“Va haver-hi un esclat encegador al meu voltant, un cop tremend, una sacsejada violenta, com la que et produeix una descàrrega elèctrica. Tenia el braç dret paralitzat. Això sens dubte alegrarà la meva esposa, vaig pensar. Sempre havia desitjat que em ferissin, i em salvés de morir quan arribés la gran batalla”. 20 de maig de 1937. Serra d’Alcubierre, al front d’Aragó, costat republicà. Eric Arthur Blair és qui parla. Aquest britànic espigat no passa desapercebut a les files. De fet, la seva altura ha atret la bala. No pertany a les brigades internacionals, és un dels 10.000 milicians de la Divisió 29 –Lenin– del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).
Després d’un periple per sortir amb vida de la serra, el traslladen de matinada a Lleida, a l’Hospital Intercomarcal. Hi passarà cinc dies. De l’atenció sanitària recorda, sobretot, els menjars copiosos. “Era un gran hospital, amb ferits civils i militars, més o menys barrejats. Dos milicians de permís, a qui havia conegut la primera setmana al front, em van reconèixer. Van treure tot el tabac que tenien a les butxaques, m’ho van donar i van desaparèixer abans que els hi pogués tornar. Quin gest tant espanyol! Més tard, vaig descobrir que no podia aconseguir-se tabac en tota la ciutat, i que m’havien donat la ració d’una setmana”.
“Molts homes segurament van morir sense saber que els periòdics de rereguarda els titllaven de feixistes”, referia el brigadista i escriptor
La guerra espanyola marcarà decisivament la vida personal i intel·lectual d’aquest home, mundialment conegut com a George Orwell per les seves ficcions distòpiques. “Jo estava integrant, més o menys per atzar, l’única comunitat d’Europa occidental on la consciència revolucionària i el rebuig al capitalisme eren més normals que el seu contrari”. El seu pas pel front el buidarà a Homenatge a Catalunya (1938), el més cèlebre relat personal i periodístic –i quasi costumista– sobre la guerra, la revolució social i la repressió republicana.
Homenatge a Orwell
Aprofitant l’efemèride de la seva convalescència, el Centre Excursionista de Lleida ha batejat el passat diumenge els jardins de l’hospital Santa Maria amb el nom de George Orwell. Així, Lleida sana un deute històric: “Orwell va tenir una relació personal amb la ciutat, ni que sigui tangencial, pel seu ingrés hospitalari. És la primera vegada que se li reconeix”, explica Sisco Garcia, del grup de Memòria Històrica.
El passat abril, l’agrupació excursionista va rememorar el pas de l’escriptor amb dues sortides als espais on va combatre: Siétamo (Foia d’Osca) i Alcubierre (Monegres). “Avui l’excursionisme es practica com a activitat merament esportiva. La nostra filosofia és recuperar la memòria, posar en valor llocs significants i interessar-nos pels seus contextos. Això és el que hem fet amb el Cicle Orwell, a part d’homenatjar un personatge brillant”, narra Garcia.
Com a periodista i socialista, Orwell vol palpar de prop la revolució social a Catalunya. Hi arriba a finals del 1936, i de seguida s’allista a les files del POUM: el partit marxista és fort a Ponent. La caserna Lenin el destina a Alcubierre (Monegres, Osca). Sorpresa, el combat està adormit; ell, malhumorat: “En tres setmanes havia disparat tres vegades contra l’enemic. Diuen que fan falta mil bales per matar un home. A aquest pas, necessitaria vint anys per matar un feixista”.
Després de quatre mesos a la letargia del front d’Aragó, viatja a Barcelona. “No lamentava deixar el front, els polls es multiplicaven en els meus pantalons amb major rapidesa que la que jo podia desplegar per destruir-los”. Hi haurà un episodi que marcarà decididament la seva vida: assisteix a la presa de la central de Telefònica a la plaça Catalunya de la capital catalana, fins llavors sota control anarcosindicalista, el 3 de maig de 1937.
La policia republicana, dirigida pel PSUC, assetja i depura les milícies cenetistes i del POUM. El general de la Divisió 29, José Rovira, és empresonat. Andreu Nin, segrestat i assassinat pels serveis secrets soviètics. George Orwell avorrirà per sempre més la influència estalinista: “Molts homes van morir sense saber que els periòdics de rereguarda els titllaven de feixistes. Manar els homes a la batalla sense dir-los que, a les seves esquenes, el seu partit [POUM] ha quedat dissolt, que han acusat els seus líders de traïció, que els seus amics i parents són a la presó…”.
“Em va assaltar un violent ressentiment per haver d’abandonar aquest món que, malgrat tot, m’agrada”, explicava després de rebre un tret al coll
Torna al front. Durant una guàrdia, una bala perduda el deixa brutalment ferit. “Quan em van aixecar va sortir molta sang per la boca, vaig sentir que la bala m’havia travessat el coll. Em vaig preguntar quan es dura amb la caròtide tallada; pocs instants, segurament… Em va assaltar un violent ressentiment per haver d’abandonar aquest món que, malgrat tot, m’agrada. Què absurd era tot! Morir no enmig d’una batalla, sinó a un racó llefiscós d’una trinxera, per culpa d’un descuit d’un segon!”.
Un certificat mèdic el declara “inútil” per a la batalla. Al juny de 1937, la Divisió 29 el llicencia com a soldat. És lliure de tornar a Anglaterra i, en conseqüència, lliure de contemplar una terra sempre somiada. “En els carrerons apartats de Lleida i Barbastre vaig tenir una visió fugaç, una espècie de rumor llunyà de l’Espanya que viu a la imaginació de tothom. Serres blanques, rajades de cabres, masmorres de la Inquisició, palaus moriscs, fosques fileres de mules, verdes oliveres, noies de mantellina, catedrals, cardenals, gitanos, serenates… Espanya, el país d’Europa que havia atret la meva imaginació. Era una llàstima que, havent aconseguit arribar fins aquí, només hagi conegut aquest racó del nord-est, enmig d’una guerra confusa, i la major part del temps a l’hivern”.
Als estrangers que han defensat la República, la policia els trepitja els talons a la frontera. Per sort, sortirà amb vida d’una Catalunya plena de contradiccions. “És curiós, però, després de les experiències viscudes, tinc més fe que abans amb la honradesa dels éssers humans”. Uns pocs mesos més tard, l’aviació de Mussolini deixarà Lleida en ruïnes. El feixisme triomfarà a la Península; després, assolarà Europa.
