La meva germana tenia onze anys quan es va descobrir vida a Ganimedes. Em pregunto què hauria estat d’ella, si no fos per aquest descobriment. Hauria estat més feliç? En quina mena de persona s’hauria convertit? De vegades enyoro aquesta germana que podria haver tingut, la trobo a faltar com es troba a faltar algú que no has conegut mai, però que, justament per això, deixa en la memòria un buit encara més gran i profund.
Ganimedes, a més d’un personatge mitològic, és la lluna més grossa de Júpiter i per fora sembla una enorme bola de gel. Però dessota el gel s’hi amaga un oceà d’aigua líquida. Per aquest motiu, sempre havia despertat l’interès de la comunitat científica, tot i que la majoria de la gent no vam saber ni que existia fins que no es va fer pública la gran notícia: un robot havia fet un forat a la crosta de gel i les imatges que en va extreure feien cagar de por. Semblaven ciutats.
Una civilització aquàtica, afirmaven. La primera civilització extraterrestre.
Aquest descobriment va marcar la meva germana per sempre més. Tenia una ment única, profundament racional i alhora desesperadament poètica, una ment que en realitat era com un laberint ple de passadissos i de racons, i una cosa així per força havia d’absorbir-la. És clar que no va ser l’única. Un munt de gent es va obsessionar amb la perspectiva d’entrar en contacte amb una altra civilització. La diferència és que ella, des del minut zero, hi va dedicar la vida. Es va posar a estudiar biologia, física, química i astrofísica, es va treure dues carreres alhora i encara no havia sortit de la universitat, que ja col·laborava amb l’Agència Espacial Europea. Així era la meva germana. Jo encara no sabia què fer amb la meva vida i ella ja estava optant a una plaça com a astrobiòloga en un programa que tenia previst enviar una altra missió no tripulada a Ganimedes, per recollir més informació i preparar el terreny per a una expedició tripulada.
El “projecte Ganimedes” va ser la sensació d’aquells anys, de les poques coses encoratjadores que recordo. Per la resta, va ser l’època dels grans daltabaixos: les primeres ciutats abandonades per l’augment del nivell del mar, els primers talls d’aigua i de llum generalitzats, les primeres guerres de l’aigua. Tot i que, d’alguna manera, res de tot això no va trasbalsar gaire el món. O, més ben dit, ho va fer molt menys del que s’hauria pogut esperar. Era com si el més important que estigués passant en aquells anys fos, amb diferència, la preparació del primer encontre amb una espècie alienígena. El món se n’anava a la merda, però aquesta trobada tenia tothom encantat. Era com un somni a què aferrar-nos entre tant de drama, i jo crec que la majoria ens hi aferràvem amb molt de gust. Cada dia devoràvem totes les novetats que apareixien sobre Ganimedes, sobre el disseny de les naus que transportarien la primera expedició i sobre el procés de selecció dels seus membres. No ho sé. Suposo que ens va proporcionar alguna cosa en què creure. Alguna cosa més gran. “Més transcendent”, deia la meva germana.
Ella va tenir un paper molt rellevant en el desenvolupament del projecte. Va escalar posicions molt de pressa i al cap de ben poc ja dirigia un dels departaments més importants. Donava conferències i escrivia articles. Es va convertir en una celebritat. Al públic li agradava la seva imatge de persona jove i excèntrica, propensa a fer declaracions entre misterioses i tècniques que ningú no acabava d’entendre mai del tot. Evidentment, adorava ser el centre d’atenció. De petita havia estat una nena molt solitària i suposo que no es va poder resistir a la temptació de la popularitat. Va ser així com, en qüestió de molt poc temps, va quedar atrapada en una voràgine mediàtica: la seva cara omplia les portades de les revistes, el seu nom apareixia a les llistes de persones més influents de l’any i l’aturaven a cada cantonada de carrer per demanar-li autògrafs.
Fins que un dia, que fins llavors havia estat un dia qualsevol, se’m va presentar a casa borratxa com una sopa. Això em va amoïnar bastant, entre altres coses perquè no era una persona que hagués begut mai. Em vaig preguntar si la pressió de la fama no hauria començat a afectar-la. Les paraules se li enganxaven a la boca i no s’entenia res del que deia.
Què et passa?, vaig preguntar-li.
Ella mateixa semblava espantada de l’estat en què es trobava. De seguida vaig acompanyar-la al vàter. Vaig aguantar-li els cabells mentre vomitava. Després vaig ajudar-la a rentar-se la cara i vaig remullar-li el cap amb aigua freda. Vaig acompanyar-la al llit de l’habitació de convidats i vaig portar-li un got d’aigua perquè begués. Vaig abraçar-la.
Explica’m què et passa, vaig insistir.
Ella semblava haver de fer un esforç molt gran per trobar les paraules. Com si pesessin massa, i cada paraula fos una penitència massa dura de fer. Al final, allargant les síl·labes com si fossin de plastilina, em va preguntar:
No haas tingut maai la sensaciió que seembla fet expreessament?
El què?
Ella va tardar a contestar.
En un món que s’enfoonsa, no és el milloor que ens podiia passaar? Què creuss que seeria, de les nostres viides, si no foos per…? No teens la sensació que és moolta casualitat que justameent aara…
Era tan forassenyat, el que estava insinuant, que en aquell moment ni tan sols ho vaig arribar a entendre. Vaig pensar que només necessitava una mica de descans. De manera que vaig fer-li companyia fins que es va quedar adormida; aleshores vaig tapar-la amb els llençols i la vaig deixar pensant-me que només es tractava d’una crisi passatgera.
M’equivocava.
Quan, una setmana després, van ingressar-la a la clínica, la versió oficial va ser exactament la mateixa que jo havia volgut suposar: que s’havia sotmès a massa pressió i havia acabat petant. Tota l’estona em sentia temptat a aferrar-me a aquesta versió. Era més raonable, més tranquil·litzadora, en certa manera. Però hi havia una cosa que no aconseguia comprendre: per què la meva germana, que ho havia aconseguit tot, que es trobava al cim d’una carrera meteòrica, s’havia deixat seduir per una idea que necessàriament havia de destruir-la?
El dia que em van deixar visitar-la, em vaig trobar una persona absent, completament atordida per la medicació. Jo aleshores encara em preguntava per què ella, una científica de cap a peus, hauria abraçat una idea sense abans trobar-hi fonaments… No tenia cap sentit. Però alhora no tenia gens de sentit imaginar que una cosa tan enorme, tan elaborada, pogués ser… No sabia què creure. Em trobava davant d’un dilema molt complicat, al centre del qual hi havia la meva germana. Ella era l’enigma. Què li havia passat, que l’havia trasbalsada tant? Vaig observar-la atentament, com si pogués arribar a desxifrar la resposta només mirant-la.
Però al cap d’una estona vaig pensar que potser estava mirant en la direcció errònia: la resposta al dilema no la trobaria en ella, sinó en mi. Perquè jo, fins llavors, havia volgut saber la veritat, havia volgut saber si la meva germana tenia raó o s’havia tornat boja. Després de tot, però, vaig pensar que la qüestió que estava sobre la taula era una de completament diferent. Era si jo, sense saber la veritat, podia fer-li costat o l’abandonaria com havia fet tothom. Això era el que estava realment sobre la taula. Vaig pensar en la conversa que havíem tingut aquell dia que m’havia vingut a veure. Una conversa que en realitat havíem deixat inacabada.
No és només una sensació, oi?, vaig dir-li.
Ella va fer que no amb el cap.
