Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Homenatge efímer a Pablo Hasél

Practicants de l'art mural urbà es van aplegar aquest diumenge al parc de les Tres Xemeneies de Barcelona per omplir diverses parets amb coloristes mostres de suport a Pablo Hasél, el raper lleidatà que ha rebut l'ordre d'entrar a presó de manera imminent per complir una condemna de nou mesos per enaltiment del terrorisme, injúries a la corona i les forces de seguretat. Una de les obres més vistoses, una efígie del rei Joan Carles pintada per Roc Black Block, ha estat esborrada pels serveis municipals de neteja hores després de la seva realització

Roc BlackBlock pintant el seu mural solidari amb Pablo Hasél aquest 7 de febrer al parc de les Tres Xemeneies de Barcelona / Marta López Mas

Un matí de diumenge al parc de les Xemeneies de Barcelona. Ja fa temps que les parets d’aquesta part del Paral·lel estan alliberades pels grafitis, i s’ha convocat una trobada en defensa del raper Pablo Hasél, condemnat a dos anys i nou mesos de presó per suposat enaltiment del terrorisme. Hasél, com el també raper Valtònyc, va dedicar uns versos a la monarquia espanyola i a l’antic rei Juan Carlos, avui lluny de les fronteres espanyoles per esquivar la llei amb el menor rebombori públic possible. Diumenge al parc hi ha canalla i la fauna autòctona del Raval. Fa sol i vol ploure, i no sembla haver-hi més gent concentrada de la que podria haver-hi un diumenge qualsevol. Los principios vencen. Es muy difícil destruir a quién no está dispuesto a rendirse. La cara de Hasél, i a sota la falç i el martell. Els qui l’han fet s’han llevat d’hora, perquè el mural està acabat i ja no hi ha ningú a la vora que en reclami l’autoria. Hasél ha dit als mitjans que no marxarà a l’exili, que s’ho ha plantejat però que prefereix assumir la presó i servir amb l’exemple; diu que el cas de Valtònyc s’ha normalitzat i que ja ningú no se sorprèn del seu exili.

Un “Llibertat d’expressió” ocupa un tram d’uns vint metres d’ample, amb lletres blanques sobre fons negre. L’home que ho ha pintat va brut de pintura de dalt a baix i fa saltirons enrere per examinar la magnitud de la seva obra. A prop seu un altre grafiter pinta damunt del tram de paret annex, també per pintar-hi a sobre. Roc Black Block, conegut per murals com el de Can Vies o la Kasa de la Muntanya, és a tocar del carrer Paral·lel, i pinta una barbeta daurada que ja es veu que serà la de Juan Carlos. Amb uns coneguts, el grafiter explica que ha aconseguit trobar feines diverses que li permeten viure fent el que li agrada sense haver de saltar-se la llei. S’ho pren amb relativa calma, va més a poc a poc que la resta i el seu traç és més hàbil que el de la majoria, acostumat com està a fer murals per viure.

“És possible que ens ho tapin aquesta mateixa tarda. Aquí he vist grafiters que venien a pintar i que encara no havien tingut temps de recollir les coses que ja venia algú altre a pintar-hi a sobre. És un art efímer”, explica Sigrid, portaveu de l’acció

La Sigrid, portaveu de les pintades per la causa de Hasél, ha vingut a les 10 del matí amb un grup de grafiteres com ella. Pinten un fons rosa i la cara del raper, i damunt hi escriuen “Free Hasel”. “És possible que ens ho tapin aquesta mateixa tarda. Aquí he vist grafiters que venien a pintar i que encara no havien tingut temps de recollir les coses que ja venia algú altre a pintar-hi a sobre. És un art efímer; fem això perquè volem que es multipliqui”. Al costat de la Sigrid i la seva clica un grup d’italians pinten Juan Carlos amb forma d’escarabat, diuen “hemos venido por ésta movida”. Però no totes les pintades són en honor al Pablo. Al fons del parc, un parell de nois pinten colors vistosos damunt d’un mur; no saben què és, això del Hasél, han vingut a passar el dia perquè amb la pandèmia no es pot fer gairebé res i com que avui fa sol han vingut a pintar com fan altres diumenges. Tampoc hi ha cap concentració, ni cap marxa. Un advocat que fa el badoc per la zona pregunta si això és tot, si no hi ha una manifestació en favor del cas del Pablo. De tots els condemnats per motius polítics, Hasél és qui rep menys suport. L’independentisme ha apadrinat el mallorquí Valtònyc, però amb el lleidatà Hasél les simpaties són menys directes. Comunista declarat, la defensa de la falç i el martell es fan estranyes entre el públic a l’Estat en general i a Catalunya en particular, avesada des de fa temps a viure d’una ideologia roja més passada per aigua o a somiar repúbliques nacionals.

El guanyador del Premi Anagrama Pau Luque ironitzava fa poc a Twitter sobre la figura de Hasél, i utilitzava el cas per il·lustrar com l’esquerra postmoderna no és tan censora com diu la dreta espanyola. Aquest comentari anava acompanyat de la referència a Hasél com un dels rapers més “lerdos”, perquè se suposa que s’ha de ser molt idiota per recordar a més de quaranta milions d’idiotes que el seu cap d’estat no només és un continuador i blanquejador del franquisme sinó que a més a més els pren el pèl. Luque feia equilibris, en definitiva, per no posicionar-se contra la presó de Hasél o per posicionar-s’hi en contra amb tants atenuants com fos possible. No és res d’extraordinari: és la mateixa actitud de la qual fa gala l’Ajuntament de la ciutat. Avui dilluns Valtònyc explicava a Twitter que la cara de Hasél pintada per Roc Black Block ha desaparegut del Paral·lel. Podria ser conseqüència de la vida curta dels grafitis, que sempre es renoven, però corren unes fotografies que delaten els treballadors del servei de neteja de l’Ajuntament de Barcelona, la mateixa institució que permet que el parc de les xemeneies sigui un espai lliure per pintar-hi. L’alcadia de Barcelona llença la pedra i amaga la mà distreta, com si la repressió passés als marges o fora del seu abast.

Hasél diu que el vinguin a buscar, que serà a casa seva. La seva tossuderia del raper ens recorda que l’estat no només va contra els independentistes. El cas d’ell i de Valtònyc apunten el segon teló d’Aquil·les de l’apedaçada democràcia espanyola: primer hi ha la unitat, després hi ha el rei. La llibertat d’expressió està permesa excepte per ficar-se amb el monarca o per suggerir (o per haver suggerit) el trencament d’Espanya; una mica com passa al Marroc, on el joc de la democràcia es permet sempre que no es parli del Sàhara ni es molesti Mohammed VI. El temps ha demostrat que Juan Carlos era tot el que els rapers deien d’ell, però ni el govern més progressista de la història espanyola està disposat a absoldre’l ni a plantejar cap república; tampoc sembla que intel·lectuals com Pau Luque o figures polítiques com Ada Colau hi tinguin interès: saben que per absoldre de veritat els presos i preses primer haurien d’acabar amb l’Estat espanyol tal com l’han entès fins ara, l’”Espanya amable” que els ha fet arribar on són.