Ara fa 25 anys, i per a nosaltres és com si fos ahir mateix. Si no fóra perquè han passat tants esdeveniments des de l’assassinat del nostre fill i germà, podria ser que no fos real.
Sempre es diu que no hi ha ningú que estiga preparat per perdre un fill, i això és ben cert. Però perdre’l en les circumstàncies en què el vam perdre nosaltres, encara és molt més dur.
No cal contar els detalls del seu assassinat, doncs és ben conegut per totes. Però sí que podríem entrar en les circumstàncies del seu entorn i les causes que el portaren a la seua mort. Un Guillem hereu de la cultura de la pau i la solidaritat, compromès amb el seu País, un País Valencià que es pretenia lliure, on tot estava per fer i tot era possible, on tot era important i res era precís.
Un Guillem hereu de la cultura de la pau i la solidaritat, compromès amb el seu País, un País Valencià que es pretenia lliure, on tot estava per fer i tot era possible, on tot era important i res era precís
Doncs així era Guillem. La música, els esports, els seus amics, els concerts, la política, els viatges per a retrobar-se amb els seus… Anar, vindre, tornar a anar… sempre content, amb els seus projectes de vida i de País. Irrespectuós amb els poders establerts però afectuós amb els seus, desbordant alegria.
Eren els fills d’aquells que ens havíem cregut que amb la democràcia podíem parlar de tot i podíem aspirar a tot. Pobres innocents! Com podia ser així? Si no hi havia per a tots! Quina llàstima haver perdut, momentàniament, els orígens revolucionaris, per a adonar-nos que la lluita és permanent, com la dels maquis i els partisans.
Ells ens esperaven a la cantonada, traïdorament. Per controlar-nos i assassinar-nos a la primera ocasió.
Aixina que per tot açò, la mort de Guillem ens dóna força i esperança. I mentrestant trobarem el nostre himne, com el Cant de la Vila Morena de la revolució portuguesa o l’himne de la “Bella Ciao”.
