar recerques sobre el cas de desaparició forçada “La Cantuta”. Al desembre d’aquest any, la revista Sí va denunciar que els responsables dels casos “Barrios Altos” i “La Cantuta” eren membres del SIN. Això va suposar que el SIN la denunciés per delicte contra l’Administració de Justícia. La periodista Cecilia Valenzuela i l’editor de la revista Caretas, Enrique Zileri Gibson, en fer també públiques les seves sospites sobre la intervenció paramilitar, van rebre amenaces de mort.

En un context advers, el 8 de juliol de 1993 la revista va revelar el lloc on haurien estat enterrades les restes d’alguns dels estudiants. La Fiscalia, davant representants de la premsa nacional i internacional, va trobar enterrades les restes, calcinades i seccionades, així com objectes personals, entre els quals dos clauers. El 20 d’agost de 1993, en una diligència a la residència estudiantil de la universitat, es van provar les claus trobades. Una de les claus va obrir un cadenat de l’armari de l’estudiant Juan Gabriel Mariños Figueroa. Una altra clau va obrir l’armari de l’estudiant Armando Amaro Cóndor. Una altra va permetre obrir la porta del local del Centre Federat d’Electromecànica, del qual José Mariños havia estat dirigent estudiantil. Finalment, una altra va obrir la casa de la senyora Rayda Cóndor, mare de l’estudiant Armando Amaro Cóndor.

El “Pla Verd” continuava. Pel que fa al Sector Salud, assenyalava que l’Estat “ha de restringir la participació” i “ha de transferir, en la mesura del possible, la seva infraestructura disponible a l’activitat empresarial privada”. I el més revelador va ser com va definir la política de natalitat. La prioritat va ser “impulsar la política demogràfica de l’Estat”. I no qualsevol política, sinó una de caràcter marcadament maltusià i feixista que assenyalava: “El problema més important del Perú és que les seves tendències demogràfiques després de la Segona Guerra Mundial han assolit proporcions d’epidèmia”. Sostenia, sense miraments, que era imprescindible “un tractament per als excedents existents”.

Com ho farien? “És convenient la utilització generalitzada de processos d’esterilització dels grups culturalment endarrerits i econòmicament pauperitzats. Sense aquestes càrregues innecessàries l’accés a certs nivells de benestar pels grups familiars febles es facilitaria”. Van apostar, així, pel mètode definitiu: l’esterilització. “La lligadura de trompes ha de ser norma en tots els centres de salut que atenguin parts, excepte demostració fefaent de solvència econòmica”.

Es va proposar l’extermini com a solució per desfer-se de l’“excedent poblacional nociu” 

Es va proposar l’extermini com a única solució per desfer-se de l’“excedent poblacional nociu”: “Considerem els subversius i els seus familiars directes, els agitadors professionals, els elements delinqüencials i els traficants de pasta bàsica de cocaïna com a excedent poblacional nociu. Per a aquests sectors, atès el caràcter incorregible i la manca de recursos per distreure en la seva atenció només queda l’extermini total”.

Un dels elements més retorçats del Pla va ser la seva intenció maltusiana, racista, patriarcal i colonitzadora de reduir considerablement les taxes de natalitat de la població indígena de les zones altandines i de l’Amazònia peruana. Van aplicar les esterilitzacions forçades –sota enganys, coerció i amenaces– a dones que es trobaven en situació d’analfabetisme, en extrema pobresa i que, fins i tot, venien de ser impactades per la violència política en les seves comunitats. Amb els “festivals de lligadures de trompa”, la pretensió de Fujimori va ser exterminar les poblacions autòctones.

Avui, davant l’indult i el dret de gràcia, com podem oblidar aquesta pràctica tan opressora de Fujimori? Com podem oblidar l’impacte de la violència en la vida de persones innocents? Com podem passar pàgina davant la desaparició forçada i l’execució extrajudicial? Aquests crims de lesa humanitat, entre molts altres, els va executar Fujimori a consciència i sense contemplacions. Les esterilitzacions forçades aplicades a prop de 300.000 dones indígenes van ser part d’un pla dirigit des del seu despatx al costat dels seus exministres de Salut –Alejandro Aguinaga, Marino Costa Bauer i Eduardo Yong Motta–, amb el silenci i complicitat del personal de salut, per supòsits ascensos i millores en les seves condicions laborals.

Les famílies de les víctimes reclamen justícia i reparació, Kuczynski nega la responsabilitat de Fujimori

El fujimorisme vol gestionar l’Estat sense haver guanyat les eleccions i Pedro Pablo Kuczynski els està deixant el camí lliure, després de salvar-se de la destitució en una votació al Congrés fa unes setmanes. Kuczynski es queda sol enmig d’aquesta crisi. Han renunciat tres dels seus ministres –Cultura, Interior i Defensa– i dos consellers. Del seu partit polític Peruanos por el Kambio, que tenia una bancada de divuit congressistes, van renunciar Albert de Belaúnde, Vicente Zeballos i Gino Costa, en desacord amb l’indult negociat amb el partit opositor fujimorista Fuerza Popular.

Mentre la població indignada i les famílies de les víctimes reclamen justícia i reparació als carrers, Kuczynski nega –amb l’indult– la responsabilitat de Fujimori i el seu aparell corrupte. Addueix que ell governa per a tot el país, no només per als que el van votar. Diu que fer el contrari és “venjança”. No, senyor president, la justícia no és venjança. Com bé assenyala Rayda Cóndor, “l’indult a Fujimori és matar el meu fill una altra vegada”, o, com denuncia la vicepresidenta de l’Associació de Dones Afectades per les Esterilitzacions Forçades, Esperanza Huayama Aguirre, “Fujimori ens va esterilitzar. Sense justícia mai hi haurà perdó a un violador dels nostres drets”.
 

*L'autora és periodista i autora de la investigació La veritat està en els nostres cossos. Seqüeles d’una opressió reproductiva, que denuncia les esterilitzacions forçades

Article publicat al número 445 de la 'Directa'
 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: