La seva obra està travessada pel retorn de l’extremisme de dretes i els antídots per frenar-ho. Assagista i filòsof, Rob Riemen (els Països Baixos, 1962) acaba de publicar La paraula vencedora de la mort (Arcàdia, 2025), on, a través de referents de la literatura i el pensament com Simone Weil, Thomas Mann, Antoine de Saint-Exupéry, Janusz Korczak o George Orwell, defensa una cultura de la vida, contra el valor del mercat entès com una nova religió i contra el reduccionisme tecnològic. Fundador i president del Nexus Institute, fa temps que alerta de la deriva autoritària que pateix Europa. Precisament, en el seu llibre anterior publicat en català, Per combatre aquesta època (Arcàdia, 2018), que recollia dos assajos breus, alertava d’un repunt del feixisme que mai no es va acabar de derrotar.
El 2010 vas publicar L’etern retorn del feixisme als Països Baixos. Va ser un èxit de vendes, però la classe política et va atacar. Com has interpretat aquest atac?
Molts lectors em van creure i vaig rebre una resposta molt positiva, però la classe acadèmica i política va detestar el meu llibre. I, per descomptat, com que controlen els mitjans de comunicació, em van dedicar diversos articles, titllant-me de ridícul i dient que m’havia d’avergonyir del que havia escrit. Les crítiques van ser extremadament negatives. Una cosa similar em va passar vuit anys més tard, quan el llibre es va publicar als Estats Units amb el títol de To Fight Against This Age. Els nord-americans em responien que el feixisme era un fenomen europeu i que no podia afirmar que Trump és com Hitler. Però jo el que dic és que Trump és un feixista i que el feixisme es disfressa amb diversos colors. També em deien que Trump no era feixista perquè no era violent i vaig respondre que la violència ja era en el seu llenguatge i que acabaria aflorant.
En efecte, la violència ja ha anat aflorant, tant als Estats Units com a Europa.
Malauradament, tenia raó. Han passat quinze anys des de la publicació de L’etern retorn del feixisme i tothom pot veure què està passant als Estats Units, a Hongria o a Polònia. També sabem la força que té el partit de Nigel Farage al Regne Unit, AfD a Alemanya, Le Pen a França o Geert Wilders al meu país. El 18 de febrer de 1933, quan Hitler ja era al poder, Winston Churchill va pronunciar un discurs on deia que Mussolini era el gran geni del nostre temps. Li va costar uns quants anys més reconèixer el perill del feixisme… També el mateix Sigmund Freud va enviar un dels seus llibres a Mussolini amb una dedicatòria on es referia com a “heroi cultural del nostre temps”. Aleshores estàvem enmig de les runes i la desesperació d’una postguerra, però ara juguem amb avantatge: coneixem la Història i les seves conseqüències. Thomas Mann ja ens va alertar el 1947 que no cometéssim el mateix error. Deia: “la guerra s’ha acabat, però el feixisme no ha desaparegut”. Si les elits no haguessin tancat els ulls i més gent hagués advertit del que estava en joc, segur que ara no ens trobaríem en aquesta situació extremadament difícil. Per aturar l’auge del feixisme, el primer que cal és ser conscients del perill real de la seva reaparició.
A la teva obra també emfasitzes la importància de la paraula i fas una crida a anomenar les coses pel seu nom. Consideres que l’ús del terme populisme en lloc de feixisme és un signe de negació de la realitat?
La negació passa per la idea que si canviem les paraules, canviaran els fets. Així doncs, la societat nord-americana, per exemple, mai parla de “problemes”, tot són “reptes”. Però hi ha una diferència claríssima entre un problema i un repte. En primer lloc, el terme populisme té el seu origen en uns moviments i corrents socialistes russos, el Naródnik, de la segona meitat del segle XIX. Així que, originalment, tenia una connotació completament diferent, unes arrels revolucionàries. En segon lloc, la paraula, per se, no ens diu res i pot significar qualsevol cosa. Barack Obama també va dir “soc el veritable populista”. Per entendre alguna cosa, cal anomenar-la pel seu nom. I a diferència del “populisme”, el feixisme el coneixem, el podem reconèixer, té unes característiques associades. A causa de la negació, s’ha mirat cap a una altra banda i s’ha blanquejat el feixisme convertint-lo en un “repte”, en comptes d’assumir que és un “problema”.
Afirmes que les estratègies de Geert Wilders, per exemple, són idèntiques a les que van utilitzar Hitler i Mussolini. Quines són?
El feixisme pren formes diferents segons la geografia i el moment, però conserva les mateixes tècniques. Sempre hi ha líders demagogs i carismàtics. Per descomptat, sempre són populistes perquè saben com dirigir-se i mobilitzar les masses, són una mena de figures messiàniques. Darrere del feixisme no hi ha cap idea ni valor universal, el seu únic interès és el poder i els diners. Als feixistes no els importa la gent que els vota o els dona suport, sinó que utilitzen aquesta gent i fan política de la mentida i de l’odi. De fet, sempre necessiten l’odi i un boc expiatori, el seu grup sempre és la víctima i tot el ressentiment es dirigeix cap a un “enemic”. Aleshores, el boc expiatori van ser els jueus i ara, les persones migrades. A Europa ja existeix el moviment The Great Reset (El gran reinici), nascut de Polònia i Hongria, que vol conservar la UE per treure’n diners, però reivindica sobirania dels estats per protegir el que anomena “valors cristians” i frenar la migració. Aquesta és la mentalitat feixista.
Més enllà de les estratègies comunes que van fer possible que, tant a Itàlia com a Alemanya, el feixisme aconseguís prendre el poder democràticament, quin paper van jugar les elits?
Van actuar amb traïció, arrogància i covardia. Els socialdemòcrates alemanys van atorgar confiança al feixisme per por de perdre encara més votants. No van tenir prou valor per romandre fidels als seus principis i les seves responsabilitats socials. Segons Maquiavel, l’imperi romà –que per a ell era un exemple de civilització– no va caure pels bàrbars que venien de l’exterior, sinó que el problema era a dins. Els nostres bàrbars són les elits polítiques, mediàtiques o financeres, que només es preocupen dels seus interessos. La resta de la societat no els importa. I per això, afegia Maquiavel, són corruptes, tot està corromput. El pensador va dir que no es pot combatre la corrupció amb més lleis perquè les lleis també es corrompran. La seva conclusió fou que calia que totes les organitzacions que formaven part del pilar de la societat tornessin al seu primer principi. Que la política tornés a estar al servei de la gent i no del seu partit, que els mitjans no estiguessin sotmesos als interessos del capital privat, que les universitats no servissin a un model de negoci sinó a la divulgació de les humanitats… El feixisme sempre ha guanyat poder amb la covardia i la traïció de les elits.
Sovint ens fixem en els partits polítics, però tu assenyales que el feixisme es desenvolupa de baix a dalt. Quins símptomes ens poden indicar que això està passant abans que culmini amb l’arribada al poder?
“Les persones s’han reduït a clients, espectadors o votants. El dolor d’aquesta buidor pot despertar en l’home-massa el ressentiment, l’odi i la rancúnia”
Anem tard. En el nostre sistema, la classe política també és el mirall de qui som, perquè molta gent vota determinats partits i els col·loca on són. D’alguna manera, són un mirall lleig on veiem la nostra cara lletja. Nietzsche va escriure que si elimines els valors transcendentals, com la veritat, la bondat i la bellesa, crees un buit. Ningú no pot viure amb aquest buit, que et fa despertar al matí i no trobar un sentit a la vida. Si sents aquest buit, però no vols prendre la decisió dràstica de llevar-te la vida, busques substituts. I n’hi ha molts: la cultura kitsch, com a visió del món, amb l’únic objectiu que tot el que t’envolti sigui agradable i et faci sentir bé, i que resulta, per tant, en la subjectivitat total; la cultura dels diners i el materialisme, l’esteticisme… i també la cultura feixista, amb la qual passes a formar part d’un moviment que vol “canviar el món”. Les persones s’han reduït a ser clients, votants, espectadors o esclaus dels diners. No tenen cap possibilitat d’esdevenir lliures i responsables. Experimentar el dolor d’aquesta buidor pot despertar en l’home-massa el ressentiment, l’odi i la rancúnia.
El feixisme, dius, és el fill bastard de la democràcia de masses. Quina és la diferència entre una democràcia i una democràcia de masses?
Democràcia és una paraula encara més mal utilitzada que feixisme. Tornant al significat original de les paraules, democràcia en la seva essència és un model de govern que es basa en valors morals espirituals: en la dignitat de cada ésser humà, sigui quin sigui el seu aspecte o el seu origen. Cada ésser humà té el dret fonamental de viure la seva pròpia vida amb dignitat. En un món democràtic, s’ha d’elevar el poble perquè no formi part d’una massa, sinó que cadascú pugui tenir la seva pròpia vida, una vida independent i digna. Per tant, el democràtic és un govern que hauria de voler protegir tot aquell i el que és vulnerable: la gent gran, les criatures, les persones que estan malaltes, els animals, la cultura… En canvi, la democràcia de masses es regeix per la por i la cobdícia i es basa en una política de la mentida, l’odi i el ressentiment. Les persones no són éssers humans pensants independents, sinó que s’arrosseguen pel grup i estan dominades per les pors i els desitjos, i això ens torna vulnerables a la demagògia. Són democràcies desproveïdes d’esperit democràtic. A més, en una societat de consum, el sistema econòmic es basa a infiltrar el sentiment de cobdícia. Si això es converteix en la forma de vida dominant, es crea una societat en què la gent viu amb por i està plena de ressentiment cap al diferent. Plató va escriure-ho fa 2.400 anys a La República: els demòcrates només parlaran amb eslògans i propaganda.
Aquest sistema econòmic, basat en la competitivitat, l’èxit personal i el marge de benefici, també és fonamental per entendre el creixement del feixisme?
“L’esquerra ha acceptat el neoliberalisme. I el fet que tot es redueixi a valors de mercat i que el mercat decideixi què té valor és el final d’una civilització”
El ressorgiment del feixisme va acompanyat d’una ideologia politicoeconòmica, el neoliberalisme, que ha elevat els valors comercials molt per sobre de tota la resta. Com va escriure Karl Polanyi els anys quaranta a La gran transformació, és el mercat qui decideix què té valor i què no. I els valors del mercat només tenen a veure amb el materialisme. Així que la nova classe de sacerdots són els economistes que assenyalen què s’ha de fer sota l’argument de què interessa o no interessa al mercat. Si el sistema econòmic no està sota control, això és el neoliberalisme, una arquitectura creada per Thatcher i Reagan. I això, per exemple, als Països Baixos vol dir privatitzar el transport públic i que sigui un desastre. Després, l’esquerra ha acabat acceptant el neoliberalisme, ens ha dit que també podem fer-nos rics d’una manera més decent. Però la gent davant de la mateixa cosa torna a l’original. Passa el mateix ara amb la migració: l’esquerra també fa discursos en contra de qui migra. El fet que tot es redueixi a valors de mercat i que el mercat decideixi què té valor és el final d’una civilització.
Dins d’aquest mercat, hi ha les xarxes socials, una de les eines que està marcant profundament la nostra societat. Estan al servei del feixisme o també poden servir per combatre’l?
Patim un capitalisme de la vigilància i els algoritmes ens tanquen dins d’una caverna digital. Un company dels Estats Units em deia que un dels problemes als quals ens enfrontem ara és que, a causa de les xarxes socials, ja no podem tenir una conversa pública sobre la veritat perquè tothom viu en la seva pròpia realitat, en la seva pròpia bombolla. No hi ha un interès per la veritat, perquè la veritat sol ser incòmoda. Hem de tenir en compte el funcionament de l’algoritme, que selecciona què es llegeix i què no. A més, ja sabem que totes les xarxes estan oficialment etiquetades com a drogues digitals perquè són addictives. Afecten el cervell i minen la concentració, però, a més, no controlem les grans tecnològiques que hi ha darrere. És cert, que han tingut cert pes en algunes revoltes, com la Primavera Àrab, i llavors, hi havia l’esperança que la generació d’internet, la generació de Facebook, podria canviar les coses. Però finalment, no va ser així. Hem deixat de banda la idea de qualitat i s’ha imposat la quantitat. El millor són les xifres altes, la quantitat de likes. Per això els economistes són tan importants, avui, i per això han sorgit els influenciadors. El seu èxit no es basa en la qualitat ni en el coneixement; pots parlar de qualsevol ximpleria i tenir milions de seguidors.
Fas un recorregut per molts pensadors i filòsofs, com ara Sòcrates, Thomas Mann, Albert Camus o Nietzsche. És impressionant adonar-se de quantes de les seves reflexions podrien haver estat escrites avui. Després de la Segona Guerra Mundial, Mann i Camus ja insistien que el feixisme no desapareixeria. Som en un sistema basat en l’aquí i l’ara i sabem poc del passat?
Qui vulgui saber què pot passar hauria de mirar el passat. En el darrer llibre invoco la musa de la història, Clio, per recuperar aquestes històries que ens diuen “us ho vam dir”. A través de Thomas Mann, Janusz Korczak o George Orwell… El que recupero podria haver estat escrit ahir. Per tant, la pregunta és per què ho hem oblidat? En primer lloc, he d’assenyalar que, gairebé deliberadament, el nostre sistema educatiu ha estat destruït i la Història no forma part dels “valors de mercat”. El mercat necessita alta tecnologia, intel·ligència artificial i innovació, i valora l’ésser humà en funció de la seva utilitat per al nostre sistema econòmic. El mateix Geoffrey Hinton, que va rebre el Premi Nobel de Física sobre la IA, en una entrevista amb el Financial Times, va dir que la intel·ligència artificial faria que un grup molt petit de persones fos molt ric i la majoria molt pobra. Hem de ser capaços de construir un sistema basat en la igualtat social, que no malmeti el planeta i sense un substrat colonial d’espoli d’altres territoris. Conèixer i reconèixer el passat és imprescindible per fer-ho.
Precisament, Thomas Mann, el 1940, es va anticipar als nostres temps dient que si el feixisme mai arribava als Estats Units, ho faria en nom de la llibertat. La idea de llibertat és una de les més pervertides de la nostra època?
Als Països Baixos, el nostre partit feixista es diu Partit per la Llibertat, per exemple. Una de les coses que fan els feixistes és robar paraules i conceptes. Hitler i Mussolini s’erigien en uns grans europeus, deien que volien una Europa unida. Alhora, el feixisme s’articula a partir de les mentides i una d’essencial és repetir que “això és el que vol la gent”. És molt important protegir les idees i el significat de les paraules, i alimentar-les, per combatre el feixisme. En l’intercanvi de cartes entre Freud i Einstein, l’últim li pregunta “per què la guerra?”, i Freud respon que l’instint de guerra, l’instint de mort, l’instint d’agressió forma part de la nostra naturalesa humana. És la nostra base per defecte. Som l’espècie més agressiva del planeta perquè nosaltres també matem per plaer. Però afegeix que l’única manera de tractar amb l’instint de mort és l’amor i la cultura. Cal un treball continu per cultivar l’ànima humana. Si deixes de buscar la saviesa i ho substitueixes tot pel consum i la tecnologia, hi ha conseqüències polítiques.
