Hamza Iouazgui va morir als dinou anys en un atropellament de tren a Figueres (Alt Empordà) la tarda del 21 de desembre de 2020. Fonts policials apunten que es tracta d’un suïcidi. La mort d’Hamza ha colpit a la seva mare, que està destrossada. “El meu fill estava sol, desemparat, no tenia suport ni ajuda. Ningú es va preocupar per ell ni per la seva salut mental. No el van parar de moure, de centre en centre, de ciutat en ciutat. I a sobre, el van acabar expulsant”, lamenta. La mare d’Hamza recorda la nit en què el seu fill es va quedar al carrer: “Em va trucar plorant, dient-me que l’havien fet fora del pis i que no tenia on dormir. Va passar aquella nit en un caixer”.
Hamza tenia només disset anys quan va pujar en una pastera a la costa de Tànger —al nord del Marroc— en la cerca d’una millor vida lluny de casa i de la família. Malgrat la incertesa del viatge, va complir el seu objectiu de travessar l’estret de Gibraltar. En arribar a l’Estat espanyol, va encadenar dues estades breus a Cadis i al País Basc abans de desplaçar-se a Girona, on va ingressar en un centre de menors gestionat per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), l’òrgan administratiu de la Generalitat de Catalunya que s’encarrega de la tutela dels joves migrants sense referents familiars fins a la majoria d’edat.
Hamza va ser derivat a un pis per a joves tutelats a Figueres, on es va fer amic d’Ahmed, qui considera que el jove “mai no va rebre l’atenció que necessitava pel seu estat de salut mental”
Després del seu pas per Girona, Hamza va ser derivat a un pis per a joves tutelats a Figueres, on es va fer amic d’Ahmed, que el recorda així: “El vaig conèixer quan encara ens tutelava la DGAIA. Vam compartir pis a Figueres, anàvem a estudiar junts a Girona i ens repartíem les tasques de la llar. Era com un germà”. Ahmed remarca que Hamza “mai no va rebre l’atenció que necessitava pel seu estat de salut mental”.
Tanmateix, Hamza va durar poc a Figueres fins que el van traslladar a un altre pis de protecció, aquesta vegada a Olot (Garrotxa). Al cap de poc temps, va ser expulsat d’aquest servei i va acabar al carrer en situació de sensellarisme. Per aquest motiu, Hamza tornà a Figueres, on va buscar-se la vida ocupant amb altres joves extutelats. Després de viure els seus últims mesos al carrer, la seva salut mental va continuar empitjorant fins al dia que va perdre la vida atropellat per un tren. Arran de la seva mort, l’Espai Antiracista de Salt i Girona Acull van convocar una concentració de “comiat i denúncia” que va aplegar unes tres-centes persones davant la delegació de la Generalitat a Girona. Aquestes entitats també han impulsat una recollida de diners que ha aconseguit cobrir els costos de la repatriació del jove al seu país d’origen.
“Un model que fa aigües”
Mostafà Shaimi, membre de l’Espai Antiracista de Salt i professor a la Universitat de Girona (UdG), assenyala la DGAIA com a “responsable de la mort d’Hamza”. Shaimi assegura que existeix “una problemàtica estructural; el sistema de protecció a la infància i l’adolescència de Catalunya és un model que fa aigües, no funciona”. En contraposició,
el departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, del qual depèn la DGAIA, ha lamentat la mort d’Hamza i ha reivindicat la seva tasca en l’ajuda a l’emancipació del jove.
Així mateix, el Síndic de Greuges ha obert una actuació d’ofici per estudiar el cas. L’organisme ha explicat en un comunicat que ha demanat informació a totes les administracions implicades. “Tenint en compte les conseqüències traumàtiques que poden generar els processos migratoris sense referents familiars al territori, és molt necessari reforçar programes de salut mental i millorar la coordinació dels centres d’acolliment i els Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) amb els serveis de salut de la zona”, ha manifestat el Síndic.
Mostafà Shaimi, membre de l’Espai Antiracista de Salt i professor a l’UdG, assegura que “si el jove no es comporta com el centre vol que es comporti, el sistema el castiga expulsant-lo al carrer”
A parer de Neus Arnal, investigadora en migracions i educadora social, l’administració ha fet esforços per combatre el desemparament dels joves tutelats quan fan divuit anys, amb mesures com que l’Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats (ASJTET) hagi augmentat les places o que la DGAIA tingui 1.600 joves amb allargament de mesura, però conclou que aquests esforços “no són suficients”. Arnal argumenta que “el pes de la protecció dels joves no pot recaure únicament sobre la DGAIA, ha d’haver-hi una implicació de tots els altres departaments en l’àmbit estatal, regional i municipal per poder-hi fer front. També cal una implicació de la societat civil i del sector privat”.
D’altra banda, Mostafà Shaimi opina que es produeix una “mirada meritocràtica” als centres: “Quan compleixen divuit anys, hi ha joves que ja estan sentenciats. Amb disset anys, ja tenia la creueta posada. Si el jove no es comporta com el centre vol que es comporti, el sistema el castiga expulsant-lo al carrer”. I afegeix: “Quan un jove va al carrer, només l’acullen altres joves al carrer. Aquí es destrossen vides, ningú aguanta el carrer, cap heroi pot aguantar-ho. És una condemna a la marginalitat i a la presó”.
La salut mental de les persones migrades
El suïcidi és la primera causa de mort no natural a l’Estat espanyol i, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), les taxes de suïcidi són especialment elevades entre persones en situació de discriminació, com per exemple, migrants o refugiades. Un cas paradigmàtic és el d’Omar Diallo, que es va suïcidar tirant-se d’un pont a Igualada (Anoia) després de ser expulsat d’un centre de menors per ser major d’edat, segons van determinar les polèmiques proves d’edat a menors migrants que la DGAIA ja ha eliminat.
Joseba Achotegui, psiquiatre i professor de la Universitat de Barcelona (UB), va teoritzar sobre la síndrome d’Ulisses l’any 2002. Aquest trastorn es caracteritza per l’aparició de símptomes psicopatològics que presenten els migrants en situació extrema. D’entre la simptomatologia que va descriure Achotegui, destaquen la sensació de soledat, el sentiment de fracàs i el dol pels perills del viatge migratori.
La investigadora Neus Arnal identifica les condicions en l’acollida entre els diversos factors que influeixen en la salut mental dels joves
La investigadora Neus Arnal identifica diversos factors que influeixen en la salut mental dels joves: “Les condicions de vida a l’origen, els motius que el porten a migrar, les experiències traumàtiques (abusos patits, morts de companys) que pugui haver viscut en aquest, les condicions en l’acollida que sovint determinen la xarxa de suport, el consum de tòxics…”. A més a més, considera que “quan parlem de motxilla emocional parlem de les experiències que forgen la identitat del jove i, sobretot, les habilitats que té per fer front als problemes que li poden sorgir. La meva experiència com a educadora em deixa clar que aquests joves tenen una alta capacitat de resiliència”.
Mostafà Shaimi assenyala que “el sistema no individualitza l’acció educativa” i creu que és “cafè per a tots. Per tant, si tenim un jove amb problemes psíquics, amb drogodependència, amb problemes de salut mental, no es té en compte. Gairebé cap centre compta amb psicòlegs en l’equip de treball. Era molt evident que en Hamza necessitava atenció especialitzada”, argumenta el professor de la UdG.
