Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Un final per desencant

Una unitat de Servei Actiu de l’IRA als anys 80 al comtat de Donegal (nord d'Irlanda). / Arxiu

“Fa 28 anys, les RAF van sorgir com a acció per la llibertat: avui aquest projecte arriba a la seva fi. La guerrilla urbana per part de les RAF ja és història”, proclamava, el 20 d’abril de 1998, el comunicat de dissolució de les Rote Armee Fraktion (RAF). Dues dècades més tard, el darrer grup armat d’esquerres de l’Europa occidental desapareixia amb unes paraules ben similars: “ETA va néixer del poble, i en el poble es dissol”, resava la declaració que l’organització va fer pública el passat 3 de maig. Ho feia, això sí, amb 23 vegades més víctimes mortals –829, tot i que el nombre exacte oscil·la segons la font– que la guerrilla alemanya, que va assassinar 34 persones durant la seva existència.

Dues voluntàries d’ETA reben entrenament militar a les vies del tren de Bidarrai (Iparralde). |Arxiu

 

En el cas de les RAF i de les Brigades Roges (BR) italianes, que –en principi– van ser desarticulades l’any 2003 sense haver estat mai dissoltes, un dels factors que van contribuir més decisivament a la seva desaparició va ser la desmoralització i la incapacitat operativa fruit de la detenció i execució dels seus comandaments. Per entendre la pràctica desaparició de les BR, cal tenir en compte, també, l’èxit del sistema de recompenses econòmiques que les forces de seguretat van instaurar a canvi d’una delació o confessió. Alhora, tot i que ambdós grups van sobreviure quasi tres dècades, la manca de relleu després de l’escapçament del lideratge en va minvar considerablement les forces. Les diferències en la dimensió i en les capacitats operativa, letal i de supervivència fan que la comparació entre aquests dos grups i ETA sigui poc acurada, i que tingui més sentit comparar-la amb l’Exèrcit Republicà Irlandès, l’IRA Provisional, que va cessar definitivament la seva activitat violenta l’any 1998, després de la signatura dels acords de pau de Divendres Sant.

Tanmateix, ETA comparteix amb les RAF i les BR un motiu de pes per a la seva desaparició que no comparteix amb l’IRA: la progressiva desafecció de la seva base social i política envers la via armada, i la poca capacitat de forçar una negociació bilateral.
El desencantament, la veritable derrota

Tot i que el govern espanyol aposta per mantenir el relat de la derrota militar per escapçament com a única raó per a la dissolució d’ETA, 26 anys després de la detenció de la cúpula de Bidart, el cert és que durant cinc dècades ETA ha gaudit d’un remarcable suport social entre una part de la població basca, que assegurava a l’organització el suport logístic necessari per a actuar i la capacitat de regenerar àgilment el seu contingent de militants. Aquesta agilitat era afavorida, també, per la persecució de l’Estat espanyol a organitzacions polítiques de l’esquerra independentista basca, que facilitava que activistes joves s’integressin a les files d’ETA fugint d’una presó segura.

ETA comparteix amb les RAF i les Brigades Roges una raó de la seva fi: la progressiva desafecció de la seva base social

Tanmateix, la desafecció moral i política de l’esquerra amb la via armada va anar-se instal·lant al llarg de les darreres dècades, després d’accions i atacs que van generar un ampli rebuig social, com ara l’atemptat d’Hipercor a Barcelona l’any 1987 i els assassinats de càrrecs i excàrrecs polítics, com Miguel Ángel Blanco o Isaías Carrasco. Internament, entre la base social del grup, és remarcable destacar dos moments de fractura: l’execució de Dolores González Catarain, Yoyes, excomandant d’ETA, l’any 1986, i l’atemptat a la Terminal 4 de l’aeroport de Madrid amb què l’organització va escenificar la ruptura de la treva amb el govern del PSOE, l’any 2006, després que ETA l’acusés d’estar incomplint els compromisos. Aquell atac –que va causar la mort de Diego Armando Estacio i Carlos Alonso Palate– va suposar, per a alguns sectors de l’esquerra abertzale i també –es diu– per a part de la vella guàrdia de l’organització, renunciar a la darrera oportunitat de negociar amb l’Estat espanyol amb una correlació de forces favorable a ETA que permetés una sortida negociada, amb una taula tècnica –on tractar les conseqüències del conflicte i l’acostament i alliberament progressiu de les preses– i una taula política per abordar –amb moltes limitacions– la qüestió de l’autodeterminació. La darrera porta, doncs, per entrar en un procés similar al del nord d’Irlanda, que en aquell moment també es trobava a l’estadi final de les negociacions per a l’excarceració de bona part de les preses de l’IRA i dels diferents grups paramilitars lleialistes i pel qual acabaria esdevenint el sistema de govern compartit.
Els límits i riscos de la unilateralitat

En un estat que es considera a si mateix democràtic, assumir una negociació bilateral amb qui públicament ha considerat terroristes o delinqüents suposa, per investigadors com el jurista i professor Farid Benavides, “reconèixer els seus dèficits i dotar el grup armat de l’estatus polític necessari per a convertir-lo de nou en un subjecte amb qui s’ha de negociar, repolititzar-lo”. En el cas basc, però, l’oposició ferma del govern del Partit Popular a seure a la taula i a fer cap pas per a la construcció de la pau, així com la manca de força negociadora per part d’ETA, ha acabat donant lloc a un procés anòmal, singular i eminentment unilateral tret d’algunes intervencions, especialment en el darrer any, de les autoritats franceses, que han permès la participació d’una part de la societat civil basca.

 

Una unitat de Servei Actiu de l’IRA als anys 80 al comtat de Donegal (nord d’Irlanda). |Arxiu

 

La unilateralitat no ha estat obstacle perquè, en paraules de Véronique Dudouet, membre de la Berghof Foundation i una de les expertes en justícia transicional que ha estat acompanyant el procés de desarmament, aquest s’hagi dut a terme “respectant els principis i elements clau dels estàndards internacionals i implementant-se de forma coordinada, transparent, definitiva i completa”. Dudouet reconeix, no obstant això, que la desmobilització de la militància d’ETA ja seran figues d’un altre paner. “No existeix, ara per ara, cap mecanisme institucional que faciliti la desmobilització d’ETA ni la reintegració de les seves militants”, afirmava l’abril passat en una compareixença pública.

Aquesta reintegració, necessària per a fer efectiva la desaparició d’ETA, és un dels serrells que difícilment podrà ser abordat de manera unilateral sense que un estat el garanteixi. Alhora, presenta un risc si no es duu a terme de manera integral, considerant no només les ja excombatents, sinó els entorns socials en els quals es reintegraran.

Una sortida miop a la qüestió dels 297 presos i preses que passi per la dissolució de l’ens que les agrupa pot tenir efectes a mitjà i llarg termini

No és, ni de bon tros, l’únic risc que presenta aquest procés, que alguns ja volen donar per acabat. Una sortida miop a la qüestió de les 297 preses que passi –com ja advertíem fa dos anys– per la dissolució del col·lectiu de presos i preses (EPPK) i per la seva individualització pot tenir efectes a mitjà i llarg termini sobre la seva salut mental i afectar negativament la seva reintegració posterior, un cop excarcerades.

En aquest sentit, tant la desmobilització com l’excarceració, la reintegració i la qüestió del reconeixement i les reparacions a les víctimes han d’incorporar, per a ser integrals, la perspectiva de gènere i l’agenda internacional de dones, pau i seguretat, que fan possible superar la concepció de la pau en el seu sentit negatiu –d’absència de violència armada– i integren com a amenaces a la seguretat aquelles violències que les dones continuen patint en la societat basca, així com els models de masculinitat militarista que encara hi imperen.

Finalment, un dels majors riscos, especialment pel que fa a les garanties de no repetició, és el tancament dels aspectes purament tècnics –el final d’ETA en si mateix– sense abordar la necessària transformació de les condicions polítiques i estructurals que van motivar l’aparició d’aquest grup, del qual avui ja només resten una vintena de militants i algunes pintades mig esborrades a les parets d’aquest petit país.

*

 

Article publicat al número 454 de la ‘Directa’

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU