Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Complir els 18 anys al carrer i sense permís de residència

La Campanya CIEs No de València ha documentat i denunciat fins a dotze casos de joves migrants que, una vegada han complert els divuit anys, han sigut expulsats, sense permís de residència i alternativa habitacional, del centre de menors en què se'ls donava acolliment al País Valencià. En aquest territori, només hi ha 122 places en les llars d'emancipació, l'espai de transició cap a l'autonomia del jovent que arriba a l'edat adulta. Aquesta manca de places comporta que molts es vegen abocats al sensellarisme

Abdel i Moha –nom ficticis– són dos joves que, recentment, han sigut foragitats del sistema públic d'acollida i s'han vist abocats al sensellarisme / Mathías Rodríguez

“Dormir al carrer és molt perillós per a un xaval com jo”, expressa un dels joves que ha patit l’abandó institucional després de complir la majoria d’edat a València. Sota el pseudònim d’Abdel, el seu testimoniatge narra la història d’un adolescent expulsat del centre de menors en què la Generalitat Valenciana el va acollir quan tenia 16 anys. “Després d’haver estat dos anys en un centre, encara no tinc ni passaport”, relata. Moha –qui també prefereix mantenir-se en l’anonimat– es troba en una situació molt semblant. En el seu cas, quan va arribar a València, el van tancar al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Sapadors, on va romandre durant un curt període, fins que les proves de determinació de l’edat varen demostrar que era menor i que, per tant, mai hauria d’haver travessat la porta del CIE.

Obligats a abandonar els centres de menors en els quals se’ls dona acolliment, aquests joves arriben a l’edat adulta sense comptar amb el permís de residència. Sense documentació i sense possibilitat d’obtenir una plaça en les llars d’emancipació, molts acaben dormint al carrer. Recentment, aquesta realitat ha sigut traslladada pel Defensor del Poble, Fernández Marugan, a la Fiscalia General de l’Estat, arran d’una denúncia de la Campanya CIEs No de València. En aquesta, s’han arribat a documentar fins a una dotzena de casos al País Valencià –dos d’ells corresponien a dos joves que havien estat tutelats en una altra comunitat–, encara que les xifres podrien ser molt majors. El Defensor del Poble va admetre a tràmit totes les denúncies i ha iniciat actuacions amb la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, en mans de Mònica Oltra (Compromís); amb la Fiscalia General de l’Estat i amb la Fiscalia de Menors de València.

El juny de 2020, hi havia un total de 732 places de gestió integral per a l’acolliment de menors al País Valencià

Adrián Vives, portaveu de la Campanya, denuncia que existeix “una espècie de coll d’ampolla, i només alguns dels menors que estaven en un centre poden aconseguir una plaça en les llars d’emancipació”, que funcionen com a espais de transició cap a l’autonomia dels joves que arriben a l’edat adulta al País Valencià. Segons les xifres de la Direcció General d’Infància i Adolescència, òrgan depenent d’Igualtat que assumeix la tutela del jovent, el juny de 2020, hi havia un total de 732 places de gestió integral per a l’acolliment de menors al País Valencià. No obstant això, en el cas de les llars d’emancipació, aquesta xifra es redueix de manera considerable, fins a les 122 places.

Ara per ara, hi ha 691 menors no acompanyats al territori valencià, dels quals, el 70% té 17 anys, segons dades de Save the Children. Molts d’aquests joves es queden sense plaça i passen a la llista d’espera. Segons les treballadores socials amb qui ha contactat la Directa, en diversos centres de menors, hi ha xiquetes que compleixen tots els requisits per accedir a la xarxa d’emancipació, però davant la manca de places, s’han quedat sense llar. També posen l’accent en els problemes que generen els canvis constants de centres o territoris, així com en la manca de recursos, tant logístics com en relació amb l’equip de treball. Una treballadora social, qui prefereix no revelar la seua identitat, afirma: “Els passen d’un centre de recepció a un altre, i no apleguen a establir vincles. Quan ho fan, els tornen a canviar”. Malgrat la manca de places, són els mateixos centres de menors els que han de tramitar les sol·licituds per a les llars d’emancipació. Una suposició que encara s’ubica molt lluny la realitat. Tal com ha documentat la campanya Cies No, en molts casos ixen del centre sense cap sol·licitud en marxa.

Ara per ara, hi ha 691 menors no acompanyats al territori valencià, dels quals, el 70% té 17 anys, segons dades de Save the Children

En aquesta línia, Rodrigo Hernández, director de Save The Children a València, critica la falta de coherència entre el nombre de places d’acolliment de menors i en les llars d’emancipació, competència de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives; així com la manca de capacitat per detectar els casos més vulnerables. “Si s’identifica que aquest xiquet o xiqueta, a més, ha estat víctima de tràfic o ha fugit per motius ideològics, culturals o d’orientació sexual, per exemple, podrien sol·licitar asil i el procediment d’acolliment seria diferent”, conclou.


Exclusió social i criminalització

Segons l’últim butlletí sobre vulnerabilitat social a l’Estat espanyol, publicat per Creu Roja a finals de 2019, el 10,4% dels joves extutelats està en situació d’exclusió social. A més a més, el 69% d’aquestes adolescents no arriba al Salari Mínim Interprofessional (SMI) i el 45,7% estan en situació de privació material severa. Pel que fa al País Valencià, segons l’informe Joves extutelats i/o en risc social, publicat per Creu Roja en setembre de 2020, aquesta organització va atendre durant l’any 2019 un total de 399 joves extutelats. D’aquests, el 81,5% està en l’atur i el 84% no rep cap prestació o subsidi.

L’advocat Albert Pares, especialista en menors que migren sols, explica que, segons la normativa, els centres estan obligats a tramitar el permís de residència de manera immediata, però no ho fan

El fet de sortir del centre com a persona adulta i sense permís de residència també comporta la impossibilitat d’accedir a altres sistemes de protecció. L’advocat Albert Pares, especialista en menors que migren sols, explica que, segons la normativa, els centres estan obligats a tramitar el permís de residència de manera immediata, però no ho fan. “Hem detectat que moltes vegades no es tramita”, assegura el lletrat i director de l’associació Noves Vies. Pares també lamenta que en els casos en què sí que aconsegueixen el permís de residència abans de sortir del centre, poden residir legalment, però generalment no se’ls autoritza a treballar.

L’altra realitat a la qual s’enfronten els menors no acompanyats és la criminalització i l’odi contra aquest col·lectiu. Els discursos xenòfobs dificulten la recerca d’un pis o habitació de lloguer que enceten els joves. “Tota la campanya que s’ha fet contra ells comporta que quan van a buscar feina o un pis de lloguer, dins del procés emancipatori, els hi tanquen portes”, relata Ricard Gozálvez, tècnic en un centre de menors de València.

Ara per ara, Moha està dormint a casa d’un amic i Abdel ha aconseguit plaça en un pis d’emancipament, on podra quedar-se fins al desembre |Mathías Rodríguez

Els joves migrants només accedeixen al sistema de protecció per la seua condició de menors d’edat en situació de risc social. En un principi, com qualsevol altre xiquet o xiqueta en aquestes circumstàncies, són atesos als centres que tenen la funció de recepció o primera acollida, on majoritàriament la mesura que s’aprova és l’acolliment residencial en un centre. Segons explica Elisabet Marco, professora associada al Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, després d’una valoració i diagnòstic de la seua situació, els deriven al centre o recurs més oportú. “El model implementat al llarg d’aquests anys ha estat un model d’atenció especialitzat, generant un circuit segregat”, exposa. I afegeix: “Lluny de fomentar la seua inserció social, aquesta guetització i segregació tampoc contribueix a pal·liar els discursos d’odi i actituds racistes i xenòfobes”. De fet, hi ha diversos exemples d’atacs a centres de menors amb presència de joves migrants, a conseqüència del discurs d’odi de l’extrema dreta.

Marco exemplifica aquesta criminalització amb la perversió del terme “MENA”, sigles de Menors Estrangers No Acompanyats. “Progressivament, s’ha anat associant amb perillositat, amenaça i delinqüència”, relata. Aquest acrònim té un marc potencial jurídic i fa referència a l’accés d’aquests xiquets i xiquetes al sistema de protecció espanyol i a la regulació jurídica que se’n deriva. Tanmateix, Marco detalla que és “reduccionista” i que “no permet reflectir res sobre el procés migratori”. “Estem parlant de xiquets i xiquetes que creuen en solitari les fronteres […]. Té una càrrega estigmatitzant, i el seu ús homogeneïtza, cosifica i deshumanitza aquesta infància migrant.”

Són les dotze de la nit d’aquest dilluns i Moha dormirà a casa d’un amic. Abdel, en canvi, ha aconseguit una plaça en un pis d’emancipació fins al mes de desembre

Malgrat que el fenomen migratori de menors sense referents no és nou, els darrers anys, no debades, s’ha posat en el focus mediàtic i en el punt de mira del discurs polític. Tanmateix, no de la manera en la qual s’hauria de fer. Marco explica que es parla sovint d’un col·lapse dels centres d’acollida de menors, tot associat al fenomen migratori. No obstant això, “no es fomenta un coneixement de la realitat ni una anàlisi de les carències del sistema de protecció per fer front a l’atenció de les necessitats de les diverses infàncies”, puntualitza. I matisa: “Predominen les idees sobre el cost i les despeses que suposa l’atenció d’aquesta infància migrant”. En aquest sentit, el foment dels discursos d’odi i les actituds racistes i xenòfobes es nodreixen d’aquesta construcció social i l’aprofiten per justificar la violència, alimentant aquesta idea de criminalitat, delinqüència i amenaça.

Són les dotze de la nit d’aquest dilluns i Moha dormirà a casa d’un amic. Abdel, en canvi, ha aconseguit una plaça en un pis d’emancipació fins al mes de desembre, després de diverses setmanes passant la nit al carrer. Demà s’alçarà per assistir al curs de pastisseria en què ja fa dos anys que es va apuntar i va poder complir un dels seus somnis, tot i que l’organització del curs li ho va posar difícil, perquè no tenia passaport. Les alternatives al model clàssic de centres existeixen, amb un altre tipus d’acompanyament i de vincles. Les expertes defensen la creació de centres més reduïts i potenciar els plans d’acollida familiar. Malgrat les problemàtiques, les traves burocràtiques per renovar la documentació o la dilatació en el temps per trobar un treball, els joves continuen estudiant, cercant treball i generant xarxes de suport mutu per sobreviure.

Articles relacionats