Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Mines

/ Clare Nelson

Recordo l’avi Joan assegut a la seva butaca, davant la tele de tub. Fumava Rex, d’amagat de l’àvia, malgrat la silicosi, i s’assemblava a en Leonard Cohen. Jo en vaig heretar l’alçada i un pic al naixement dels cabells que tenim tots els que duem la càrrega forta dels seus gens. Tothom diu que era la nineta dels seus ulls i que s’enfadava si ma mare em tallava els rínxols. A tots dos ens agrada el torró de crema cremada i mai el vaig sentir alçar la veu. També, sense saber-ho, en devia heretar la tranquil·litat i la bonhomia. O això m’agrada pensar.

Em va costar molt asseure’m en aquella butaca, fins i tot anys després que ell fos mort, com si hagués d’aixafar-li l’ànima. En recordo tot just set anys, de la meva vida amb ell; va morir-se als vuitanta-un, just quan jo en tenia onze, sense fer soroll, com sempre, després de beure’s el got de llet que sempre s’escalfava abans d’anar a dormir.

L’avi treballava a la mina, però mai va explicar-m’ho. Seria més encertat admetre que mai vaig pensar a preguntar-li si havia treballat enlloc, perquè donava per fet que la feina dels avis era fer d’avis i prou. Berenars i petons. Però cada dia, durant molts anys, agafava un autobús a Guardiola de Berguedà que recollia, també, els miners dels altres pobles i els deixava tots a Cercs, a les Mines de Fígols. Carbones de Berga S.A. De dues a deu. A les onze, a casa de nou.

Als matins, anava al tros on plantava la userda per als conills, que la meva mare alimentava abans d’anar a escola. També hi cultivava tabac, en un racó amagat: la picadura manufacturada que fumava abans del Rex industrial i que, segurament, li devia procurar, d’estranquis, el sobresou per comprar, cada nadal, un parell de mitges de cristall i un flascó de Maderas de Oriente per a la seva dona.


La meva àvia va endinsar-se en una altra mina. Va perdre el seny i ja no va tornar mai més, d’aquell lloc tan profund. A la residència, ens deixaven endur-nos-la a dinar. Anàvem a la Fonda Camprubí i menjàvem conill amb cargols i galtes de porc. Cartes escrites a mà i les postres del dia recitades de memòria. Dinar-hi, fins quan ja no ens deixaven treure l’àvia, era un costum; una manera de passar el tràngol, també, d’alleugerir el pes de deixar-la allà abans d’agafar la C-55 de tornada a Barcelona. Així el nus no era de pena, sinó de digestió lenta.

Durant quinze anys, vam ser estranyes amb un munt de vida en comú a l’esquena que només brillava a la mirada de totes dues, mentre jo li preguntava, per inèrcia, si sabia qui era, i ella, múrria, em feia fintes i em cantava sempre la mateixa cançó. Sempre que l’anava a veure, una legió de cadires de rodes i caminadors s’acostaven cap a nosaltres i, sense dir gairebé res, compartien la visita i la pell.

Un dia, mentre li agafava la mà, va llegir en veu alta un cartell d’obres que es veia a través de la finestra. I jo, davant la seva lucidesa inesperada, vaig aventurar-me: Qui sóc? La Míriam, em va respondre com si li fes la pregunta més òbvia del món. Ningú no ho va sentir. De vegades penso, fins i tot, si no ho vaig somiar. Una setmana després, amb noranta-sis anys, va morir-se. La seva darrera memòria va ser el darrer regal que em va fer.


Surto de veure Casa de ningú, de l’Íngrid Guardiola. És un documental de mirada humana, gens invasiva, de forat de pany. Hi entrellaça dues comunitats: la d’un poble miner de Lleó que, un cop tancada la mina al voltant de la qual giraven els seus habitants, s’està desfent, i la d’una residència d’avis de Sant Andreu, on, de manera artificial, se’n crea una de nova.

Però jo hi he vist els meus avis: aquella mina on no vaig ser a temps de baixar a buscar la memòria del meu avi i el lloc on la meva àvia va perdre la seva. I una pregunta em repica al cap. Voldria baixar a les mines, a les de tots dos, i, amb la consciència i les pors d’ara, demanar a l’avi que m’expliqués si va sentir que tot plegat havia valgut la pena. Tot l’esforç i els pulmons negres. De preguntar a l’àvia si malgrat no recordar res, aquell minut de lucidesa una setmana abans de morir també li va dur un flascó de perfum i unes mitges.

I mentre passejo pel Raval buscant un lloc per sopar, sento com em creixen, salvatges i urgents, unes arrels profundes que no em sabia, però que sempre havia tingut dins, com una veta de carbó amagada que esdevindrà caliu encès, que no s’atura.
Article publicat al número 454 de la Directa

 

 

 

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
;