L’educació a casa no és una alternativa a l’escolarització en el sistema públic. És –ha de ser– directament la base de qualsevol sistema educatiu, atès l’impacte crític que les decisions i accions dels pares i de la resta d’entorn socioafectiu de l’infant tenen, no ja sobre el seu procés d’aprenentatge, sinó directament sobre el seu desenvolupament cognitiu, emocional i social.
I donant-li la volta a la pregunta, l’escolarització no pot ser una alternativa a la tasca educativa de les famílies. No disposa dels recursos necessaris i no està en la millor posició per fer-ho, al marge d’altres consideracions.
Llavors, escolarització? Per què no? Però sempre que aquesta escolarització no destorbi la tasca dels pares i resta d’entorn familiar de preparar espais de participació social per a l’infant, on aquest, mitjançant la interacció social, l’activitat i el diàleg, construeixi una interpretació arrelada del món i adquireixi un rol propi.
L’escolarització actual ho permet? Aquesta pregunta es contesta sola només observant els horaris maratonians dels infants a I3. A això hem d’afegir la interferència de la presència massiva de dispositius electrònics (utilíssima quan l’ús és adequat, però de conseqüències dramàtiques quan no ho és) i la pressió econòmica (artificial?) que obliga els pares a jornades laborals esgotadores.
Més que diners, el que la criança d’un infant reclama és temps de les persones adultes del seu entorn: per jugar, per parlar, per escoltar, per compartir, per conèixer-nos i créixer plegats
Però més que diners (que òbviament també) el que la criança d’un infant reclama és temps. Temps de les persones adultes del seu entorn. Temps per jugar, temps per parlar, temps per escoltar, temps per compartir, per conèixer-nos i créixer plegats. Temps de col·laboració i participació en la immensa diversitat de vivències quotidianes al seu abast, una participació que nodrirà la seva autonomia i la comprensió del seu entorn. Temps de qualitat, de dedicació.
Sense aquest temps, l’infant creix amb una construcció fragmentada, incompleta del món, copada de pensaments màgics. Amb una base d’aquestes característiques, és molt difícil fer arrelar els aprenentatges acadèmics que proporciona l’escola (com dia rere dia corroborem els docents a l’aula).
La manca de dedicació de pares i mares a la criança de l’infant no només provoca carències difícilment compensables en ell. També en els mateixos pares que no desenvolupen plenament la seva competència educativa (enriquida amb la pràctica diària i conscient). I quan aquests pares i mares s’adonen de la importància crítica del seu paper, el decalatge ja és molt gran, i corregir la situació és realment complex.
L’educació a casa, prescindint de l’ús dels establiments escolars, és una contundent reivindicació de la importància cabdal que l’entorn social de l’infant té en el seu desenvolupament, i l’assumpció en primera persona d’aquesta responsabilitat, de l’única forma possible que es poden assumir responsabilitats: decidint.
Puc parlar de la meva experiència personal, i compartir les meves vivències i les de la meva família. Fa disset anys, la mare dels meus fills i jo no només ens trobàvem amb dificultats per dedicar als nostres fills tota l’atenció que requerien, sinó que, a més havíem de lidiar amb problemes addicionals (bullying i dislèxia), causats per l’escolarització. L’educació a casa durant el període d’escolarització obligatòria va ser l’alternativa que vàrem escollir.
Disset anys més tard, els nostres tres nens són ja persones adultes, empoderades, autònomes, compromeses, amb una vida social intensa i rica. Els dos més grans han desenvolupat una potent carrera professional i s’han independitzat. Anecdòticament, puc comentar que tots tres es van integrar en el sistema educatiu (en etapa postobligatòria) sense gaires problemes, que continuen estudiant i que obtenen resultats acadèmics extraordinaris.
Però per damunt de tot això, em quedo amb la profunda i valuosa amistat que ens uneix. Cada persona és un món i cada situació és diferent, però en el cas concret de la meva família, haig de dir que sí, que malgrat les dificultats i l’esforç que ens va suposar, l’educació a casa ha estat una alternativa més que vàlida a l’escolarització.
