El discurs proteccionista i la recuperació d’aranzels són interpretats, per no pocs analistes, com un acte econòmicament irracional que suposarà la fi de la globalització i que tindrà grans costos econòmics per als Estats Units –si vam assumir en el seu dia el mantra liberal que amb el lliure comerç tothom hi guanyava, és lògic pensar ara que amb el proteccionisme tothom hi perdrà–. Tanmateix, hi ha dos elements que ens allunyen d’aquesta tesi i ens ajuden a entendre la racionalitat i l’abast potencial de la política comercial nord-americana: l’auge de la Xina i els interessos del capital estatunidenc.
Després de dècades de propaganda anunciant les bondats generalitzades del lliure comerç, és normal que un gir narratiu com el protagonitzat per Trump generi un cert desconcert i sembli contrari als interessos del capital. No obstant això, una mirada crítica als beneficis del lliure comerç i a la posició relativa actual dels Estats Units ens permet entendre millor el ressorgiment del discurs proteccionista i la guerra comercial amb la Xina. Tal com ens ensenya la història econòmica, només quan el desenvolupament productiu i tecnològic del país (o països) líder es distancia dels seus competidors, convertint la lliure competència en un instrument útil per als seus propis interessos, comencen a promocionar-se les virtuts del lliure comerç i el seu paper en el desenvolupament de les economies menys avançades (Chang, 2008).
Quan els mòbils, els cotxes elèctrics o la intel·ligència artificial ‘made in Xina’ van conquerir el mercat nord-americà, l’aranzel i el proteccionisme van esdevenir un instrument útil i legítim per als industrials estatunidencs
És per això que, mentre la globalització va permetre produir a la Xina amb costos més baixos, contenir la inflació i els salaris als Estats Units i augmentar els beneficis de les empreses nord-americanes, el lliure comerç amb el país asiàtic va ser funcional als interessos del capital estatunidenc i àmpliament justificat (Klein i Pettis, 2020). Ara bé, en el moment en què el lideratge estatal i la planificació van permetre al gegant asiàtic transitar cap a la producció i exportació de productes amb alt contingut tecnològic i valor afegit (com ja van fer en el seu dia Corea del Sud o Taiwan), i quan els mòbils, els cotxes elèctrics o la intel·ligència artificial made in Xina van conquerir el mercat nord-americà, l’aranzel i el proteccionisme van esdevenir un instrument útil i legítim per als industrials estatunidencs.
En aquest context, la següent pregunta que cal fer-se és fins on pot arribar l’agenda proteccionista impulsada per l’Administració Trump. Si ens atenim a les dades, la història i el funcionament de l’economia capitalista, sembla que no gaire lluny. Malgrat la retòrica proteccionista i la guerra comercial anunciada amb bombo i platerets per la primera Administració Trump, l’índex KOF de Globalització, utilitzat habitualment per mesurar el nivell de globalització, mostrava el 2021 el mateix valor que el 2017 (Gygli et al., 2019). Per tant, si bé es va aturar el creixement experimentat des de 1970, els indicadors que aproximen quantitativament el fenomen neguen que la globalització experimentés cap mena de retrocés durant el primer mandat de Trump.
Hi ha qui diu que el segon mandat serà diferent, que Trump ha après a esquivar els contrapesos per imposar la seva agenda. D’altres, però, qüestionem l’existència d’una agenda pròpia, al marge dels interessos del gran capital
Hi ha qui afirma que aquest segon mandat serà diferent, que el president ha après a esquivar els contrapesos, a envoltar-se d’afins i a alliberar-se de lligams per implementar la seva pròpia agenda. D’altres, però, qüestionem l’existència d’una agenda pròpia, al marge dels interessos del gran capital. Perquè aquesta alineació d’interessos és la que permet, en aquest moment, anticipar aranzels a països desenvolupats i productes que competeixen pels mateixos mercats, fer un ús polític de l’amenaça aranzelària per extorsionar tercers països i garantir l’accés a recursos estratègics en la cursa tecnològica (des del poder que concedeix ser el gran comprador mundial i la major potència militar), una nova cursa bel·licista que dispari els beneficis de la indústria armamentística, i una narrativa nacionalista i antiglobalització que serveixi per justificar la creixent precarietat de la classe treballadora, cohesionar-la rere la bandera, diluir-ne la consciència de classe i assenyalar nous caps de turc als quals culpar dels seus problemes (l’immigrant que ve a delinquir i a robar-nos la feina). L’agenda de l’Administració Trump i del gran capital és perfectament compatible amb tot això; però difícilment ho serà amb un procés de desglobalització significatiu.
Aquesta incompatibilitat s’explica, simplement, perquè revertir la globalització seria contrari als interessos d’un capital que necessita expandir-se, territorialment i sectorialment, per garantir la seva pròpia supervivència. Per què haurien de renunciar les multinacionals nord-americanes a obtenir abundants beneficis en tercers països? Quin estrany mecanisme les hauria de portar a renunciar a la mà d’obra barata, al subministrament garantit de matèries primeres o a un comerç desigual que els permet extreure excedent del Tercer Món i transferir-lo directament als seus comptes de resultats? Per quina raó els Estats Units haurien de propiciar l’equilibri de la seva balança comercial i renunciar, així, al gegantí privilegi d’emetre la moneda de reserva internacional?
A La paradoxa de la globalització (2012), Dani Rodrik plantejava, en el seu famós trilema, que la democràcia i la sobirania nacional eren objectius incompatibles amb la (híper)globalització. Només qui assumeix l’existència d’aquest trilema i entén les tensions que se’n deriven pot començar a desfer-ne algun dels camins. És aquí on sembla que l’extrema dreta porta un gran avantatge. No només per haver-se avançat a la resta de partits i actors polítics, sinó per haver demostrat, en la seva posada en pràctica, l’habilitat del triler. Un joc d’il·lusionisme mitjançant el qual, des de fa ja alguns anys, aparenten dinamitar la globalització davant els ulls de les opinions públiques mentre, entre bastidors, continuen desmuntant sigil·losament els pilars de les nostres democràcies.
